Cooperació, solidaritat, cultura i lleure

L’historiador, escriptor i llibreter Jordi Romeu Rovira recull els cent anys de La Cumprativa de Llorenç del Penedès en un llibre

Surtdecasa Penedès

05/05/2018

Llibres

Jordi Romeu Rovira (Santa Margarida i els Monjos, 1960) ha estat l’encarregat de recollir la història de La Cumprativa de Llorenç del Penedès ara que l’entitat fa cent anys. Fundada l'any 1918 per un grup de persones que buscaven una alternativa social, cultural i econòmica a les ja existents al poble, alhora que ajudar els associats en el seu dia a dia, La Cumprativa és actualment una societat cultural i recreativa. A banda de les seves seccions, com els gegants, els grallers, el Drac, el ball de Diables, els capgrossos i un grup de teatre, l’entitat organitza multitud d’activitats: balls de saló setmanals, conferències, tallers, exposicions, carnaval,... Durant el mes de maig aquesta societat organitza les tradicionals Festes de maig per commemorar la reobertura de l’entitat després que va estar 25 anys tancada a causa del franquisme. També s’hi organitzen diverses activitats vinculades a la cultura catalana.

“Disposaven d’un espai físic propi i, en un pla simbòlic, tenien al seu abast un punt de trobada propi que els permetia tirar endavant qualsevol mena d’iniciativa i fer-ho d’una manera autogestionada”

El llibre ‘Cent anys d’història de La Cumprativa de Llorenç del Penedès (1918 - 2018). Cooperació, solidaritat, cultura i lleure’ (Edicions i Propostes Culturals Andana, 2018) va ser presentat a principis d’abril en un acte al teatre de la societat cultural.

- Què hi ha darrera d’aquesta entitat que enguany compleix cent anys de vida?
D’entrada, una història molt interessant que es podria concretar en quatre períodes diferents. El primer aniria des de la seva fundació, l’any 1918, fins al 1939, que correspondria al moment de màxima activitat en àmbits tan diversos com una cooperativa de consum que tenia forn de pa i botiga de roba i estris del camp, un centre cultural i recreatiu on s’hi feia ball, teatre, cant coral, conferències o projeccions de cinema. Però, que, a més, ven ser un espai de referència per al moviment rabassaire a la comarca del Baix Penedès i una entitat formada majoritàriament per pagesos sense o amb molt poca terra de clara tendència republicana i catalanista. La segona etapa arrenca amb el final de la Guerra Civil, al 1939, quan l’edifici de l’entitat és segrestat per les noves autoritats franquistes i usat com a espai per a les celebracions del nou règim. Els seus legítims propietaris no hi van posar els peus fins que l’any 1964 –i aquí comença el tercer període en la història de l’entitat- els socis van recuperar el control de l’entitat. Primer, com a una entitat de caire cultural i recreatiu vinculada a Educación y Descanso i, a partir de 1967, com a entitat plenament independent. El quart període comença el gener de 1982, quan l’edifici de l’entitat s’enfonsa i les persones associades fan un pas endavant per reconstruir un nou local.

- Quina diferència hi hauria entre l’entitat fundada el 1918 i l’actual?
Actualment, la militància política i sindical es canalitza a través d’altres tipus entitats i, per tant, La Cumprativa s’ha convertit en una institució de caire estrictament cultural i recreatiu, que no ha perdut, però, la seva sensibilitat catalanista. Igualment, en aquests moments, l’economia de les famílies és més folgada i, en termes generals, cada família individualment, pot assumir no només la seva supervivència sinó, fins i tot, té capacitat de consum més enllà de la pura supervivència. En el context de 1918, la cooperació era una sortida solidària per a un col·lectiu de pagesos pobres que, en ocasions, havien de comprar fiat, però, sobretot, per garantir l’accés a articles de primera necessitat a uns preus més raonables i sense risc d’adulteracions o estafes en el pes, ambdues pràctiques, molt freqüents a l’època.

- Diu que en els seus orígens La Cumprativa no només va ser una cooperativa de consum sinó que anava molt més enllà. En quin sentit?
Sí. Podríem definir l’entitat, que es va fundar amb el nom de Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Llorenç del Penedès com un espai de sociabilitat impulsat per un col·lectiu de persones que, a banda dels vincles familiars, compartien unes afinitats polítiques i socials i ho van fer com a una entitat diferenciada i autònoma dels grups dirigents locals. I aquesta autonomia és la qüestió fonamental: aquests pagesos –pràcticament el 90% dels associats ho eren- disposaven d’un espai físic –un cafè, una sala de ball, un forn de pa- propi i, en un pla simbòlic, tenien al seu abast un punt de trobada propi que els permetia tirar endavant qualsevol mena d’iniciativa i fer-ho d’una manera autogestionada. I això és molt important.

