,
16/07/2017
Art urbà

Quan no feia calor

Quina calor que fa. D’això en parlo al tren, a l’ascensor i amb la mare quan em truca. Tinc la sensació que quan era una nena hi havia coses més importants a fer que queixar-me de la xafogor i, simplement, vivia l’estiu com si no hi hagués ni temps, ni temperatura, ni espai.

De petita els estius tenien gust a sal, a cogombre sense gintònic i a after sun, perquè això del protector solar va venir més tard. Els migdies no estaven fets per dormir sinó per veure el Coche Fantástico i sortir després a buscar els amics sota el sol de dos quarts de cinc. Em posava uns mitjons amb unes raquetes brodades i unes bambes Victoria, model especial per clavar-se les pedres. Com si fos una fotografia, puc veure a la meva germana i a mi, al seient del darrera del Seat Ibiza, amb els cabells mig mullats i les esquenes cremades, rebobinant una cinta del walkman i tossint, de tant en tant, després d’un dia molt llarg de platja on havíem empassat massa aigua.

Aquells estius eren en una gran taula entre pins, tiets i cosins segons i tercers. Com a norma general, la taula de la quitxalla era la del càmping. Estava plena de plats de plàstic amb pernil, patates fregides, Coca-Cola, beguda prohibida a l’hivern, i costelletes de xai. Morts de gana, menjàvem amb el banyador mullat sobre una cadira blanca amb la pota una mica trencada i cridàvem, de cop, quan presenciàvem l’atac d’alguna abella malhumorada.

Quan arribava l’agost, cap al poble a “Teruel”, no deia Terol. Allà passava un mes orfe de pare i mare. Viatjava en autocar des de Barcelona amb l’àvia, que em comprava anissets  i li trencava el vano, de jugar massa. Al poble vivia dies salvatges, de llibertat, d’anar amb bicicleta, de nits eternes, de converses, de banyar-nos al riu, de primeres vegades. De jugar a pilota a la plaça fins que ja no es veia.

Quan arribava setembre, tornava trista al pis petit de la ciutat que de sobte odiava. Em semblava estrany que la pica del lavabo s’hagués encongit i que els marcs de les portes fossin més amples. En una tarda recuperava el concepte de sofà que durant uns mesos havia estat invisible. I després de tot, pensava que no podia explicar als pares les coses tan apassionants que havia viscut i que ells no entendrien pas. Com a senyals de guerra, sempre quedaven una crosta al genoll, una polsera infinita i una adreça postal.

Diuen que la veritable pàtria és la infància. Llavors aquells estius eren la seva bandera. I no feia calor.

 

*Sobre la cançó Boomerang del grup Manel. 

     

    *Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

    Elena Asensio (Barcelona, 1981) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgrau en Producció i Gestió Cultural. La seva vocació ha estat el món de la comunicació. S'hi dedica des de fa més de 15 anys. Primer en agències de publicitat i actualment en l'àmbit públic. Ha participat com a guionista i locutora de diferents programes de ràdio (El Prat Ràdio) i en la creació de diverses propostes escenogràfiques. 

    25/02/2018
    Camina per la ciutat acompanyada dels seus pensaments. El mes de juny està a punt d’arribar i els carrers es posen les xancles. Gira el cap a banda i banda per veure si troba alguna drecera que l’allunyi de turistes i d’urbanites nerviosos.
    27/11/2017
    Ella baixava el passeig de Gràcia. Era un d’aquells dies en que ja notava que l’estiu s’acabava i que en breu hauria d’estendre una pila de mitjons i comprar fruita de nit, tot i ser les set de la tarda.
    16/10/2017
    He sentit a dir que estem enmig d’una revolució de la que encara en sabem ben poc.
    26/09/2017
    Una de les millors coses que m’han passat aquest estiu és veure la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. Aquest film hauria d’aparèixer en totes les llistes de les cent coses que cal fer a la vida abans de morir.
    02/05/2017
    Tot apuntava que seria un d’aquells matins mandrosos per sortir a passejar lentament pel barri de Gràcia esquivant algun turista cansat d’arrossegar les maletes. Va pensar que faria un cafè al sol i que llegiria el diari amb calma.
    28/03/2017
    El món d’en Gabri deu pesar uns 250 grams. Se l’ha fet ell tot solet, amb les seves pròpies mans, buscant la idea del que som, del què ens preguntem que som i del què podríem arribar a ser.