,
16/10/2017
Art urbà

Recuperem les cuines

He sentit a dir que estem enmig d’una revolució de la que encara en sabem ben poc. Potser l’entenguin els fills dels nostres néts i siguin ells els que analitzin aquest període amb la perspectiva històrica suficient com per saber d’on veníem i a on vam anar a parar. En els darrers anys ha sorgit alguns conceptes com societat líquida, revolució digital, era de la postveritat o l’últim alè del sistema capitalista més radical. 

Jo em pregunto qui sap, ara per ara, què som i en què ens convertirem si ens van enredant sobre el nom i l’essència de les coses. Si ens manquen les paraules que diuen la veritat, si hi ha falta d’humanitat i una continua destrucció dels elements naturals i humans de referència. De quina casella partirem, doncs, per fer-nos noves preguntes? 

Enmig d’aquest pessimisme existencial un migdia vaig entrar a la cuina de casa els pares. Mentre el pare es cordava el davantal i es feia un doble nus, jo vaig seure sobre la cama a la cadira de sempre. Vaig agafar la barra de pa i vaig esquinçar-li la punta. I mentre el pare començava a tallar la ceba a trossets iguals sobre una fusta, vam començar a parlar del món. De les coses grans i les coses petites. I vaig arribar a la conclusió, amb cert optimisme, que encara ens queden les cuines. Aquests espais quotidians on ens trobem amb les persones que estimem i a on sorgeixen converses de veritat. 

El lloc on ens sentim lliures de dir el que pensem i on es barregen temes transcendentals amb decidir què farem de segon plat. Aquests espais privats i comuns on de petits tornàvem a la realitat quan ens cridaven per sopar i a on els dubtes anaven creixent mentre ens menjàvem una croqueta cremant. Allà on deixàvem el llibre sobre un plat buit i la mare ens preguntava la lliçó de l’endemà. 

Recuperem les cuines on les persones són de carn, ossos i ànima enmig dels tomàquets, les taronges, les olles, les culleres de fusta i els draps humits. Guardem el lloc on obrim una ampolla de vi un instant abans de dir les coses importants i on hem plorat i ens hem assecat les llàgrimes amb paper de cuina. Cuidem el racó de la casa que fa olor a cafè pel matí i on hi viuen el silenci i la nevera, companys de nits d’insomni. 

Al cap i a la fi, ens poden prendre les definicions, fer-nos creure diferents realitats, carregar-nos de por i treure’ns la filosofia del batxillerat però no ens podran prendre les cuines. On seguirem dient les coses pel seu nom. Seguirem parlant, rient i revolucionant-nos mentre surt per la reixa rovellada el fum de la cebeta que es cou a foc lent i la meva germana es menja l’altre punta del pa. 

*A la cuina de totes les cuines: https://www.youtube.com/watch?v=CS-DG9JgJw0 

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Elena Asensio (Barcelona, 1981) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgrau en Producció i Gestió Cultural. La seva vocació ha estat el món de la comunicació. S'hi dedica des de fa més de 15 anys. Primer en agències de publicitat i actualment en l'àmbit públic. Ha participat com a guionista i locutora de diferents programes de ràdio (El Prat Ràdio) i en la creació de diverses propostes escenogràfiques. 

28/08/2020
Es troba sola, nua i de bocaterrossa sobre un llit desordenat en una habitació amb un petit balcó en un segon pis del carrer Còrsega. Fa més dues hores que a fora la ciutat és frenètica.
15/11/2019
3 d’octubre de 2018. Cyrano de Bergerac, vestit amb barret, capa i espasa, es troba a la sala d’espera de la consulta d’un cirurgià d’estètica. El doctor du una bata blanca i botes blaves.  
29/05/2019
Dimarts. Tarda. Torna de la feina content però cansat. Els caps li han acceptat un nou projecte en el que porta treballant molt de temps. Sap que li suposarà més hores de feina però potser així aconseguirà que li pugin el sou. Entra a l’escala.
02/04/2019
En aquesta ciutat ningú camina a poc a poc amb els braços creuats a l’esquena badant sense rumb. És un lloc frenètic on els semàfors canvien de color cada pocs segons.
14/11/2018
No sap si és feliç. Alguna vegada ho ha sigut. Últimament, mentre està fent alguna cosa quotidiana com repassar-se les celles o estendre els mitjons, sent com si un tros del cor li pesés massa.
26/07/2018
Un dia després de l’enterrament vaig tornar a casa de l’àvia. Vaig picar tres cops a l’intèrfon. Era la nostra contrasenya. No calia fer res més. Fer tres tons i a continuació la porta s’obria. Quan l’àvia era més jove la porta s’obria ràpid.
10/04/2018
La llum de la pantalla del mòbil avisava que eren les deu del matí. Ella va obrir els ulls com va poder.