Borja Bagunyà

Foto: 

Andrea Genovart

Borja Bagunyà: "En el fons, tots demanem una certa justícia"

L’escriptor barceloní publica 'Els angles morts', la seva primera novel·la
Judit Monclús
,
22/04/2021
Llibres
El rival d’en Morella s’emporta la plaça de catedràtic que tant desitjava. La Sesé assisteix un part la nit de Nadal que l’obsessionarà. I l’Olof busca per Europa alguna cosa que no troba als Estats Units. El triangle que formen aquests tres personatges protagonitza ‘Els angles morts’ (Edicions del Periscopi, 2021), la primera novel·la del professor de teoria literària, cofundador de l’Escola Bloom i escriptor Borja Bagunyà (Barcelona, 1982). El llibre s’endinsa en un univers de persones que van a la cerca d’una obsessió i que Bagunyà crea i recrea a base d’excessos, deformacions i a través d’un punt de vista irònic i crític de la societat i les institucions que els acompanyen.
Nosaltres, sempre que mirem, estem realitzant un acte polític, estem construint la realitat

- Els angles morts són aquelles parts, normalment dels vehicles, inaccessibles al camp de visió del conductor. En el cas de les persones, a part de no veure’ls, creus que som conscients que els tenim, també, aquests angles morts?
Els tenim, segur. Sempre hi ha alguna cosa que se’ns escapa o deixem fora, alguna cosa que decidim ignorar, però hi ha una variant d’això que és que som conscients que això passa i, moltes vegades, ser-ne conscients encara ens fa més cecs. És com aquella gent que et diu que és conscient que és de dretes o que és molt egoista i llavors et desarmen, perquè saber-ho no resol el problema. Ser-ne conscient, moltes vegades, simplement, ens permet esquivar la resolució del problema. Ser conscient de l’angle mort pot ser un altre angle mort.

- En Morella, la Sesé i l’Olof, els protagonistes de la novel·la, necessiten una sacsejada per veure les seves vides -en aquest cas, sobretot les professionals- des d’una nova perspectiva -aquests angles morts- i, si més no, intentar reconduir-les...
Sí. En Morella, per exemple, pobre, és un profeta sense profecia. És algú que ha decidit que vol parlar abans de tenir res a dir. Aquí és on es perd. La reconducció professional o l’èxit o el que cadascú vulgui assolir només són possibles si un comença a veure allò que ha decidit no veure. En Morella no vol veure que no té absolutament res a dir i per això parla tota l’estona, per no adonar-se’n.

- I és quan tots tres s’obsessionen en una cerca: la d’escriure l’article, la del nadó deformat i la de descobrir Europa. D’alguna manera, són els viatges experimentals de les seves vides?
Sí, totalment. Crec que tots ells s’enfronten a canvis, realitats, que no volien veure però que ara han vist i que fa que es posin en marxa. Fins i tot l’Olof, que ve a Europa a buscar-hi no se sap ben bé què. És a dir, ve a buscar-hi alguna cosa encara que el que trobi el contradigui o li ofereixi una alternativa. En Morella busca alguna mena de validació o d’idea o de punt de partida. Bàsicament, busca alguna cosa a dir. I la Sesé busca tenir una certa objectivitat, tenir un punt de certesa que li permeti saber que el que ha vist, ho ha vist de veritat, i que el que ha entès, ho ha entès de veritat. Són tres cerques molt diferents però totes es creuen, s’alimenten, es contradiuen.

- D’aquí que citis ‘Moby Dick’ com una de les teves principals influències a l’hora d’escriure ‘Els angles morts’?
De ‘Moby Dick’ sempre me n’havia fascinat el personatge d’Ahab, amb aquesta recerca monomaníaca que acaba sent destructiva i que és com una fam de justícia. En el fons, tots demanem una certa justícia. No sabem ben bé a qui, però la demanem. Doncs en aquesta recerca, el capità Ahab acaba destruint-se a si mateix i a tots els que l’envolten. Em sembla una paràbola bastant contemporània.

- El triangle Morella, Sesé i Olof, no és el d’uns personatges que despuntin a les seves respectives vides. De fet, en Morella, arran de la relació que tenia de petit amb el seu germà, afirma que, a casa, "l’única possibilitat de trobar una admiració passava per no fer res d’admirable". Què et va portar a convertir en protagonistes aquests personatges mediocres o que arrosseguen frustracions? Tenen més solidesa que els personatges amb èxit?
Estava una mica tip de les novel·les en què totes les persones que entren són guapíssimes, tots els homes són increïbles, totes les dones són meravelloses. I què passa amb tota la gent que no és extraordinària tota l’estona? Som la immensa majoria de nosaltres! Al final, molt poques vegades ens sentim extraordinaris i increïbles. El nostre dia a dia s’assembla més al d’en Morella del que ens agradaria creure. Moltes vegades és més aquesta sensació que no acabem d’encertar, que anem fent i que allò extraordinari sempre està a l’altra banda. A mi m’interessava el que tenien d’extraordinari aquests ordinaris o què hi ha de fascinant en la gent mediocre, grisa, obsessiva, fins i tot mesquina, encara que no ho vulguin ser.

