Pol Guasch

Foto: 

Arnau Martínez
Pol Guasch presenta la seva primera novel·la en un espai indefinit i distòpic

Pol Guasch: "Entenc l'escriptura com una constel·lació de pensament"

El tarragoní ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb ‘Napalm al cor’
Arnau Martínez
,
19/04/2021
Llibres
Pol Guasch (Tarragona, 1997) acaba de publicar ‘Napalm al cor’, Premi Llibres Anagrama de Novel·la. L’autor presenta uns personatges víctimes d’un munt de violències: el desarrelament, l’homofòbia, la precarietat... Situa la història en un lloc insòlit, un territori militaritzat i amb una llengua que s’imposa per sobre d’una altra que desapareix. El protagonista, de qui no coneixem el nom, diu que anota el futur, però la novel·la també parla del passat i del present. No és una distopia qualsevol, Guasch escriu un trencaclosques inacabat, “una peça d’orfebreria”, explica ell mateix, perquè segons l’autor la literatura ni ha d’ordenar ni ha de consolar. A les portes de Sant Jordi, a Surtdecasa conversem amb Pol Guasch.
Crec que la literatura i l’escriptura no han d’ordenar la realitat perquè la literatura no és una mena de consol

- Com se t'acut aquesta novel·la?
No vaig decidir escriure aquesta novel·la, sinó que m’hi vaig trobar. Estava treballant a la universitat, en un espai de castració de la imaginació, de molta limitació especulativa. De cop, em vaig trobar transitant per la novel·la. 

- Tot i ser una novel·la, podem llegir la carta d’una mare que és un poema, veure-hi fotografies o inclús pàgines que són un comptador dels dies que passen. 
Tenia la convicció que podia eixamplar el llenguatge novel·lístic per designar una altra realitat. Volia que el llenguatge recordés al lector durant tota l’estona que estava davant d’un artefacte, d’una peça d’orfebreria molt treballada, no pas davant d’un flux d’emocions transparent. 

- Peça d’orfebreria, tot un procés artesanal imagino.
El procés d’escriptura ha tingut dues fases que al final són la mateixa, no és dicotòmic. La primera part és l’escriptura, el moment de creació i de gestació, i la segona és la de reescriptura, quan vaig clarificar i vaig polir la part més caòtica. 

- 'Napalm al cor' és com un trencaclosques. 
Tenia l’obsessió o la dèria d’intentar crear una forma de representació que s’acostés al màxim a com la vida es presenta vida. Crec que la literatura i l’escriptura no han d’ordenar la realitat perquè la literatura no és una mena de consol.

- La sensació és que la novel·la i diversos fils narratius que vas desgranant, no acaben de concloure; els personatges tampoc es defineixen del tot i fins i tot el lector no sap el nom del protagonista.
És el que dic, la literatura no ha de redimir ni ha de trair la realitat. En les nostres vides les persones es presenten de manera desconeguda i desapareixen, sovint, sense cap mena d’explicació. Ens costa copsar per què una persona ha estat important per a nosaltres... Per què ha de venir la literatura a crear uns personatges rodoníssims i totalment definits? 

- Entrem en tots aquells temes que vas tocant al llarg de la novel·la. El protagonista diu que anota el futur i podríem imaginar robots i tecnologia, però hi trobem gallines i una matança del porc, com si tornéssim als orígens i a aquella ruralitat que potser hem abandonat massa.
Represento la vida dels personatges en un lloc aïllat, però no escrivia pensant a reivindicar el camp o la ruralitat. En moltes entrevistes, els periodistes han situat la història en un escenari post accident nuclear. El relat es desenvolupa en un lloc on la idea de progrés encara no ha arribat i, al mateix temps, un lloc on les idees que han destruït el món tampoc han fet acte de presència. 

La llengua és un territori, és un espai per habitar, per viure-hi

- Sí que parles del desarrelament, entenent el concepte d’una manera molt àmplia.
Les formes de vida són possibles en tant que són en comú i són viscudes amb els altres. Els personatges de la novel·la estan afectats pel desarrelament perquè els hi han tret una part constitutiva d’ells mateixos. Després també es remet la idea de desarrelament en qüestions com la imposició d’una llengua, la dissidència sexual o la fugida. 

- L’eix de la novel·la és la relació entre el protagonista i el Boris. El desig, l’afecte o la vulnerabilitat són qüestions de les quals ja n’has parlat en poemes publicats anteriorment.
Quan preguntaven a l’Alice Munro què hi ha de tu en els llibres, ella sempre responia que una mirada del món. Sense parlar de mi ni de les coses que em passen a mi, entenc la meva escriptura com una constel·lació de pensament. No hi ha salts entre els llibres que he publicat, és un continu. Tampoc vull arribar a cap cúspide, són llibres que es contesten.

- El protagonista i el Boris mantenen una relació epistolar i en una d’aquestes cartes es diu: "per aquesta llengua que parlem que és casa nostra". És entendre la llengua com un element de cohesió?
La llengua és un territori, és un espai per habitar, per viure-hi. Desllenguar a algú és desposseir-lo, retirar-li la possibilitat que la vida es presenti vida. Llengua sempre és sinònim de casa. 

La precarietat és una de les violències que es va repetint al llarg de les pàgines. Hi escrius en veu del protagonista: "ser pobre m'igualava a la resta de pobres" o "viure es va convertir en sobreviure que és la pitjor forma d'estar viu".
Moltes persones em diuen que he posat al personatge en la pitjor de les circumstàncies. Pots llegir la novel·la i tenir la sensació que és una situació irreal, amb moltes conjuntures que sobrepassen al protagonista, però crec que moltes vides, avui en dia, són iguals o pitjors. He situat la precarietat al centre del relat per aproximar-me a una realitat que tot i que la silenciem, és molt real, més del que ens pensem. La vida no és només com la vivim nosaltres des dels privilegis. 

