,
26/07/2018
Art urbà

Un tros de l'àvia

Un dia després de l’enterrament vaig tornar a casa de l’àvia. Vaig picar tres cops a l’intèrfon. Era la nostra contrasenya. No calia fer res més. Fer tres tons i a continuació la porta s’obria. Quan l’àvia era més jove la porta s’obria ràpid. Quan es va fer més gran havia d’esperar al carrer Diputació l’estona en que l’àvia escoltava l’intèrfon, agafava el bastó, s’aixecava queixant-se del mal de genolls i caminava pel passadís llarg del pis de l’Eixample. A vegades m’havia fet un cigarro en el temps d’espera. Jo li demanava que em donés una clau per no fer-la aixecar. Però ella sempre va pensar que allò era casa seva i que estava ben forta com per poder obrir una porta. També sempre em volia fer el dinar. Jo li deia que no calia però insistia en què estava molt prima i que seria la única manera que menjaria alguna cosa consistent a la setmana. No anava desencaminada. A casa l’àvia menjava coses ben elaborades. Quan era jove sovint em feia caldo i carn arrebossada. Quan va ser més gran una truita a la francesa amb pa i tomàquet.

Aquesta vegada ningú obriria la porta. Duia les claus a la meva butxaca. Vaig pujar per les escales i vaig saltar l’últim esglaó trencat. L’àvia sempre remugava que mai no l’havien arreglat els de la comunitat. Quan vaig arribar al replà feia olor a la meva infància. Vaig obrir la porta i abans d’entrar vaig treure el cap com si fos un lladre buscant l’inquilí. Vaig caminar pel passadís fins arribar al menjador. Vaig imaginar que potser l’àvia encara estaria asseguda a la butaca verda al costat del balcó. Però ja no hi era. Enmig del menjador vaig recordar que havia vingut per recollir les seves coses. Que havia vingut per desfer casa seva. Desfer una casa és com desfer una vida. Quines coses llençaria? Què guardaria? Em vaig asseure a la butaca i pel balcó es veia de lluny la lluna blanca que surt a la tarda. Vaig recolzar l’esquena i vaig deixar anar els braços morts en un gest derrotat i trist. Davant meu el silenci i un munt d’estanteries que aguantaven una pila de llibres amuntegats els uns sobre els altres per falta d’espai. L’àvia havia estat una gran lectora. Últimament, que ja no s’hi veia, em deia que li llegís algunes pàgines dels llibres que més li agradaven. Ara m’arrepenteixo de no haver-ho fet més sovint i d’haver tingut massa pressa per marxar a la classe de pilates. Girant el cap cap a una banda i cap a una altra, vaig anar llegint el títols en els lloms dels llibres i vaig imaginar l’àvia vivint totes aquelles aventures. Totes aquelles històries. Vaig pensar en totes les coses que havia après, que havia sentit, que li havien fet canviar d’opinió. I vaig decidir que els llibres no es tiraven. Que a cada paraula de cada pàgina hi havia un tros de l’àvia.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Elena Asensio (Barcelona, 1981) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgrau en Producció i Gestió Cultural. La seva vocació ha estat el món de la comunicació. S'hi dedica des de fa més de 15 anys. Primer en agències de publicitat i actualment en l'àmbit públic. Ha participat com a guionista i locutora de diferents programes de ràdio (El Prat Ràdio) i en la creació de diverses propostes escenogràfiques. 

25/02/2018
Camina per la ciutat acompanyada dels seus pensaments. El mes de juny està a punt d’arribar i els carrers es posen les xancles. Gira el cap a banda i banda per veure si troba alguna drecera que l’allunyi de turistes i d’urbanites nerviosos.
27/11/2017
Ella baixava el passeig de Gràcia. Era un d’aquells dies en que ja notava que l’estiu s’acabava i que en breu hauria d’estendre una pila de mitjons i comprar fruita de nit, tot i ser les set de la tarda.
16/10/2017
He sentit a dir que estem enmig d’una revolució de la que encara en sabem ben poc.
26/09/2017
Una de les millors coses que m’han passat aquest estiu és veure la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. Aquest film hauria d’aparèixer en totes les llistes de les cent coses que cal fer a la vida abans de morir.
02/05/2017
Tot apuntava que seria un d’aquells matins mandrosos per sortir a passejar lentament pel barri de Gràcia esquivant algun turista cansat d’arrossegar les maletes. Va pensar que faria un cafè al sol i que llegiria el diari amb calma.
28/03/2017
El món d’en Gabri deu pesar uns 250 grams. Se l’ha fet ell tot solet, amb les seves pròpies mans, buscant la idea del que som, del què ens preguntem que som i del què podríem arribar a ser.