Foto: 

Surtdecasa

Descobrim el procés de creació de l'exposició 'Univers fluctuant'

Conversem amb estudiants d'Història de l'Art i amb l'artista Montserrat Costa
Andrea Bonet
,
21/02/2018
Arts
Els historiadors de l’art són aquells que es passen quatre anys estudiant el passat mitjançant imatges, intentant respondre la pregunta “Què és l’art?”. Des del primer dia fins la frustració de l’últim, buscant-ne la resolució. Davant la pregunta “Per què serveix?” hem entès que no perseguim una finalitat, sinó gaudir del camí i la connexió amb allò que ens topem. Converso amb tres noies estudiants del Grau d’Història de l’Art de la Universitat de Girona que, amb l'assignatura 'Darreres tendències en l’Art Contemporani', han realitzat la complexa tasca de pensar, dissenyar i crear una exposició, una tasca que es coneix amb el nom de comissari o curador.
"Jo no sóc d’estar-me massa pensant en el passat, m’interessa el futur, el què faré, i tenia moltes coses oblidades. Per mi també era una sorpresa, quasi com per ells"

En les últimes dècades s’ha acabat ressaltant més aquesta tasca que la del propi artista, insistint en "el com" i no només en "el què". Normalment la fórmula sol ser la d’un sol individu que explora la manera com disposar una sèrie d’obres d’un o més artistes en un espai. Aquí ens trobem amb divuit mirades, trenta-sis ulls que estudien la manera com exposar les obres d’un sol artista. La Dra. Lluïsa Faxedas, professora de l’assignatura i coordinadora del projecte, ha inclòs aquesta pràctica com a part de l’assignatura. És gràcies a aquesta iniciativa i la col·laboració de l’Escola Municipal d’Art (EMA) que ha estat possible l’exposició 'Univers fluctuant', dedicada a l’artista Montserrat Costa, que també assisteix a la xerrada que hem organitzat tot passejant-nos per l’exposició al Centre Cultural de la Mercè. Costa va néixer a Barcelona l’any 1943 però ha viscut a Girona des del 1966, consagrant-se com a artista en aquesta ciutat. Ha estat gràcies a la seva predisposició i comunicació amb els alumnes que n’ha sortit un resultat excel·lent. Converso amb les estudiants Anna Pujol, Sara Sabatini, Fériel Huet i la mateixa artista, Montserrat Costa.

- M’agradaria que m’expliqueu com ha anat el procés des del principi. He vist que teníeu repartits tres blocs o equips: catàleg, comunicació i muntatge.
Fériel: El grup de producció i muntatge érem uns sis, però hem participat tots una mica amb tot, aquesta era una de les parts més boniques del procés. Primer vam veure el taller de la Montserrat on ens va explicar una mica la seva trajectòria artística, i així, vam començar a conèixer millor l'artista i les seves obres. Vam anar també als Magatzems de Salt on té més obres. Vam quedar diverses vegades quan ja teníem més clar el que volíem i ens vam dividir en grups. El meu grup, el de muntatge i producció, vam tornar un dia al taller de Montserrat i vam començar a triar les obres que volíem exposar, comptant amb la seva opinió i considerant les que ella també tenia més carinyo i ganes d'exposar. 
Anna: Els de comunicació portàvem les xarxes: Facebook, Instagram i Twitter, i també vam fer les notes de premsa.

- A Història de l’Art som molt teòrics. Com ha estat passar del llibre a la pràctica?
Anna: Crec que es dóna sentit a tot allò que hem anat treballant durant els altres anys, i després dius "Ostres, molt bé, estudiem artistes, la majoria són morts..." i t’adones que hi ha artistes que estan treballant ara i aquí… Ha estat una oportunitat molt bona per nosaltres.

- Ereu molts realitzant el projecte, segurament cadascú també tenia objectius diferents i potser no tothom enfoca el seu futur cap al comissariat...
Sara: En el meu cas, jo estic aquí d'Erasmus, i ja gairebé he acabat el meu curs acadèmic. A Itàlia, no tenim oportunitat de realitzar una tasca així de pràctica en els estudis d'Història de l'Art. He vingut aquí perquè sabia que hi havia una manera molt més pràctica de treballar, amb més contacte amb la pràctica de l'exposició.

- La part de redacció del catàleg també és fonamental en una exposició...
Sara: Sí, ha estat una de les parts finals del projecte. Tots hem escrit al catàleg. Cadascun ha triat una obra, o un aspecte i hem escrit sobre això. Els que estàvem en el grup del catàleg vam llegir tots els textos i vam posar un ordre per donar coherència. També vam elegir les fotografies que acompanyen el text. Però tots hem participat en tot.

