Jump to navigation
- Com va començar tot plegat? No hi havia cap biografia de Manuel de Pedrolo. És sorprenent.No hi havia cap biografia del Pedrolo. Fa dos anys, l’editorial es va posar en contacte amb mi per dir-me que volien fer-me una biografia de cara al centenari del naixement. Jo, de la vida d'en Pedrolo, en sabia poca cosa. El tenia com a referent intel·lectual, sobretot, més enllà de saber-ne les dades més destacades. M’ho van proposar i em va semblar que només podia dir que sí, és clar. M'ho vaig prendre amb molt de respecte però també amb molta il·lusió.- Et van donar alguna pauta?He fet força el que he volgut. El primer contacte va ser amb l’Adelais de Pedrolo, la seva filla, que m'ha ajudat molt. Em va donar un primer llistat de noms i obres i a partir d'allà vaig anar estirant fils. A més, vaig poder instal·lar-me al pis de Tàrrega on vivia en Pedrolo. Vam fer un intensiu totes dues. A casa, i a l'arxiu, que és al castell de Concabella.- Estant allà, et devies amarar de Pedrolo. Totalment. Era a casa seva, on escrivia, on dormia, on menjava, on rumiava... I cada dia, podia xerrar amb l’Adelais, que m’explicava els seus records. També vaig parlar amb molta altra gent que el va conèixer, perquè l'Adelais és una bona font d'informació, però només una. I a banda de totes les persones, vaig llegir tants llibres com vaig poder i tota la correspondència. Hi ha una part de publicada, però n'hi ha una altra que encara és inèdita, a l'arxiu, pendent de digitalitzar. M’ho vaig passar molt bé llegint cartes.- Conèixer una persona, descobrir-la.Sí, poder-la conèixer de manera molt directa quan ja no hi és.- Què en sabies abans i què en saps ara?M’és difícil saber en quin moment he anat descobrint-ne cada cosa. Ara, com deia, de la vida, en sabia ben poc. Que havia nascut a l'Aranyó, que tenia un cognom amb un “de” davant que feia preveure que venia de família noble i poca cosa més. I amb la feina de documentació, ho vaig anar descobrint tot: aquella infantesa peculiar perquè no va escola fins als vuit anys, que la mare es mor quan el germà neix, que al germà el maten a la guerra, la relació amb el pare... El pare era un home molt autoritari. En Pedrolo no tenia manies a l’hora de dir les coses a la cara, però amb el seu pare no es va atrevir mai a encarar-se. És curiosa, aquesta relació. I les cartes que hi ha durant la guerra, la depressió que li deixa la guerra... De fet, es va plantejar suïcidar-se. Va passar un vuit anys molt fotut. Al final se’n surt, coneix la Josefina i les coses canvien. Però, realment t’adones de com marca una guerra. Era un home que volia ser metge i va acabar sent escriptor.- Era un home solitari i rebel.Ja de petit. De fet, a l’escola feia campana per anar-se’n a llegir. Ell estava molt bé sol, sense necessitat de ningú. I això li va passar tota la vida. En tenia prou d’estar a casa amb la seva dona i res més . Tenia relació amb altres persones, òbviament, s’escrivia amb gent i a casa seva el podia anar a veure qui volgués. La Maria Ginés, o la mateixa Adelais, el recorden com una persona afable en la distància curta.- Vols dir que no per ser solitari era esquerp.No, gens. Però no li agradava aquesta part social del món literari. No acostumava a anar a actes públics. Tot això no li interessava gens ni mica. Potser aquest tarannà va fer que és guanyés més la fama de solitari, que ho era.- Parla’m de la seva obra. Marcada pel ‘Mecanoscrit del segon origen’ però amplíssima i variada.Va fer de tot! És l’autor més prolífic de la literatura catalana. Va començar fent poesia, tot i que després la va deixar, va fer contes, té una desena de novel·les curtes -va guanyar els premis més importants-, va escriure teatre... Després ell va arribar un moment que es va dir “No m’han entès i és com si no hagués fet res”. D’acord, perquè era molt exigent amb ell mateix. Va fer deu obres de teatre, que es diu ràpid! En el teatre va acabar sent un autor de referència, tot i que no li agradés l’etiqueta aquesta del teatre de l’absurd. El que passa és que ell feia les coses amb un objectiu determinat, que era sacsejar consciències a nivell polític, i li va semblar que no l’entenien. Per això tenia la sensació que no havia fet res. Però sí que va fer! I amb novel·les... Té més de setanta novel·les! De fet, si t’hi fixes, quan acabava una novel·la hi posava la data. Veient les dates t’adones de la rapidesa amb què escrivia, tot i que després tardessin a publicar-se per culpa de la censura. La tetralogia que es reedita ara, ‘La terra prohibida’, les quatre novel·les, les va escriure en un estiu: una cada quinze dies. És una bogeria!