Cristina Mongay
,
26/07/2017
Arts

Lily Brick: "Amb el graffiti cerco captar el record en la mirada, aquelles coses viscudes intensament"

Amb els seus graffitis, la Lily Brick vol commoure emocionalment a la gent
Lilly Brick

Foto: 

Surtdecasa Ponent
Brick durant la nostra entrevista
La gent creativa sempre troba noves eines per expressar-se i experimentar, per posar-se a prova, i nous projectes per no deixar de créixer. En una societat que aparentment aprecia el món del graffti, trobem una jove lleidatana que omple de colors i missatges els murs de tot el país. I ben aviat ho farà fora de les nostres fronteres, al prestigiós Hotel 128 de l’Street Art City de Lurcy-Lévis (França). Parlem amb la Lily Brick, alter ego de la Mireia Serra.
"Vull remoure consciències des d’aquí!"

- Com naix Lily Brick?
Ho va fer per casualitat. Jo estava treballant a una impremta i, entre els clients que venien, va entrar un dia un dels membres del grup Old School de Lleida, que signa com 'el Pesseta', i es volia fer gorres de beisbol i samarretes. I ens vam fer col·legues. I em va començar a parlar del món del graffiti, del Hip Hop i, com que feia poc que havia tornat de Brussel·les i no quedava gaire amb gent, em vaig animar a anar un dia a una de les seves trobades. Jo fins llavors prenia el graffiti com bandalisme i que era lo pitjor. Però vaig trencar els tabús i vaig conèixer la seva crew, els Urban Soldiers, als murs del riu Segre. Portaven les seves capses d’esprai, la seva música, el seu bon rotllo, anaven acompanyats de les seves famílies,... Semblava que, davant del mur, aquells homes tan fornits ballaven. Se sentien plenament lliures pintant!

- Vas haver de posar-te molt ràpid les piles!
És així. El graffiti em vaig enganxar, però tenia que practicar moltíssim per aplicar les meves habilitats artístiques a una tècnica que mai abans havia provat. Vaig demanar al meu jefe si podia practicar a alguns dels seus locals, ell va accedir, i durant força temps després de treballar pujava a Balaguer a pintar a un d’ells cares, mans, etc. Era el meu laboratori! Al cap d’un mes, vaig tornar a quedar amb la crew i es van quedar al·lucinats amb la noia amb les flors al cap que havia pintat. El Cèsar, el noi que m’havia introduït al grup, em va ajudar a polir la tècnica i alguns problemes. I a partir de llavors, vaig seguir aprenent de forma autodidacta. Sóc una ‘de fora’ que es va introduir al món del graffiti, que respecta les seves normes, i que s’esforça per créixer cada dia.

- Com et vas sentir sent dona en un món com el del graffiti, que potser és més masculí?
Doncs la veritat és que des del primer minut em vaig sentir molt ben acollida. Vaig tenir la curiositat de saber com funcionava l’aerosol. Com amb un pot, semblant al de matar mosquits, es podien fer traços de colors tan segurs i perfectes? Em sentia una mica ‘la nena del grup’. I en general tots els nois m’han tractat molt bé, sobretot Urban Soldiers. D’alguna manera allargo la vida a una disciplina que estava a la baixa a Lleida, ja que després d’ells, pocs han continuat. No se perquè no hi ha més dones fent graffiti. Potser és perquè és un món més de carrer, brut, amb hores i hores al sol. Però és molt divertit! Amb cada graffiti que pinto em sento millor, i no m’importa portar les ungles plenes de pintura o trencades durant dies. Sóc petita, però pintant sóc capaç de fer coses grans!

- I ben aviat van començar els projectes personals, com 'La dama de les flors', i els encàrrecs.
Vaig pintar 'La dama de les flors' al descobrir el Domingo, el padrí que vivia en aquella casa a l’horta lleidatana. Li vaig preguntar si podia fer-li una pintura, ell va estar encantat, i vaig pintar una idea pròxima a ell, plena de romanticisme. La bastida me la va facilitar un electricista,... sempre m’ha ajudat molt la gent. Jo estic aquí per la gent, i perquè ben aviat van començar a arribar-me propostes de projectes per omplir de colors els murs d’arreu.

- A l’Street Art tot s’hi val?
No, definitivament no! Quan algú s’enfronta a un mur, a un edifici que està davant de milers de persones, tu el fas, d’acord. Però si fas el que realment et dóna la gana i prou, sense tenir en compte el mobiliari urbà, l’entorn, els veïns, la història de la zona,.... no hi ha equilibri. Els murs són de tots, és una comunió entre molts factors. A tots els meus murals hi ha un projecte, una recerca de l’espai, res és a l’atzar. Amb les pintures, d’alguna manera modifico la vida de les persones, la seva quotidianitat, fico color a espais que sempre han estat grisos. I per aquest motiu, molta gent m’ha donat les gràcies.

- 'La noia del carreró' i 'Juliette' són algunes de les teves peces. En elles ens queda clar que la figura femenina és la teva gran temàtica d’estudi. Per què?
Les dones són les meves muses i la meva font d’inspiració. Considero que la dona està poc explorada en el món del graffiti i tenim un món increïble per descobrir. Les dones no tenim por a expressar sensibilitat i busco captar les seves mirades. Cerco el record en la mirada, aquelles coses viscudes intensament.

