Jump to navigation
- Vas començar amb el postureig col·laborant amb el perfil de Facebook de 'Postureo'. En quin moment decideixes iniciar 'Postureig de Lleida'?M’agrada el compte de Postureo espanyol, hi participava i hi enviava coses i vaig pensar a crear el compte en català, però aviat vaig veure que parlava de coses de Lleida, que és el que coneixia. Al començament me’n reia del postureig i de tot el que fa la gent per quedar bé i aparentar. A poc a poc es va anar barrejant amb fer crítica social i també vaig veure que no només volia fer crítica, sinó que també volia fer valdre alguna cosa. Va començar aquesta dicotomia estranya, denunciar el postureig i, alhora, utilitzar-lo en positiu. I tot això va passar d’una manera molt natural, no et puc dir que hi hagués un moment concret. Vaig començar a fer els textos aquests de "Lleida és un lloc on la boira dura cent dies i quan no hi és es troba a faltar”, que és un clàssic i la gent ho compartia. Llavors sí que vaig haver de començar a signar-los i podríem dir que és en aquest moment que neix el Senyor Postu, com a autor de les publicacions. A més, la gent tenia la necessitat de saber qui estava fent tot això.
- Al llarg de tots aquests anys, veient com comença tot i com augmenten els seguidors a les xarxes -uns 190.000 entre Facebook, Instagram i X-, com gestiones les contradiccions que hagin pogut sorgir entre el personatge i la persona?Tenia un altre compte a les xarxes que era l’Aplequista, un personatge extrem, fiestero a muerte i aquesta era la base que vaig utilitzar per fer el Senyor Postu: molt histriònic, que anava molt a tot gas, molt lleidatà. Al principi sí que hi havia una diferència entre el Senyor Postu i la persona que hi ha rere la màscara. De fet, l’epíleg del primer llibre que vaig publicar és una conversa entre tots dos i arribem a un punt d’entesa: no som tan diferents, tot el que diem no és el mateix, però la intenció sí. Crec que a partir d'aquest moment és quan ja no faig tanta diferència, sinó que simplement el Senyor Postu és un pseudònim que utilitzo per dir el que penso, fer bromes sobre Lleida, Ponent o des de Lleida i Ponent sobre qualsevol cosa.
- A les teves publicacions sovint fas servir el plural, però darrere la màscara només hi ets tu i potser els seguidors no som conscients de la feina invisible que també fas...Totalment. Utilitzo el plural i de vegades també la tercera persona, perquè intento fer una mica de separació. No sempre ho aconsegueixo perquè si dono sang, soc jo qui ho fa. Intento agafar distància per mantenir els peus a terra. Amb tot això, que parlin de tu, és difícil de gestionar i a mi em serveix per dir “ni l’elogi ni la crítica”. També uso el plural perquè penso que tot allò que es fa solidari no ho faig només jo. Els diners que es recapten no els he ficat jo de la meva butxaca. Soc qui ho aconsegueix, però és tot el col·lectiu de postufans, els que col·laboren, difonen, comparteixen, etc. I en aquest sentit m’agrada l’ús del plural. I si, hi ha una feina que no es veu abans d’una publicació o d’anar a un acte: correus, missatges, desplaçar-me als llocs, gestió del marxandatge amb 25 models de diferents productes (amb les samarretes per exemple hi ha deu talles diferents!), fer factures, pagar impostos, explicar com es fan els donatius, apuntar els diners recaptats, repartir-los... A més, soc molt estricte, si s’han venut dos xapes d’una causa, són diners per aquella causa. Em comporta molta feina i no està remunerat, no hi guanyo res, no és la meva font d’ingressos i tampoc he volgut que ho sigui. Hi dedico molt temps, són les meves hores de voluntariat. No està registrat enlloc, però penso que són hores que utilitzo per ajudar a millorar l’entorn, ser crític i generar debat.