- Com ho feia, això? La síndrome de la pàgina en blanc, no la tenia.Havia de tenir un cap prodigiós. I segurament va pecar de no repassar gaire el que escrivia, perquè anava molt de cara a barraca. Ell tenia un rutina molt marcada. Als matins sortia a passejar, es passava el matí voltant fins l’hora de dinar. Llavors arribava a casa, dinava i es tancava al despatx a llegir i escriure fins a les dues de la matinada. Perquè també llegia molt. I de tot, bo i dolent, tot el que li arribava a les mans. Escrivia com un boig. I pim pam, també. Això li han retret alguns: que la quantitat podia anar detriment de la qualitat o, més que de la qualitat, de no mirar-se prou l’estil. Potser en part tenen raó, però agafa un llibre de Pedrolo i digues-me quanta gent voldria saber escriure així!- Com diries que es va anar construint el Pedrolo referent de l’esquerra independentista catalana?El seu pare era d’Acció Catalana. Per tant, la part catalanista ja li venia de casa. Ell es va anar forjant dins la consciència nacional a la guerra i jo crec que, sobretot, després de la guerra. És a dir, el fet d’haver perdut la guerra... Ell es queda aquí perquè el pare li demana que no marxi a l’exili i es troba amb un país que han volgut aniquilar i amb tota una cultura per reconstruir. Jo crec que aquí és quan se n’adona i és també quan decideix ser escriptor. Pensa que el seu gra de sorra en la reconstrucció cultural i nacional del país és escriure i fer novel·les. Com que llegia molt, segurament va llegir tots els referents catalanistes. I amb els articles d'opinió va esdevenir un referent. Havia escrit a revistes a l’exili, també en alguna revista d’aquí després de la guerra, però sobretot a l’Avui. El van fitxar d’articulista des del principi, per tant des del 1976, i allà hi va tenir una columna quinzenal fins pràcticament que es mor, l’any 1990. Aquesta columna la va fer servir per parlar de política i de l’actualitat social i cultural i és l’únic articulista durant molt de temps que parla de la independència dels Països Catalans des d’un diari de tirada nacional.- Tu creus que ell estava decebut amb la humanitat?No ho sé. A vegades ho sembla, oi? En fi, les coses no són mai com volem. Ell estava molt influenciat per l’existencialisme i, per tant, sempre es demanava per l’existència humana, què hi fem al món. Pot semblar una mica torturat, però no sé si decebut amb la humanitat... Potser una mica, sí. Ell no en té mai prou.- Va patir una guerra... Ha vist la misèria humana en la seva dimensió més crua, que és la guerra: matar-te entre germans. I, de fet, jo crec que la guerra et marca en tots els aspectes de la vida i també en aquest més íntim quan veus de què és capaç l’ésser humà. Això sí que és veritat.- Què diries que has descobert d’ell que no t’imaginaves?N'he descobert moltes coses. Però recordo que va sorprendre la seva infantesa i joventut. El fet de provenir d’una família noble i com l’havia marcat aquesta ascendència, perquè després ell en renega una mica d’aquests avantpassats nobles seus. Sobre la guerra... Quan llegia les cartes de la guerra em vaig adonar de com n’estava d’enfonsat. I després, tampoc no coneixia la voluntat amb la qual es va voler fer novel·lista: aquest objectiu que té de servei. Això és una cosa que em va fer dubtar bastant perquè, quan parlava amb la gent que entrevistava per conèixer-lo una mica, hi havia persones que em deien: “Mira, en Pedrolo era per sobre de tot novel·lista i, per tant, que la seva faceta més política no tapi el novel·lista; ell ho era amb independència de les seves idees polítiques”. Però un altre dia parlava amb unes altres persones i em deien: “En Pedrolo era, per damunt de tot, un patriota i tot el que va fer va fer-ho com a servei a la pàtria”. I jo anava prenent notes i fent-me interrogants... Al final, la meva conclusió és que ni una cosa ni l’altra.