- La veritat és que en Morella, al llarg de la novel·la, diu què farà però gairebé no fa res...
[riu] En Morella m’entendreix molt. Saps aquesta gent que diu “jo no faig res però quan ho faci, serà increïble”? I sí, potser sí, però de moment no fas res. Don Carpenter tenia una novel·la sobre escriptors i un dels escriptors, que tots eren una mica perfils parodiats, no havia escrit res però estava convençut que quan ho fes, el que escrivís no es podria comparar amb res. Però no escrivia res. En Morella és d’aquesta classe de personatges, d’aquests individus que estan molt desproporcionats en la part mental, imaginària, del què faran, del què haurien volgut fer, que viuen en subjuntiu i que, en canvi, no acaben mai res de res.

La reconducció professional o l’èxit o el que cadascú vulgui assolir només són possibles si un comença a veure allò que ha decidit no veure

- Al llarg de les pàgines, dónes molta importància als detalls, tant pel que fa, per exemple, a termes mèdics quan narres la feina de la Sesé, com per les descripcions acurades de parts menys agradables, com l’embús al vàter de casa d’en Morella. És l’arma del relat, aquesta precisió?
No sé si és l’arma però la precisió em fascina perquè allà on vol ser més objectiva és on és més expressiva. També m’agradava molt la idea que cap dels personatges, i tampoc la narració, aconsegueix trobar la distància adequada per veure les coses clares. És a dir, o s’apropa massa i llavors és súper detallat, que és el que li passa molt a la Sesé, o bé és massa lluny i tots es tornen profetes, messies, i tenen un discurs molt elevat. M’interessava jugar, encara que fos una idea bastant subtil, amb un narrador que sempre està massa a prop o massa lluny i no acaba de trobar la distància justa. I aquí, clar, aquestes bosses de detalls, aquestes pontificacions molt generalistes, anaven en aquesta línia.

- Flash-backs en forma d’anotacions a peu de pàgina, digressions infinites acotades entre molts parèntesis que es converteixen en frases que s’allarguen gairebé durant pàgines senceres... A més d’explicar una història, ‘Els angles morts’ és tot un desplegament de recursos literaris i d’estil. Te’n vas plantejar la seva escriptura com un joc?
Sí, m’ho vaig plantejar des del punt de vista d’una novel·la que tracta sobre la deformació i la malformació i pensava que no tenia massa sentit que ho expliqués amb una prosa equilibrada, amb una novel·la súper clàssica on tot estigués molt ben ordenat. Llavors, el joc va ser trobar petites eines retòriques o tècniques que duguessin la malformació a tots els nivells: el parèntesi mal utilitzat, les metàfores, les comparacions i les exageracions... Tot són figures retòriques que deformen, que violenten. I si abans parlàvem de la distància justa, també volia que el llenguatge sempre estigués una mica tensat i violentat.

- Com a professor de teoria de la literatura, cofundador de l’Escola Bloom i escriptor, com entens o conceps l’escriptura? Ho fas amb els mateixos paràmetres sota cada barret?
[riu] Com a escriptor, que és l’àmbit en el qual sempre tens més llibertat, em plantejo unes coses que si hagués d’escriure un article cada nit, potser no podria fer. Sobre entendre l’escriptura, i això sí que ho entenc en tots els aspectes de la meva vida que tenen a veure amb la paraula, m’interessa molt més pensar-la en clau de laboratori o d’experimentació i no tant en la idea d’una forma o d’un estil que s’ha d’anar perfeccionant i depurant al llarg de la vida -que em sembla súper legítim, però que jo no crec que en tingués la paciència-. És més aviat escriure a partir de projectes. És a dir, aquesta novel·la m’ha portat cap aquí, m’ha demanat aquestes eines i han quallat en aquesta proposta, però un altre projecte anirà per una altra banda. Això fa la meva feina molt apassionant [riu], però també més lenta i potser més difícil.

- Però l’havies plantejat des d’un principi tal com l’has publicat o t’hi va anar portant la història mentre l’escrivies, en aquest cas?
Va ser una mica anar trobant la forma per a cada història. La història sí que la tenia més o menys pensada, però després la gran pregunta és "Com l’explico? Quina forma li escau?". A partir d’aquí, la feina va ser anar trobant la forma adequada pel que vols dir. Òbviament, després sempre acaba sent un projecte que no s’acaba de definir fins que no escrius i vas trobant solucions, movent i ajustant com vols escriure’l.

