Jump to navigation
- Com és la feina d’escriure una novel·la i situar-hi com a protagonista un dels teus referents literaris?En aquesta feina, hi distingiria dos moments. Al principi, és molt emocionant. Va ser una cosa molt intuïtiva, sobretot per les ganes que tenia de compartir la passió que sento per Mercè Rodoreda, però una vegada em van confirmar que em publicaven el llibre, em van agafar molts atacs de pànic. Tenia la sensació d’estar treballant amb material quasi sagrat. Moltes vegades em preguntava qui era jo per estar manipulant Mercè Rodoreda, la seva vida i la seva obra.
- Pel que dius de “material sagrat”, de fet, has afirmat recentment que tenies la sensació que s’havia posat la Rodoreda en una espècie de vitrina...Si jo no hagués interactuat amb ningú més, a mi ja m’estava bé que estigués en una vitrina, perquè és el lloc que li correspon realment. És fantàstica la seva obra i el que ella va voler que sabéssim de la seva vida però m’he adonat que no ha arribat de la mateixa manera a moltes persones i, sobretot als lectors joves. Crec que, en part, això ha passat perquè la seva vida i la seva obra s’han transmès exactament com va arribar als seus lectors contemporanis. Això ha fet que no hagi arribat a moltes persones o que només la relacionin amb una lectura que van haver de fer obligatòriament a l’escola que ha comportat que més tard no s’hagin preocupat de fer-ne una lectura vinculada al plaer literari. En aquest sentit, vaig escoltar una entrevista a l’escriptor israelià Yishai Sarid, autor de ‘El monstre de la memòria’, que deia que amb l’holocaust passava una cosa semblant. Deia que s’havia sacralitzat tant la memòria de l’holocaust i s’havia convertit en un element tan intocable que ara era molt difícil que les generacions que no el van viure i a les quals els queda molt lluny hi puguin entrar i per això no mostrin empatia amb el que fa suposar. Escoltar aquesta entrevista va ser una de les coses que em va desbloquejar la temor perquè realment correm el perill que si no actualitzem una mica els autors, si no creem ponts entre autors que són sagrats i les generacions actuals, en trenquem els vincles.
- A part de l’exercici de documentació històrica de l’època que t’ha suposat aquest llibre, t’has submergit, més enllà de la literària, en la vida personal de la Mercè Rodoreda. Quins vessants menys coneguts n’has desxifrat i que has pogut plasmar en la Mercè adolescent de ‘Paraules, flors i pólvora’?La meva visió de la biografia de la Mercè Rodoreda ha anat evolucionant amb els anys. Ella, suposo que pel fet d’optar per tenir una vida lliure que no s’adequava als motlles de les vides que s’esperava de les dones de la seva època, va rebre moltes crítiques. Suposo que per protegir-se d’aquestes crítiques, durant molts anys, totes les biografies que es publicaven sobre la seva vida repetien constantment el mateix, fins i tot, errors. Eren biografies que donaven molta importància a la seva infància, cap a la seva adolescència, molt poca al casament amb el seu oncle, i després ja saltaven a l’època de la Guerra Civil i l’exili. També analitzaven molt l’obra, sense aturar-se gaire en detalls de la seva vida personal. Amb els anys, he anat entenent-ne el motiu: la Rodoreda va començar a repetir coses que li interessava que la gent digués sobre ella perquè no en digués d’altres. Per exemple, com deia, de la seva adolescència i de l’inici de la relació amb el seu oncle se’n sap molt poca cosa. En un dels llibres de la crítica literària Marta Nadal hi ha fragments del diari d’adolescència de la Rodoreda que confirma el mateix que deia ella mateixa en algunes entrevistes, que afirmava que va començar a escriure en aquella edat, la de l’inici de la relació amb el seu oncle i això, en el meu cas, m’ha permès crear una mica més la ficció. No m’hagués pogut inventar el seu exili perquè sí que se’n saben més coses. Per això, va ser una decisió meva que ‘Paraules, flors i pólvora’ anés sobre la Mercè Rodoreda adolescent, perquè el llibre va destinat a un públic adolescent i, per tant, la identificació és més fàcil però alhora també em permetia ficcionar més, perquè se’n sap ben poca cosa d’aquesta etapa de la seva vida.