- Tot.Tot. I tot va lligat i és molt difíci l separar una cosa de l’altra. Perquè evidentment que és novel·lista al marge de la seva ideologia però tota la seva obra també respon a un context concret. Ell fa crònica, amb les novel·les vol deixar constància d’unes circumstàncies en un moment determinat del temps i en un lloc determinat del món. Ell insisteix que en unes altres circumstàncies hauria fet una altra mena d’obra. Per tant, la seva obra respon a una situació concreta i no es pot deslligar del que passava en aquest país durant aquells anys. Hi ha aquella mena de testament vital, un discurs que es creu que va fer quan va recollir el premi Sant Jordi. El van trobar remenant papers quan ja s’havia mort. Ja trobaràs el fragment literal* però diu que vol ser recordat com algú qui ha servit el seu país donant-li novel·les i donant-li uns personatges als quals els passen les coses que passen aquí i que parlen català. La llengua també la va tenir molt present sempre. Ell només va escriure en català per militància, perquè en un país on ens prohibien la llengua, ell no pensava cedir; però també perquè tu no pots dir les mateixes coses en una llengua que no és amb la que penses ni amb la que somies. Per tant, si ell volia que els seus personatges visquessin uns fets que havien passat aquí, només podien parlar en una llengua.- Creus que el pare va contribuir que ell pogués mantenir-se fidel als seus principis?No sé fins a quin punt el pare el va ajudar. Sé que li va pagar l’edició del primer llibre i sé que tenia propietats. Però en Pedrolo va anar vivint del que guanyava pel seu compte. No va viure d’escriure fins ja gran, l’any setanta i escaig. Ell treballava de traductor i, durant molts anys, la feina de traductor li va donar un sou per viure. I també va fer de detectiu.- Això sí que no m’ho esperava... Que no era tan novel·lesc com pot sonar. Es tractava bàsicament d’investigar treballadors perquè l’empresa volia saber si estaven afiliats al sindicat x, per exemple. Però, durant molts anys, és gràcies a això que pot viure.- I traductor autodidacta!És molt fort. Jo crec que tenia una ment privilegiada perquè, si no és així, no sé com s’ho feia. I, a més, parlant amb l’Alba Pijuan, que ha estudiat les traduccions d’en Pedrolo, un vessant molt desconegu t d’ell, em va dir que les obres estaven molt ben traduïdes. I també traduïa poesia! Que has de traduir bé i fer que allò continuï tenint l’estructura del poema. Ara recordo també que el Robert Saladrigas havia llegit la traducció que havia fet en Pedrolo d’una obra de Malcolm Lowry, ‘Sota el volcà’, i em va dir que realment estava molt ben traduïda. Ara, si agafes traduccions del Pedrolo segur que hi ha textos que et semblen arcaics, perquè el català ha canviat molt els últims anys però, ostres, pel moment que era i per no saber de llengües, era bastant increïble.- Parla’m ara de l’estil de la biografia que has fet. Després de recollir la informació devia arribar el moment aquell de “Ara com ho faig, això?”Jo crec que tinc un buit mental sobre aquell moment! (riu) Tinc el record de passar-m’ho molt bé durant el procés de documentació: llegint, entrevistant, fent fitxe s, etc . I després , pensar, a veure com me'n sortiré. Era l’estiu passat no, l’altre, al menjador de casa. Tenia tot de fitxes organitzades en carpetes, per temes i cronologia. M’havia estructurat com havia de ser el llibre...- L’estructura la vas veure clara? Sí, i la vam comentar amb l’editor, també. Volia que fos més o menys cronològic però tampoc del tot perquè hi ha temes transversals que no podia limitar a uns anys concrets. El primer i el segon capítol són més cronològics i després, quan es parla de l’obra o d’ell com a referent, és ell com a adult i la cronologia no és tan rellevant. La veritat és que anava escrivint i no hi sabia veure el final. A més, jo sóc d’escriure curt, em costa molt escriure llarg.- Com deia Pla, “La puerta es verde”.Exacte! Subjecte, verb, predicat, si us plau. El cas és que un dia, al final, vaig acabar. S’ho van mirar els editors i quan ja ho tenia tot sí que va arribar el moment de tornar a gaudir: rellegir, reescriure i anar polint l'estil.* "… Però m’importa d’afegir que si en el futur he de ser recordat, m’agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que, com que no podia servir-la d’altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d’aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d’un fer cultural, a la prolongació d’un projecte que ens és propi i a donar fe d’una manera d’ésser i d’existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou exuberant per a permetre en el seu si la presència dels inconformistes que, com jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat, ans perquè l’home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari, amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la força o l’habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d’ésser, si ho foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang […]”