- Més enllà de la forma, el fons és una crítica constant al funcionament de la societat i, més concretament al funcionament d’institucions com ara la universitat, que tu coneixes prou bé...
Parla de la universitat i jo m’hi he passat anys, però per a mi el tema no és la universitat en si, sinó les coses que cadascun de nosaltres observa en el seu entorn professional. D’això que observava, jo en passo a parlar del funcionament perquè El Funcionament l’he observat a la universitat, però en realitat, el trobem a tot arreu allà on hi hagi una burocratització, una certa jerarquia o inèrcies de maneres de fer que no es qüestionen. Si hi ha això, hi ha Funcionament.

- De fet, algunes crítiques publicades del llibre qüestionaven si podries conservar-hi la teva feina després d’haver-lo escrit...
[riu] S’ho està llegint tothom i s’ho estan prenent tots molt bé. No cal patir per això!

Al final, la nostra jugada és que no podem mirar netament. Mirar ja vol dir participar d’una construcció

- I més enllà de les institucions, com dèiem abans, els protagonistes també hi posen en qüestió la seva vida...
Sí, a la Sesé, per exemple, el que li passa és que descobreix la seva manera de mirar, que no hi ha una mirada neutra o ingènua. Per a mi, això és un dels temes importants del llibre. Nosaltres, sempre que mirem, estem realitzant un acte polític, estem construint la realitat. I la construïm a partir dels nostres sabers, dels nostres prejudicis, de la nostra estructura emocional. Tot això està en joc en la nostra mirada. Per tant, en allò que ens sembla més evident, és on hi ha més construcció, on hi ha més política. Des d’aquest punt de vista, la Sesé el que fa és començar a sospitar, quasi d’una manera esquizofrènica, de tot el que hi ha en la seva mirada. Intenta alliberar-se’n, malgrat que tu no te’n pots alliberar sense quedar-te cec, per entendre’ns. Al final, la nostra jugada és que no podem mirar netament. Mirar ja vol dir participar d’una construcció. Llavors, aquesta recerca de l’objectivitat, en el cas de la Sesé, és angoixada i acaba com acaba.

- En el cas de la Sesé ho has plantejat amb una mirada més científica que no pas en el cas del personatge d’en Morella...
Cada persona arrossega els prejudicis de la seva educació i de la seva formació professional. Crec que era John Berger que deia que el que veiem, ho veiem en funció del que sabem. Si tu tens una mirada objectiva i unes il·lusions d’objectivitat científica, miraràs d’una manera, però si t’has educat amb ‘Moby Dick’, miraràs d’una altra manera [riu].

- Quines altres obres creus que t’han marcat a l’hora d’escriure aquesta novel·la?
Més que d’influències, hauríem de parlar de bagatges, de tota una vida. Però bé, hi ha tota aquesta tradició de l’excés, que és una formulació molt àmplia. Penso en ‘Gargantua i Pantagruel’ de Rabelais, en ‘Tristam Shandy’ de Sterne o en el Quixot de Cervantes, que també tracta el problema de la mirada. En realitat, totes aquestes novel·les com ‘La broma infinita’ de Foster Wallace, són llibres excessius però altament polititzats i, a parer meu, divertits. Són d’una tradició que a mi m’agrada molt i és veritat que m’han influït moltíssim.

- I quan ja fa unes setmanes que s’ha publicat ‘Els angles morts’, com encares el Sant Jordi d’enguany? No sé si t’atreviries a fer una crítica de la festa de la manera que la fas de la universitat o de la sanitat al teu llibre...
[riu] Sant Jordi té unes coses molt maques, jo sempre les reivindico. És una festa a l’aire lliure que té com a motiu el llibre. El que passa és que també té aquesta contracara, ja que el llibre no necessàriament vol dir la literatura. I també hi ha una cosa un pèl bulímica en haver de sortir tots com a bèsties a comprar llibres i que genera debat amb certs absurds i certs oportunismes. Però també hi ha una altra cosa i és que, com amb tot, cadascú es fa la seva pròpia festa i troba les seves estratègies. A mi, el 23 d’abril, sempre m’ha semblat un dia bonic encara que sigui simplement per parlar de llibres, mirar llibres o quedar-te a casa llegint, que és el que acostumava a fer. Aquest em toca sortir a signar.

- Després de l’experiència amb ‘Els angles morts’, tens al cap repetir?
I tant! Tinc un parell de projectes en marxa, però com que sóc d’escriure a poc a poc i no tinc molta pressa, encara no en puc dir res. Saps quan el fang és tendre, que s’ha d’assecar? Estan una mica en aquesta fase, cosa que gaudeixo molt perquè és una de les fases que més m’agrada: començar a crear el món de la novel·la.

Més informació: 

A

També et pot interessar