Un matí qualsevol

02/05/2017

Tot apuntava que seria un d’aquells matins mandrosos per sortir a passejar lentament pel barri de Gràcia esquivant algun turista cansat d’arrossegar les maletes. Va pensar que faria un cafè al sol i que llegiria el diari amb calma. Cap a les dotze tocades, tornaria cap a casa a recollir la roba estesa i a fer-se alguna cosa per dinar. De camí, compraria una barra de pa i una garrafa d’aigua. La de l’aixeta no li semblava pas malament de gust, però estava convençuda que, a la llarga, amb tanta cal, li acabaria produint una úlcera d’estómac. 

Va tenir sort i la seva taula preferida de la terrassa del bar estava lliure. Sense pensar-s’ho ni un segon va córrer per seure a la cadira i assegurar-se el lloc. No s’havia tret ni la jaqueta fina que, de sobte, va notar una cosa estranya sota el cul. Va aixecar una natja i va posar la mà per treure aquell objecte incòmode. Què és això? Un llibre? Algú se l’ha deixat. Va mirar a banda i banda per cercar algun individu amb cara de despistat. Negatiu. Va col·locar el llibre a una cantonada de la taula. Ja vindran a buscar-lo. El cambrer li va dur el cafè i mentre feia el primer glop, va mirar de reüll, de nou, el llibre. La curiositat creixia per moments. Va llegir el títol, l’autor i, finalment, va decidir obrir-lo per la primera pàgina on hi va trobar una dedicatòria escrita amb bolígraf blau i lletres grans : Aquest ha estat el llibre més important que he llegit mai a la meva vida. Espero que ho sigui per a tu també. Pol.

Va tornar a mirar als costats no fos cas que li estiguessin fent una broma com les de la televisió. Pol? El seu cervell va fer un repàs vital de les agendes des dels anys noranta i no va recordar ningú amb aquest nom. ¿I si no l’havia de trobar jo, aquest llibre? ¿I si és un regal que en Pol no ha volgut donar? ¿I si simplement volia compartir-lo? Va preguntar al cambrer qui s’havia assegut en aquella cadira abans que ella però el noi no n’estava segur i no va obtenir cap informació. 

Enmig de la incertesa va pensar que la casualitat o la causalitat havien fet que ella trobés aquell llibre i que, per tant, era just llegir-lo. Però, ¿com començar un llibre que per a algú ha estat el més important de la seva vida? Va demanar un altre cafè i va arribar a la conclusió que havia de fer-ho amb molta cura i amb molt de respecte. Amb la delicadesa i l’atenció de quan s'escolta algú a qui s'acaba de conèixer. Cuidant l’obra i l’objecte i passant les pàgines sense pressa. Va llegir la primera paraula amb timidesa i la va unir amb la següent i amb totes les altres.  Sentia com si estigués descobrint un tresor secret. Aliena a les coses que passaven a la plaça, va saltar d’un capítol a un altre deixant-se portar pels verbs, pels mots i pel viatge. Per la petita història amb la que en Pol, un desconegut, s’havia emocionat.  

Les campanes van tocar les dues i va arribar al final. Va alçar els ulls, va mirar l’infinit i va tancar el llibre lentament deixant una mà entre les pàgines. Es va fer el silenci. I va plorar un grapat de llàgrimes enmig del bar, un matí qualsevol, al barri de Gràcia. 

 

*Sobre el llibre Cap a la boda de John Berger. Gràcies als "Pol". 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.