Jorge Acebo

Foto: 

Arnau Martínez
Jorge Acebo

Jorge Acebo: "Avui en dia ser pessimista és l’única alternativa possible"

El cineasta tarragoní presenta ‘Occidente’ on reflexiona sobre la fi de la humanitat
Arnau Martínez
,
20/05/2021
Arts
Jorge Acebo ha fet una pel·lícula que és una al·legoria. El cineasta tarragoní, director del film ‘Occidente’, filosofa sobre la decadència de la humanitat i de la cultura occidental. El film també és un manifest, una declaració d’intencions, del que és per a ell el cinema. Alguns diran que es passa d’alternatiu, d’altres que és inclassificable; el que és evident és que el llargmetratge no et deixa indiferent i això, cada dia, és més difícil. En un moment com l’actual del “tot anirà bé”, Acebo reclama espai per al malestar i ell, sense buscar el beneplàcit de ningú, traça pinzellades sobre un llenç clarivident. La pel·lícula no ha tingut un recorregut molt llarg, ara es pot trobar només a Filmin, però per això a Surtdecasa no deixem de conversar amb ell.
'Occidente' no trobarà espai en festivals perquè estan plens d’esnobs

- Han passat dos mesos de l’estrena de la pel·lícula ja.
Sí, m’he desconnectat una mica. La pel·lícula ha tingut un recorregut molt curt, un parell de setmanes. Projectes com aquests costa molt tirar-los endavant i també distribuir-los posteriorment. La realitat s’imposa i és una pel·lícula difícil.

- Per què vas decidir fer aquesta pel·lícula?
D’alguna manera, volia mostrar la meva visió sobre el lloc que ocupo al món. Volia fer un fresc per traçar un discurs plural, molt proper a la filosofia. No hi ha una trama com a tal, sinó una sèrie de reflexions corals amb personatges que no estan molt definits. Parlo de la llibertat, de la mort, del progrés... Narro tot això d’una manera poètica, molt allunyada de l’ortodòxia. És una visió pessimista de la societat, de la cultura occidental.

  • imatge de control 1per1

- Per què plasmes una visió tan pessimista?
Avui en dia ser pessimista no és només una opció, sinó l’única alternativa possible. Quan ets jove ets optimista perquè dónes més importància al pensament que a la vida mateixa. No sóc un desgraciat, però la meva visió s’ha anat enfosquint. El món és un lloc complicat d’entendre i difícil d’assimilar. El que denominen progrés, per mi és una història de fracàs. Ens eduquen per rescatar els valors positius de la història quan realment l’ésser humà s’ha cobert de glòria, en el sentit més negatiu.

- Tenim tendència a veure el costat positiu?
Analitzem la pandèmia. Al principi sortien positivistes de tots els racons: el tot anirà bé, aplaudiments als balcons... A poc a poc, la realitat s’ha imposat. No hi ha optimisme en la mort.

 

Jorge Acebo durant el rodatge d''Occidente' | Foto: Cedida
- Tot i el pessimisme i sense voler fer espòiler, el missatge final de la pel·lícula és positiu.
Tu creus? Hi ha gent que no entén absolutament res de la pel·lícula i d’altres que sí. És curiós. Més que optimista, la pel·lícula sí que té una idea constructiva, que obre una possibilitat. Un crític, després de veure 'Occidente' va escriure que per progressar havies de tenir en compte el passat i l’art. La pel·lícula és un cant a l’art, a la cinematografia... És una pel·lícula en brut, com les d’abans, amb imatges, sons i diàlegs que no necessiten una narració. L’art és més important del que la gent es pensa.

- No el valorem prou, doncs?
Avui en dia es consumeix molt d’entreteniment, però no s’experimenta amb l’art. Hi ha poca gent que experimenti amb la veritat o amb la revelació de l’art. Hi ha poquíssima gent que s’emocioni de veritat en contemplar una obra d’art i que surti d’una manera diferent de com va entrar. Aquesta és la clau de l’art i estem perdent la sensibilitat davant l’esdeveniment artístic. Hi ha molt de soroll i l’art sempre s’ha mogut fora de l’èxit, només cal recórrer a Van Gogh. L’art és capaç de provocar una reflexió i una manera d’enfrontar-se al món que cap altra experiència humana aconsegueix.