- Et convalidarà per anar al cel tot això...No, no. No hi estic d’acord. I aquest és un debat que tinc sovint. Jo no em considero especialment bona persona. Sí, estic fent coses bones, però també penso que hi ha moments que trio fer mal, perquè quan soc crític, puc ser-ho cap a certs col·lectius i hi ha coses que me les podria estalviar i no ho faig. Crec en unes coses i, per tant, has de criticar el contrari i això de vegades és una mica trist, però és així. Podria fer-ho millor, estic convençut, però potser no seria tan rellevant com ho és ara.
- Feies referència als elogis, a les crítiques i al fet que parlin de tu. Qui més qui menys pot saber qui és Postureig de Lleida. Des del teu entorn t’han hagut d’ajudar a tocar de peus a terra?La màscara i l’anonimat em serveix perquè la gent no em reconegui pel carrer. Que sàpiguen el meu nom m’és més o menys igual. Ni per a bé ni per a mal voldria que la gent em pari pel carrer o em vingui algú a parlar si estic sopant en algun local. Jo intento separar-ho i tot ha vingut d’una forma tan natural que mai ha fet falta que ningú em baixi a terra. Quan estic amb la meva família, soc el germà i el fill, i quan estic amb els meus amics, soc l'amic. Tot i que a les xarxes pugui semblar una cosa, soc una persona bastant introvertida. No soc el més graciós del meu grup, no soc el que parlo més. Molta gent se sorprèn que després pugui sortir davant d’un escenari i parlar davant de milers de persones. Sí que he necessitat que m’ajudin a aixecar-me. En moments durs, complicats, de conflictes o que han passat coses amb la premsa o alguna enganxada amb alguna personalitat de Lleida, massa actes o carregar-me massa coses a l’esquena, llavors sí que m’han hagut d’aixecar i ho valoro molt. A més, al meu entorn sempre s’ha tractat amb molta naturalitat, li donen el valor que es mereix perquè no sigui sempre el tema central.
- Humor, solidaritat i lleidatanisme. Si tinguéssim un termòmetre d’autoestima lleidatana des de l’any 0 fins a l’any 10, on ens situaríem?En deu anys ha canviat molt. Al començament hi havia automenyspreu, autoodi, autoflagel·lació, els propis lleidatans dèiem que Lleida és el cul del món, que és Mordor. En deu anys, no només per Postureig de Lleida, sinó que el simple ús de les xarxes socials ens ha ajudat a fer que siguem nosaltres mateixos els que ens expliquem i no deixar que només ho facin els altres. Tenim més autoestima. S'ha normalitzat el fet que a Lleida passin coses que no estiguin relacionades amb la pagesia i els tractors. Per exemple, que hi hagi una literatura lleidatana i que s’hagi integrat en històries que poden ser de novel·la negra o de qualsevol altra temàtica. O amb la pel·lícula Alcarràs, s’ha explicat el nostre racó de món internacionalment, i això és molt bo. Tot i que es mou entorn de la pagesia, no cau en excessius tòpics i mira que a mi m’ho diuen, que faig servir molts tòpics, però és que són les coses més conegudes a l’imaginari col·lectiu sobre Lleida i Ponent i en la meva historieta el pagès és guai, la boira mola i els caragols són lo millor. També intento no caure en el provincianisme, saber què som i que la reivindicació del que és propi no és res dolent, sinó tot el contrari.
- Per a la canalla que ara té deu anys i que han crescut amb tu, el Senyor Postu també forma part del seu imaginari col·lectiu, ets com un element més de la tradició i la cultura de Lleida.Per a mi és molt fort i, més, veure-ho en perspectiva. La tasca del Senyor Postu s’ha ensenyat a les escoles! De vegades m’ho diuen, que parlen de les xapes o em demanen que els enviï algun vídeo. És impressionant fins i tot per als que ho han viscut dels deu als vint anys i han anat seguint l’experiència diària. La directora del diari Segre, l’Anna Sàez, va fer el pròleg del meu segon llibre, 'Soc més de l’Oest', i m’explicava que el dia que hi havia boira o neu la seva filla preguntava a veure què havia dit el Senyor Postu. Ara potser ja no ho fa, però quan surt alguna cosa de Lleida per la televisió em demanen, o fins i tot m’exigeixen, que ho comenti. És impressionant que això formi part de l’imaginari col·lectiu.