- Parlant de dones: per què, en el moment d’escollir un nom artístic, vas decantar-te per Lily Brick, la musa del poeta rus Mayakovski?
Vaig conèixer a la figura de l’artista Lilya Brick durant l’adolescència, al batxillerat i em va captivar. Va ser una dona d’avantguarda, molt poderosa, feminista, de mirada profunda. Ha passat a la història per ser la imatge del cartellisme rus. Un personatge que va trencar amb els estereotips de bellesa del segle XX i que va aconseguir ser ella mateixa. En aquell moment jo volia ser com ella! Jo era molt vulnerable, i em preguntava que faria ella en el meu lloc. La Lily Brick m’ha inspirat moltíssim i quan els Urban Soldiers van dir-me que havia de signar amb un nom diferent al meu, ho vaig tenir clar: Lily Brick. M’agrada més que el meu propi!

- I les forces sense dubte te les ha donat, la Lily, ja que en molt poc temps t’has convertit en algú molt conegut i valorat artísticament.
Estic impactada de com ha anat tot! Per mi és quelcom impressionant i la veritat és que tot ha anat fluint molt progressivament i es manté. En el món de l’Street Art hi ha molt de fum, hi ha pujades de reconeixement molt grans i baixades pitjors. Això passa perquè no sempre un és conseqüent amb el que fa, canvia, deixa de banda la seva essència, es creu una estrella, i ja no sap perquè està aquí. Quan la gent t’escolta (o et mira) has de ser conseqüent, cal fer quelcom important per canviar la societat.

- Juneda, Almacelles, Tarragona, Barcelona,... són alguns dels llocs on podem trobar les teves pintures. Quan tindrem un Lily Birck a Lleida, la teva ciutat?
Doncs bona pregunta! M’encantaria reinterpretar algun tema de la ciutat, de la seva història, de la seva cultura, en forma d’al·legoria. Hi ha molts amics artistes que m’han animat a que marxi, que me’n vagi amb ells a fora a pintar, però penso, i si marxo, i marxen molts més joves artistes, quin art quedarà a Lleida? 

- Amb qui t’inspires en el món del graffiti?
Matias, de Sabotaje al Montaje, una excel·lent persona i brutal artísticament; Etam Cru, un parell de graffiters canadencs molt hàbils,... i molts més!

- I quin són els teus referents artístics, clàssics?
Caravaggio i Rembrandt m’agraden pel dramatisme que transmeten, per la teatralitat; Renoir i Dalí també. M’encanta el punt romàntic de l’Art Nouveau, i l’estil trencador i masculí de les obres de l’artista russa Tamara de Lempicka. L’art decó l’he descobert fa poc, i l’he experimentat especialment a interiors, i el realisme, pel seu component dramàtic i nostàlgic, prefereixo treballar-lo als exteriors.

- Quin és el teu objectiu?
Enviar un missatge, vull remoure la gent per dins, explicar les coses que m’enamoren. Sempre anem ultra accelerats, amb el mòbil a la mà, sense mirar als ulls als que tenim davant. I cal parar i esbrinar perquè fem el que fem. I ajudar tant com puguem a que tot millori. Sense anar més lluny, el proper novembre viatjaré a Gambia a pintar un hotel d’un català i hi portaré tot tipus de materials que hi fan falta (escolar, aliments, joguines,...). Si algú vol col·laborar, tota ajuda serà benvinguda!

- Fa un temps que et dediques a donar classes a nens i nenes, a difondre els teus coneixements artístics.
I m’ho passo genial fent-ho! Me’ls enduria tots a casa (riures). Són grups d’infants i adolescents amb algunes necessitats especials (autistes, risc d’exclusió socials,...), però amb l’esprai les diferències s’esborren. No n’hi ha diferència entre un nen autista i un que no ho és, al pintar només hi ha nen! Tots aconsegueixen comunicar-se d’una manera natural que potser encara no saben fer-ho d’altres maneres. L’art unifica oportunitats i permet ser un mateix.

- Com et veus d’aquí 10 anys?
Fent escola! Vull remoure consciències des d’aquí! És molt important que els nens sàpiguen que han de respectar els carrers, que l’esprai no és una arma, que només han de pintar on es pot fer, que han de demanar permís, que han de conviure correctament, respectar-se, estimar-se... Cal ajudar a créixer en clau positiva i potenciar les passions d’un mateix. Si tractes a la gent com grans persones, seran capaços d’aconseguir grans coses i milloraran la societat.

- Llança un missatge als nostres lectors i lectores de Surtdecasa!
Hi ha una frase que m’agrada moltíssim (d’Antoni Gaudí) i que sempre tinc present: “Per ser original cal partir de l’origen”. Crec que per ser autèntic cal escoltar el teu interior, partir del que ets en realitat. Si saps el que ets, el que t’agrada i ho potencies, trobaràs l’èxit i et sentiràs millor amb tu mateix. No et doldrà fer hores, pensar noves solucions, afrontar problemes... cal ser com un tanc, i viure plenament com tu vols! Cal viure la vida que vols i fer el que et fa feliç.

Més informació: 

També et pot interessar