,
27/11/2017
Art urbà

El semàfor del passeig de Gràcia

Ella baixava el passeig de Gràcia. Era un d’aquells dies en que ja notava que l’estiu s’acabava i que en breu hauria d’estendre una pila de mitjons i comprar fruita de nit, tot i ser les set de la tarda. Feia sol i portava una jaqueta a la bossa per si de cas li fes falta. Es va aturar davant un pas de vianants. El semàfor estava en vermell.

A les grans ciutats la gent només s’atura si hi ha un semàfor. Es formen dues petites manifestacions de gent a banda i banda esperant que es posi verd. Abans la gent mirava al voltant però ara tothom aprofita per mirar el whatsapp. M’agrada contemplar des d’un banda la gent que hi tinc al davant que, per raons d’atzar, s’han trobat tots junts en aquell espai i temps de calçada. Com qui barreja les fitxes del dòmino i escull només unes quantes. Hi ha gent de tots els estils en aquestes masses improvisades. Hi ha nens i nenes, avis, cabells afros, el que parla pel mòbil, l’impacient que no aguanta i el despistat que no es mou quan tothom activa la marxa.

Per aquesta casualitat, destí o atzar,  ella i ell es trobaven a la mateixa banda. Ella va girar el cap a l’esquerra i  ell, que es trobava al seu costat, cap a la dreta. Es van creuar les mirades. Van tornar a mirar al davant per comprovar que el semàfor seguia vermell. De cop i volta, sense imaginar-se el motiu, van deixar de sentir-se sols a la ciutat, i allà sobre la vorera, un notava la presència de l’altre. Ell la va tornar a observar i ella va sentir que la mirava. Va pensar en dissimular. Com quan ens fem els dormits i sabem que algú ens mira fixament. El semàfor seguia en vermell. Ell va mig tossir per aconseguir captar l’atenció d’ella. Una estratègia que no li va funcionar. Ell pensava que era la noia més bonica que havia vist mai i que el semàfor es posaria verd, creuarien i la perdria entre la multitud per sempre. ¿I si li deia alguna cosa? Dir-li a algú que és bonica no li podia fer cap mal. Però, segurament, ja li havien dit moltes vegades i tampoc seria tan original. Li va mirar el vestit i li va semblar que anava molt elegant. Sense pensar-s’ho més i amb el semàfor anunciant la retirada, va agafar forces i li va dir que no la volia molestar però que l’havia mirat i que li havia semblat que era la dona més impressionant del Passeig de Gràcia i que aquell vestit li quedava espectacular i la feia estar molt guapa.  Que sentia molt dir-li d’aquella manera però que no podia deixar que marxés. Ella, ruboritzada, li donava les gràcies. Però no va gosar dir res. Només les gràcies. Ell li va preguntar si la podia acompanyar mentre creuessin el pas de vianants i que no es preocupés que després la deixaria en pau. Ella va somriure i li va dir que sí. Que mai li havien proposat d'acompanyar-la per creuar un pas, i que li semblava divertit fer-ho. Quan ell la va veure somriure va pensar que estava perdut, que si hi havia una petita possibilitat d’augmentar la seva bellesa era mostrant aquelles dents blanques i aquells ulls que es feien petits i agradables. Van creuar lentament allargant l’instant i emprenyant la gent del darrera que tenia pressa. Els avançaven urbanites per tots els costats i els hi donaven cops amb les bosses del Zara. Mentre caminaven ell li va fer moltes preguntes. Com et dius? Ets d’aquí? T’agrada passejar? T’agrada la música? Ella no sabia per què, però li contestava ràpid i amb sinceritat. A mida que li donava respostes ell també les auto contestava. Es somreien. Estaven nerviosos. Per un moment van oblidar les seves vides, van esborrar qui eren, van sentir una curiositat immensa i volien quedar-s’hi tota la tarda.

Van pujar l’esglaó de la vorera i es van aturar sota el sol. Ell li va justificar que tot plegat era una mica surrealista però que li apuntava el telèfon en un paper i que si no volia que no el truqués però que si sí, que si us plau, que ho fes. Ella va agafar el paper i el va guardar a la butxaca. Ell abans de marxar li va dir: se’t veu feliç. Gràcies per deixar-me acompanyar-te. 

I el semàfor es va tornar a posar en vermell. Perquè els semàfors a les ciutats, mai no paren. 

 

*Els afores. Renaldo & Clara: https://www.youtube.com/watch?v=m6OFAtbTYns

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Elena Asensio (Barcelona, 1981) és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgrau en Producció i Gestió Cultural. La seva vocació ha estat el món de la comunicació. S'hi dedica des de fa més de 15 anys. Primer en agències de publicitat i actualment en l'àmbit públic. Ha participat com a guionista i locutora de diferents programes de ràdio (El Prat Ràdio) i en la creació de diverses propostes escenogràfiques. 

25/02/2018
Camina per la ciutat acompanyada dels seus pensaments. El mes de juny està a punt d’arribar i els carrers es posen les xancles. Gira el cap a banda i banda per veure si troba alguna drecera que l’allunyi de turistes i d’urbanites nerviosos.
27/11/2017
Ella baixava el passeig de Gràcia. Era un d’aquells dies en que ja notava que l’estiu s’acabava i que en breu hauria d’estendre una pila de mitjons i comprar fruita de nit, tot i ser les set de la tarda.
16/10/2017
He sentit a dir que estem enmig d’una revolució de la que encara en sabem ben poc.
26/09/2017
Una de les millors coses que m’han passat aquest estiu és veure la pel·lícula Estiu 1993, de Carla Simón. Aquest film hauria d’aparèixer en totes les llistes de les cent coses que cal fer a la vida abans de morir.
02/05/2017
Tot apuntava que seria un d’aquells matins mandrosos per sortir a passejar lentament pel barri de Gràcia esquivant algun turista cansat d’arrossegar les maletes. Va pensar que faria un cafè al sol i que llegiria el diari amb calma.
28/03/2017
El món d’en Gabri deu pesar uns 250 grams. Se l’ha fet ell tot solet, amb les seves pròpies mans, buscant la idea del que som, del què ens preguntem que som i del què podríem arribar a ser.