- Com va anar la recepció amb els alumnes, Montserrat?
Montserrat: La proposta em va entusiasmar i em va semblar molt interessant. El que passa és que t’obliga a enfrontar-te una mica al passat, i això et produeix un cert impacte. A més, tenia moltes obres envelades, havia fet obres a l’estudi. Va ser un procés d’anar traient i trobar-ho de manera fragmentada, perquè no ho tinc classificat per sèries. A més, algunes estan al Fons de l’Ajuntament, les que estaven a Espais, i hi havia una barreja de coses... Jo tampoc portava massa els tempos del seu procés, algun dia ens hi estàvem més estona i altres menys. Però la idea d’enfrontar-te a la pròpia obra, per l’artista també és bastant… Jo no sóc d’estar-me massa pensant en el passat, m’interessa el futur, el pensar què faré, i tenia moltes coses oblidades... Per tant, per mi també era una sorpresa. El dia abans que vinguessin vaig desenvelar les peces i quan les ensenyava també tenia aquell aspecte de recordar l’època, les emocions viscudes, sobretot  quan tenia l’estudi al carrer de la Força. M'ha servit per anar aclarint les pròpies idees. Quan vaig saber el dia de la inauguració vaig tenir cert temor per una incertesa de pensar que, quan s’exposa una obra després de vint anys o més, la mirada dels espectadors pot ser nova. També pensava en el diàleg entre les obres. Ells van triar les obres i em vaig quedar tranquil·la perquè em van semblar bé. Hi va haver un dia que vaig treure uns dibuixos, alguns de l’època més expressionista, i pensava “Això ho has fet tu?”, i no m’agradava gens! Però donava la casualitat que sempre hi havia algú d’ells que deia “Què bonic!” i llavors era interessant veure que alguna cosa que no era de la meva preferència podia causar una impressió diferent als alumnes i que podien trobar-hi alguna cosa diferent. Hi ha hagut matisos, sorpreses…

- Expliqueu-me sorpreses...
Montserrat: Un dia vam obrir una peça i resulta que s’havia fet malbé. I jo no m’ho podia creure, va ser una emoció compartida entre tots. Era una obra que no tenia títol i que ara en té, 'El Trencadís'. La idea de retrobar l’obra del passat  ha sigut molt interessant i la interacció amb ells ha ressuscitat l’obra amb una nova mirada. Les obres respiren. Les mateixes obres, segons com les disposes, canvien. Elles també es van sorprendre, de veure-les al taller i després aquí. Els que s’hi dediquen han de saber veure tot això. Aquesta mirada de saber veure en el moment del taller i saber-ho veure en l’espai que haurà d’ocupar diferent. És important anar a un estudi i veure una obra al terra, i precisament l’artista potser no li dóna importància, però algú s’hi fixa i la fa ressaltar i treure aspectes nous. A mi m’ha sorprès al final, per exemple, que el daurat, fos una constant. He vist que passa el mateix amb el blau Prússia, però no era conscient que hi hagués tornat en diferents èpoques. És com una roda, i sembla que hi tornes, sembla que hi ha un fil invisible que va lligant unes obres amb les altres, i per mi això ha sigut molt interessant.

- El comissari té un protagonisme important, traient-ne inclús al propi artista, però vosaltres ereu molts. Com ha sigut la feina de treballar en equip per donar una imatge conjunta?
Fériel: És una pregunta difícil... Dividim els tres grups que dèiem abans, sis en cada grup, i després també el grup de whatsapp. La veritat que era tot natural i quan alguna cosa ens bloquejava, ho deixàvem i passàvem a una altra cosa.
Anna: La Lluïsa també ha sigut un punt important, i ens anava recordant les dificultats, ens guiava en tot moment.
Sara: Una part molt divertida va ser aquí a La Mercè, quan havíem de mesurar les parets i veure si les obres podien cabre. Després de tenir clar el concepte de l'exposició, ens trobem amb l'espai físic, i aquesta era una part complicada.
Montserrat: Una cosa que no els he dit, és que jo, un cop ells van haver triat les peces, vaig també imaginar com l'hauria fet jo, i us he de dir que, exceptuant la primera part, l'havia pensada clavada, idèntica. De veritat. Idèntica.

- Vau connectar bé, doncs...
Anna: Aquest primer tram també era el que teníem menys clar, però el final tots coincidíem i la resta la vam anar matitzant.
Montserrat: És que la part final es posa sola, encaixa. I he de dir que la feina de la Lluïsa Faxedas ha estat fantàstica. Sempre s'havia dit que la Universitat estava molt separada de la realitat artística, molt desconnectada, i ella ha fet una bona feina.

Passejem per l'exposició i m'ensenyen 'El Trencadís', una obra que ha adoptat aquest nom arrel de la sorpresa de la Montserrat de trobar-la trencada, havent de realitzar tasques de restauració per poder-la exposar. Té colors més aviat freds, i es mira, a l'altra banda de passadís, una obra molt similar de colors càlids, el mateix contrast de la tarda d'avui, freda a fora i ben càlida dins. Univers Fluctuant.

A

També et pot interessar