- Al llibre, com dius, expliques quan ella comença a escriure però no parles massa de la relació amb el seu oncle...Al meu llibre això és un pont perquè, de fet, als trossets que he llegit dels seus diaris d’adolescència parla del seu oncle com un home, no com un parent. Una de les frases que escriu és “per què em diu “vida meva” i “t’estimo tant” i no em compra els vestits que jo li demano?”. Fa angúnia perquè una frase així només la pot dir una criatura que, a més, ha après les frases típiques de l’amor de les pel·lícules de Hollywood o de les novel·les de finals del segle XIX i principis del XX. Evidentment, una criatura de setze anys que es pregunta això, no és conscient del que suposa que li diguin aquestes frases. A més, escriure al segle XXI una novel·la en la qual hi ha un incest aplaudit per l’entorn i per a lectors del segle XXI és molt complicat. Per aquest motiu vaig optar per entreveure-ho perquè no em puc inventar la història, perquè és així, perquè es van acabar casant i es van prometre quan la Mercè Rodoreda va fer setze anys, al 1925. La meva novel·la s’acaba una mica abans del compromís amb el seu oncle. Això em permetia una mica més de llibertat i que aparegués la figura del Pep, que és un amor més assimilable des del punt de vista dels lectors del segle XXI. A banda, una de les coses que volia aconseguir és que els lectors adolescents del segle XXI s’interessessin per una autora del segle XX.
- ‘Paraules, flors i pólvora’ és una novel·la ficcionada sobre com hagués pogut ser l’adolescència de la Rodoreda en una Barcelona convulsa i de com podria haver iniciat la seva lluita a favor de la llengua catalana. A part del que em comentaves, quin repte t’ha suposat escriure una ficció sobre un personatge real i de qui se n’han escrit tantes biografies?Quan escric ficció soc totalment lliure. M’agrada ser coherent i versemblant, m’agrada el rerefons històric i això té uns constrenyiments però, en aquest cas, el fet d’haver agafat un personatge real del qual en sabem més coses, n’implica encara més. Sí, és una ficció però jo vaig optar per una ficció coherent i versemblant amb la part de la història real que sabem. Això implicava que no podia ser que la Mercè Rodoreda s’enamorés d’un marquès rus i se n’anés a viure a Rússia als quinze anys perquè això no va passar. He intentat buscar aquest equilibri entre el que sabem de veritat, la versemblança i la coherència, i ha estat tot un repte.
- Per què creus que, més enllà de la seva obra literària, la vida de la Rodoreda sempre ha suscitat tant interès? Abans em deies que era perquè repetia només el que volia que es conegués d’ella. És per la curiositat que aixecava justament per això mateix?L’anàlisi de la seva vida durant la seva època és molt curiós. Ella deia que no era feminista però, en realitat, va portar una vida molt feminista en comparació amb altres dones de la seva generació. Va ser concebuda, criada i educada per ser una bona esposa i una bona mare. I d’acord amb els estàndards de l’època, va ser molt mala mare i molt mala esposa. Va optar per portar la vida que ella va voler. De fet, hi ha una entrevista a Joan Sales [editor de Mercè Rodoreda] a qui furguen demanant-li si la Rodoreda es va casar amb el seu tiet perquè volia o perquè la van obligar. Sales respon que, havent-la conegut, li costa molt de creure que l’haguessin obligat a fer alguna cosa que ella no volia. Per a una persona humana, l’autoafirmació és una actitud normal, habitual, però sent una dona en un país catòlic de principis del segle XX, és una forma vital molt feminista. Llavors, ha suscitat interès perquè va portar aquest tipus de vida, que als anys trenta del segle passat era una mica escandalós. Fins i tot entre la comunitat d’intel·lectuals catalans va ser un escàndol. A més, va ser amant d’uns quants d’aquests intel·lectuals, alguns emparentats entre ells. També ha despertat interès perquè va estar a l’exili i això ja n’acostuma a generar.
- Reivindiques la Rodoreda però, per detalls que els lectors dels seus llibres trobaran presents al llarg de les pàgines, també reivindiques la seva obra, que emergeix en detalls de la trama. És l’ham per enganxar el públic juvenil a conèixer-la, que és a qui s’adreça la història que hi expliques?Al final del llibre explico tots aquests detalls que dius expressament, perquè com que l’obra és un homenatge a la Rodoreda i va destinada a un públic jove era una manera de preparar-los per a la lectura de les seves obres. Si no ho digués, potser trigarien molts anys a llegir-se les seves obres i a identificar-los.