L'edifici actual de la Societat | FOTO: Pere Gassó

- La idea de crear una entitat com aquesta devia tenir un procés de maduració que no es devia fer d’un dia per l’altre.
Exacte. De fet, l’origen de l’entitat inaugurada el 10 d’agost –dia de Sant Llorenç- de 1918 és el resultat d’una confluència entre dues tendències republicanes existents al poble. D’una banda, el sector procedent de l’antic Partit Democràtic Republicà Federal, que s’havia vinculat al moviment catalanista republicà representat per la Unió Federal Nacionalista Republicana, un dels líders de la qual era el vendrellenc Jaume Carner Romeu. Per altra banda, hi havia el nucli vinculat al Partit Republicà Radical fundat a principis del segle XX per Alejandro Lerroux. Doncs bé, la confluència d’aquests dos grups a escala local va fer possible, en primer lloc, que la festa major del poble se celebrés el dia del sant i no el diumenge després, com era costum. Més endavant, ambdós grups van formar una única candidatura a les municipals per plantar cara al caciquisme i prova d’això va ser que Llorenç del Penedès, a principis dels anys vint del segle passat, va tenir un alcalde republicà i soci de La Cumprativa. Finalment, un cop articulada com a una única força política, un grup d’una dotzena de membres de les dues famílies republicanes locals van fer el pas, a principis de 1918, per crear La Cumprativa.

- Tot això ho explica, al llibre?
Sí. Precisament, un dels objectius que em vaig proposar treballar més a fons era intentar establir els orígens i els motius que van fer que es creés l’entitat i, per tant, el primer capítol del llibre es remunta a l’any 1893, justament quan un grup de llorencencs va a Vilafranca del Penedès per entrevistar-se amb els responsables comarcals del Partit Democràtic Republicà Federal perquè volien crear un centre republicà federal a Llorenç del Penedès.

- Tenint en compte que el seu treball abasta una període molt ampli, quin tipus de documentació ha fet servir?
Aquí cal fer una prèvia i explicar que l’any 1939, a la vista de la repressió franquista a Llorenç del Penedès i que, precisament, va afectar set persones de La Cumprativa que van ser empresonades, un grup de socis va agafar tot l’arxiu de l’entitat i li va calar foc. Vist amb la perspectiva actual, la decisió pot costar d’entendre, però, pensi que si aquella informació hagués caigut a mans franquistes hauria anat a parar a Salamanca i no pas per crear un arxiu sinó per organitzar d’una manera més sistemàtica la repressió. Naturalment, aquesta mancança ha condicionat la meva feina pel que fa al període comprès entre 1918 i 1939. Amb tot, he utilitzat la premsa, tan la comarcal com la d’àmbit català, he furgat a diversos fons de l’arxiu municipal de Llorenç del Penedès i he fet una trentena d’entrevistes a socis de l’entitat. Val a dir, però, que no tot es va perdre perquè es conserven els primers estatuts de l’entitat, així com una pòlissa d’assegurances que m’ha permès reconstruir les activitats de l’entitat al tombant dels anys trenta. També hi ha, entre altres coses, un document notarial que permet resseguir l’ampliació de l’entitat l’any 1930 i un llistat de socis que contrastats amb el cens electoral de 1932 m’ha servit per fer un perfil socioprofessional i de grups d’edat de l’entitat. Per a l’època franquista hi ha una llibreta en la qual un grup de socis va anotant els ingressos obtinguts per la venda clandestina de roba, procedent de l’antiga cooperativa, els ingressos de la qual servia per pagar la contribució perquè consideraven que pagant la contribució era una forma de dir que ells continuaven sent propietaris d’aquella entitat. A partir de 1964 cap aquí, la documentació és molt més abundant. No cal dir-ho.

- I el resultat de tot plegat com el qualificaria?
Tenint en compte que sóc l’autor, jo diria que és molt bo! No, ara seriosament, no he fet un treball acadèmic amb notes al peu de pàgina sinó que he procurat alleugerir al màxim el text perquè un dels meus objectius era fer-lo el màxim d’entenedor possible. D’altra banda, també he pretès que aquest llibre el pugui llegir qualsevol persona lectora encara que no sigui de Llorenç del Penedès. En aquest sentit, he defugit qualsevol plantejament de tipus localista i he intentat contextualitzar al màxim cada moment històric.

Jordi Romeu Rovira és llicenciat en Geografia i Història a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor d’Universitat, periodista i editor, a més de cofundador de la llibreria La Cultural de Vilafranca del Penedès, on treballa des de finals del 2011.

És autor, entre altres treballs publicats, del capítol La transició i la democràcia a ‘Història de l’Alt i Baix Penedès. Segle XX’ (2000) i l’apartat L’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, 1980-2003: autonomia, integració europea i globalització econòmica del llibre ‘Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, 1903-2003. Cent anys d’Història’ (2004). També és autor del capítol Dels ajuntaments democràtics al segle XXI de la ‘Història de Vilafranca del Penedès’ (2008). L’any 2012 va publicar ‘Els vins i caves de Catalunya. Les denominacions d’origen: història, patrimoni i paisatge’. L’any 2015 va publicar ‘El calze’, el seu primer llibre de creació literària.