 

Foto: Arnau Martínez
- El protagonista i el Boris tenen una relació amorosa i sexual no heteronormativa, però al mateix temps tenen uns rols i una relació molt normalitzada.
La dissidència sexual es pot trobar en una situació paradoxal com aquesta. Volia qüestionar què fa més mal, viure en els marges sexualment o relacionar-se a partir d’una idea hegemònica de l’amor? No sé si el protagonista i el Boris són més víctimes de la seva sexualitat o de la seva idea de l’amor. 

- De fet, són tan víctimes de l’amor que el protagonista arriba a matar a algú.
Què som capaços de fer per amor? Crec que és una pregunta que ens fem poc. Hi ha una gran quantitat de coses que estem disposats a fer per amor que se situen en espais molt violents. Tenim molt naturalitzada la idea de sacrifici en les nostres relacions amoroses. 

- Hi ha un moment de la novel·la que el mateix protagonista enumera un seguit de qualificatius per referir-se als homosexuals: "els bords. Els contrafets. Els malalts. Demoníacs. Menja-raves. Dats pel cul." Són insults molt retrògrads tot i situar-se en un espai temporal futur.
Tant de bo fossin adjectius del passat, jo no els veig tan lluny. És evident que en alguns espais del món molt concrets hem pogut formular uns altres pensaments, però l’homofòbia encara està molt latent a tot arreu.

- Sovint utilitzes el concepte de "dissidència sexual", per què?
L’homosexualitat no és sinònim de resistència. El gran repte és com mantenim la dissidència sexual com a espai de contrapoder, de resistència, de creativitat i d’imaginació. L’homonormativitat converteix aquests espais en norma i els aboca a la desaparició. 

- Precarietat, desarrelament, homofòbia... Moltes d’aquestes violències les pateixen els joves avui en dia.
Tothom parla dels joves, però crec que al col·lectiu a qui denominem “joves”, els hi bufa tots aquests debats. Quan parlem dels joves hi ha un perill: estem unificant una cosa que realment és molt diversa, molt plural. Mai podem homogeneïtzar les necessitats d’un col·lectiu. 

- I per què se senten tan poc interpel·lats per tots aquests debats?
Avui en dia ser jove és estar condemnat a la indiferència o a la criminalització. Entre les dues, no sé amb quina em quedaria. Si et condemnen a la indiferència, és com si no existissis. Però la criminalització també és molt dura perquè és un atac constant, facis el que facis. 

L’escriptura sempre serà un espai de desconstrucció on construir una vida nova

- Cap al final de la història, el protagonista diu: "No ens sabem els noms, perquè assumim la vida de l'altre sense haver-la preguntat". Sembla impossible ara que tot ho prejutgem, que som individualistes, reduccionistes... 
Sempre volem escrutar la vida dels altres i ens és més important el que representa que són aquestes persones que no pas el que realment són. No podem reduir a un codi, a una paraula, a una convenció el que són els altres. Volem desgranar-ho tot des dels codis més normatius i costa fugir d’aquesta necessitat imperiosa de reduir l’altre a un significat que sigui llegible per un mateix. Hem de perdre la por a deixar-nos endur, sense la necessitat d’anomenar les coses o de representar-les. 

- En aquest sentit, el procés d’escriptura t’ha ajudat a desconstruir-te?
No entenc l’escriptura com una utilitat i menys per a la meva persona, però sí que crec que l’escriptura sempre serà un espai de desconstrucció on construir una vida nova. 

- La mare escriu en un fragment de la carta: "els records són bales solitàries en la nit però també poden ser llum contra l'ombra”. Els records, la por i el temps hi són molt presents a la novel·la.
Al llarg de la novel·la hi ha un aiguabarreig temporal, es relacionen passat, present i futur. Amb això hi ha la voluntat de representar com el temps es presenta temps. Tot i que ens exigim ordenar les vivències en l’espai del passat, del present o del futur, les experiències desborden aquests límits temporals. Aquesta temporalitat ambigua de la novel·la, desordenada, és la de les nostres vides. 

- La carta de la mare és una reconciliació amb el fill. S’entreveu un salt intergeneracional entre ells dos. 
La pugna generacional és un altre dels temes de la novel·la. A la primera part podem veure aquesta relació complexa i difícil entre la mare i el fill i a la segona, la carta és un exercici per recuperar un espai on relacionar-se amb el seu fill. 

- El conflicte generacional actual no és res nou, doncs?
El conflicte generacional és antiquíssim, sempre que hi hagi algú que es consolida en el poder, hi haurà algú altre que pateix. Ser jove no és una categoria que t’emmarca entre els 20 i els 25 anys. Qui alimenta, reivindica i entén el món a través d’aquestes diferències, d’aquestes categories d’edat, és qui se’n surt beneficiat. Jo sóc jove perquè els altres m’ho diuen, però si hagués d’explicar com sóc segurament no utilitzaria aquest adjectiu perquè m’intento definir a través d’unes altres categories que no siguin les que m’imposen. 

Sempre dius que no et posiciones políticament quan escrius, però la novel·la té molta càrrega política.
Em posiciono políticament amb cadascuna de les coses que faig, però no m’interessa la política institucional. Cada gest que fas és polític i l’escriptura també. Les formes de representació artística i estètica són formes de representació política. Representar sempre és un acte de responsabilitat perquè estàs creant un món. 

Més informació: 

A

També et pot interessar