- Quin és el record o la vivència més especial que guardes d’aquests deu anys?Diria que hi ha dos moments a destacar. El més important segurament és la creació de la primera xapa 'I Love popes'. És el que va fer que tot agafés una dimensió diferent i que no fos només aquell tio que deia coses al Facebook. Aquí hi va haver una incidència real, tangible. Pots fer coses guais a les xarxes, però fins que no transcendeixen al món real, no tenen el mateix valor. El vídeo 'Lleidatanament' també va ser molt important perquè va ser quan molta gent va conèixer Postureig de Lleida i ho va posar en perspectiva. També va ser especial veure el meu pare emocionar-se amb el vídeo. O la creació dels llibres! I, personalment, Lo Caragolasso de l’Aplec del Caragol. Parlar allí davant de milers i milers de persones... O el pregó que vaig fer de les Festes de la Tardor de Lleida el 2019. També recordo un Sant Jordi que una persona em va explicar que a la seva filla, que estava malalta, li havia canviat la vida i que llegir-me era l’alegria dels dies. És bèstia! Ara tinc l’esquena ampla i ni els elogis ni les crítiques, però que et diguin això és impactant. M’agrada molt la relació amb els postufans, sobretot quan ens veiem físicament. Conèixer la gent i veure com ho viuen i com ho senten, és guai.
- I l’espineta que no t’has pogut treure o alguna assignatura que encara et quedi pendent?M’ho he guanyat a pols: la poca relació amb les institucions i, fins i tot, amb mitjans. Si més no una relació estranya, més aviat complicada. Entenc que és normal perquè al final estic criticant sempre els poders fàctics o no tan fàctics. I, llavors, clar, és una figura complicada aquesta, no? Hi ha hagut ocasions en què hauríem pogut anar més de bracet i haguéssim pogut fer coses més guais. Però també entenc que ells no vulguin, perquè soc oposició. O soc una figura que pot molestar. També a mi això em serveix per tenir molta llibertat, és a dir, jo no tinc cap deute amb ningú, i per això tinc molta llibertat d’expressió. Igualment, hi ha hagut moments en què m'he ficat en percals que no m'hagués calgut, i he defensat a gent i coses que al final no s'ho mereixien pel que després m’ha comportat. Això de ser el defensor número 1 de Lleida a capa i espasa i a per totes, no. En deu anys m'he moderat una mica més i he triat les batalles, perquè si no, es fa molt complicat.
- Relació complicada amb institucions, però has explicat obertament que hi ha partits polítics que t'han vingut a buscar per incloure't a llistes d'eleccions municipals a Lleida...Claríssimament i ja en portem dos o tres, d’eleccions! I després, quan hi són, no et venen a dir res! És el que hi ha: por el interés te quiero Andrés. Un exemple clar va ser el #FruitadeLleidaChallenge. Crec que va tenir una dimensió brutal i els actius als quals ajudava ho van tocar de puntetes quan haguessin pogut fer una campanya molt ben feta. Potser és una de les campanyes més bèsties que s’ha fet a aquest nivell.
- S’han deixat escapar oportunitats que haguessin estat molt bones per Lleida perquè qui les ha promogut és un noi amb una màscara d’Spiderman, ulleres de sol i barret de l’Aplec?Totalment. A mi la màscara en aquest sentit no em fa cap favor. Me’l fa pel que et comentava de l’anonimat, però estic convençut que la imatge tanca moltes portes perquè hi ha gent que només es mira l'exterior i ja no entren a valorar el contingut. Ho diu la frase d’'El Petit Príncep': “L’essencial és invisible als ulls”. Un exemple, el llibre 'Soc de l’Oest' va ser el més venut del Sant Jordi de 2015 a Lleida i l’endemà l’escriptor Vidal Vidal va fer un article dient que l’any vinent es disfressaria de torero per vendre més llibres. Què va passar? Que no sabia de què anava tot això, només em va veure signant per Sant Jordi vestit així. Quan s’ho va mirar, es va adonar que el que feia és important tant en el tema solidari com de difusió i ara estic convençut que té una altra opinió. I així amb moltes coses. Tinc constància, perquè així m'ho han dit, que hi ha hagut coses que no s'han fet, sobretot amb l’empresa privada, simplement per la meva ideologia i això ja sí que és una mica més fotut. Que empreses grans de Lleida diguin no perquè m'he posicionat... Jo no demano carnets a ningú ni per col·laborar ni pel tema solidari. Hi ha coses que s’han de poder separar.