- La globalització de la cultura i de l’art ha contribuït a aquest soroll?
La globalització va començar després de la Segona Guerra Mundial i als anys 80 i 90 es va acabar d’acomodar. Durant les protestes de Seattle, la globalització es veia com una cosa molt negativa i ara la visió és tot el contrari encara que ho ha devorat tot. Les cultures globalitzades s’assemblen entre elles i la cultura que no té elements particulars, no és cultura. Pots trobar pel·lícules a la Xina, a França, als Estats Units i a Catalunya que són iguals. És un problema que a tots ens donin el mateix pinso.

- Sobre la decadència cultural d’Occident, sobretot des del camp de la filosofia, els últims cent anys se n’ha parlat moltíssim.
La pel·lícula mama d’aquest segle XX, filosòficament parlant. Al llarg de les últimes dècades s’ha parlat de molts finals: del de la literatura, de la filosofia, de l’art... Al segle XX passem de matar-nos localment a fer-ho mundialment i aquestes guerres traslladen un pessimisme a les arts del moment. La filosofia i les arts en definitiva són un reflex d’allò que passa en cada moment i 'Occidente' és un cant al final de la nostra cultura. Tinc la sensació que estem vivint l’últim segle de la història.

- Més enllà de fer un retrat de la societat, 'Occidente' és una declaració d’intencions del que entens que és el cinema?
En el moment que la faig, sí, és un manifest. Tot i que l’he estrenat ara, la pel·lícula ja té deu anys. La vaig escriure a partir del 2010, la vaig rodar el 2017, l’acabava a finals del 2019, principis del 2020 i l’he estrenat ara. Mostro la posició que tenia llavors respecte a com havia de ser el cinema. És molt difícil explicar des d’espais comuns el que dic a la pel·lícula.

- Dius que mostres la visió que tenies fa deu anys, t’ha canviat?
Tot i que jo ja no sóc jove, és una pel·lícula de joventut. Ara em sento més reposat, abans cridava més i ara no tinc aquesta necessitat. Ara estic en un altre moment i crec que és gràcies a aquesta pel·lícula. Anem cap a un món sense llaços, cap a una societat isolada, a la desaparició de la humanitat...

 

Jorge Acebo durant el rodatge d''Occidente' | Foto: Cedida
- A l’inici manifestaves la dificultat per produir i per distribuir la pel·lícula. Com ha anat?
Hi ha un article d’Àngel Quintana on el crític reflexiona després de veure 'Occidente' sobre les pel·lícules que s’etiqueten com a alternatives, però que tampoc encaixen en aquesta categoria. 'Occidente' no ha trobat lloc on se suposa que hauria de ser el seu lloc. És una pel·lícula que està fora de situació, potser fa vint anys hagués tingut més recorregut. Els teòrics festivals alternatius que havien de projectar mirades diferents també s’han globalitzat, no hi ha mirada pròpia i en la varietat està la riquesa. 'Occidente' no trobarà espai en festivals perquè estan plens d’esnobs. És un espectacle molt degradant.

- Què t’ha permès fer una pel·lícula sense la pressió que ha d’agradar o convèncer a la productora o al públic?
Vam fer la pel·lícula des d’aquesta posició tan boja, sense buscar el beneplàcit de ningú. Crec que cada dia és més difícil treballar així. L’hem pogut fer d’aquesta manera tan lliure perquè no teníem cap suport econòmic. Independent vol dir que fas la pel·lícula amb els teus diners, això significa que el 99% dels films que es presenten com a independents menteixen.

- Costa mantenir-se en les conviccions o ideals propis?
Groucho Marx deia que "aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres". Avui en dia li donem massa importància a la cultura de l’èxit o del fracàs, però no al fet de mantenir-se. Quants cineastes han guanyat un Goya i la següent pel·lícula ha estat un fracàs? El sistema actual no perdona els errors. És complicat estar al marge com viure en l’èxit.

- Per acabar, tens algun bri d’esperança en tot plegat?
La humanitat és una manada salvatge. En la societat no tinc esperança, en les persones sí. No vull acabar amb un missatge feliç, que sigui feliç qui pugui ser-ho. Hem de donar cabuda a la infelicitat, al pessimisme. La cultura de l’esforç és una mentida. Quanta gent hi ha que s’esforça i no surt mai del pou? Un dels problemes d’Occident és que el malestar no té lloc, no té espai on expressar-se. Només podem produir i consumir perquè el hàmster ha d’estar dins la gàbia rodant. El món que hem creat és una olla exprés que acabarà explotant.

Més informació: 

A

També et pot interessar