- En un context en què veiem el retrocés que pateix la llengua catalana en molts àmbits, ‘Paraules, flors i pólvora’ arriba en el moment adequat per mostrar la importància de salvaguardar la nostra llengua, defensa que s’ha hagut de fer en diferents períodes de la nostra història?Sí, ha arribat en un moment adequat però, malauradament, hi ha hagut molts moments adequats per reivindicar la llengua catalana en aquest país. Potser l’únic moment de joia i exempt de patiment per a la llengua catalana va ser al segle XV, que és el segle d’or de la literatura catalana. Després, sobretot a partir del 1714 però també abans, quan va començar la castellanització de la cort catalana, va haver-hi un retrocés fàcilment reversible perquè el poble no parlava castellà. Després d’això, cada 25 anys hi ha un gran intent de reduir l’àmbit d’ús de la llengua catalana. Ara és un bon moment però, malauradament, hi ha molts bons moments per reivindicar-la.
- Més enllà del tema de la llengua, certs episodis de la novel·la, malauradament, ens recorden moments convulsos que hem viscut a Catalunya els darrers anys. Com a llicenciada en Ciències Polítiques i especialista en relacions internacionals, quina lectura fas d’aquests paral·lelismes que, tenint en compte la distància i la situació, es podrien establir?Vaig estar llegint l’hemeroteca de La Vanguardia i de La Veu de Catalunya i em bullia la sang perquè els articles estaven escrits durant el 1923 i el 1924 però podien haver estar escrits als anys 2017, 2018, 2019, 2020. La repressió contra el poble desarmat era brutal llavors. Una de les diferències amb la situació actual és que ara la policia ha de justificar mínimament les detencions que fa. En aquella època, hi havia la llei de jurisdiccions, vigent des del 1906, que implicava que qualsevol atemptat a la unitat de la pàtria espanyola, i per això s’entenia qualsevol cosa que la policia ho considerés com a tal, comportava que et tanquessin a la presó sense massa explicacions. De fet, Josep Maria Folch i Torres va tenir problemes amb aquesta llei i va haver d’exiliar-se a Bèlgica i a la Catalunya Nord en més d’una ocasió. Després de cent anys, esperes d’una democràcia com la que es considera Espanya, una mica més d’evolució, però no n’hi ha tanta...
- A l’epíleg del llibre expliques que escrius gràcies a Mercè Rodoreda, ja que descobrir la seva obra a partir de ‘El carrer de les Camèlies’ va ser l’impuls que et va motivar a escriure i a trobar la teva pròpia veu. Què et va remoure perquè activés la teva vessant literària?Quan tenia nou anys vaig viure un canvi, em vaig traslladar de Tortosa a Torredembarra i no ho vaig portar massa bé. Em vaig refugiar en la lectura i, als estius, arribava a llegir un llibre al dia. Tots els llibres per a joves i adolescents me’ls acabava súper ràpid i després agafava els que teníem per casa. Ara penso que tenia onze anys quan vaig llegir ‘El carrer de les Camèlies’, que parla de la vida d’una prostituta, però em va encantar. No sé què em va remoure però volia llegir més coses de la Rodoreda. La meva mare em va explicar qui era i vaig començar a buscar altres llibres que havia escrit. Potser el que em va capturar de les seves novel·les va ser la profunditat dels seus personatges, que fa que te’ls creguis molt. D’adulta, un cop he rellegit els llibres de la Rodoreda que vaig llegir-me d’adolescent, m’he adonat que són personatges complexos i complerts. Hi ha una part que se’t transmet per un ambient que ella és capaç de crear sense haver-lo d’explicar. Hi ha detalls en què es fixen els personatges que t’expliquen més com són que si l’autora te’ls estigués descrivint.
- “Al cap i a la fi, les escriptores i escriptors creem personatges, ambients, arguments i històries basant-nos, en part, en la pròpia vida, i ‘Paraules, flors i pólvora’ és també un intent de parlar d’aquest procés”. Si a les novel·les de la Rodoreda hi trobem paral·lelismes amb la seva vida, què hi ha de la Cinta Arasa en aquesta novel·la?El què hi ha de mi a la novel·la és el personatge de Pep. És ebrenc perquè és una manera de dir que és la meva ficció i la meva visió, i que ningú es pensi que estic intentant assentar càtedra ni apropiar-me d’una figura que no és meva. En Pep ho personalitza. De mi també hi ha la passió per la Rodoreda i la convicció o la tossuderia de pensar que és molt important que fem un univers èpic que sigui nostre i dels nostres elements culturals, dels dels Països Catalans. La forma d’escriure l’he intentat assimilar a la de la Rodoreda, perquè representa que la història l’escriu ella mateixa i això ha sigut també un constrenyiment volgut: escriure com ella escrivia però establint ponts que puguin ser més fàcils de digerir per a la gent del segle XXI.
Web Animallibres 'Paraules, flors i pólvora' a Animallibres