- I en deu anys el balanç és que has col·laborat amb 25 causes solidàries, amb els seus productes diferents i has aconseguit recaptar 300.000 euros...Sí, és la part que valoro més, perquè és la part tangible. Faig molta difusió de Lleida i Ponent. I jo crec que sí, que els resultats del turisme han crescut els últims anys, però no només per la meva feina, que en certa manera haurà ajudat. Però, amb les causes solidàries ho puc comptar. Hi ha xifres, tot i que tampoc no crec que siguin les reals. Segurament, s'ha recaptat bastant més, perquè hi ha aportacions directes a entitats. Per a mi és la part important, la que m'omple i, tot i que de vegades sigui dur, per mi és fer voluntariat. M’omple participar activament, anar a les entitats, conèixer els usuaris, estar amb ells, no anar-hi només per la foto com fan altres, sinó ajudar a muntar cadires per un acte i a treure-les, i participar una mica del que fan. I tampoc no és només pels diners recaptats, sinó parlar-ne, donar-ho a conèixer i que les entitats creixin per la seva banda. I ja ha passat, hi ha entitats que han fet la pròpia xapa o tassa, que són més actives a les xarxes i em sembla genial, aquesta és la intenció, que tots ens fem grans, que tinguin visibilitat i aconsegueixin els seus objectius.
- Aquest 2024 tens previst col·laborar amb alguna entitat i que hi hagi nova xapa solidària?Sí, pensa que tinc una llista llarga de “pretendents”. Hi ha 25 models i he de ser molt conscient del que faig. Cada setmana m’escriuen entitats per veure si podem fer una xapa, però ja et dic que em costa moltes hores a la setmana i és difícil. Et puc avançar que tinc pendents des de fa anys la xapa per als diabètics, també sobre l’autisme i una que personalment m’agradaria, que és la de la lluita contra el racisme. Però aquesta és complicada perquè hi ha moltes entitats a Lleida que s'hi dediquen d'una manera o altra, i llavors trobar-ne una que les englobi a totes seria difícil. Són els tres objectius d’aquest any, si no és possible fer les tres, almenys alguna. També m’agradaria molt col·laborar amb els equips esportius de la ciutat, fer la xapa 'I love Blau' o 'I Love Bordeus', seria bonic, però és molt complicat, hi ha molts equips, no tots comparteixen colors, però és una idea que m’agrada i la xapa es vendria.
- D’aquí a deu anys, com creus que anirà evolucionant Postureig de Lleida?Hi haurà una estabilització, en el sentit que aquest últim any sobretot he intentat gestionar-ho d'una manera en què un s'ha de cuidar a si mateix i quan tu estàs bé pots col·laborar i pots ajudar millor. La salut mental és un tema primordial, que n’hem de parlar i que ens hem de cuidar per professionals, això és bàsic. El que no pot ser és que una tasca que tu fas desinteressadament et pesi tant com per restar-te en la teva vida habitual. Per això crec que en els pròxims deu anys hi haurà una estabilització i el Senyor Postu segurament deixarà d'assistir a deu actes a la setmana. Però la meva idea és continuar sent crític, denunciant allò que em sembla injust, col·laborant amb causes i entitats i difonent el que anomeno lo Lleidatanament i lo Ponentinament, que són les coses dignes de compartir a les xarxes del nostre petit racó de món i convidar tots els lectors de Surtdecasa a visitar botiga.postureiglleida.com i que col·laborin amb aquestes 25 causes, que segur que en troben alguna que els pugui agradar.
Instagram Postureig de Lleida Botiga Postureig de Lleida
