Jump to navigation
- 'El gran salt d’en Clarinet' és una mena de continuació del teu anterior llibre de relats, 'Honor de poble poble'?Bé, exactament no és que sigui una continuació, però sí que està ambientada en el mateix poble i alguns dels personatges repeteixen protagonisme. En aquest cas, però, no és un llibre de relats sinó una novel·la. Es tracta d’una història totalment diferent però que recull una mica el sentit d’aquells relats curts que conformaven el llibre 'Honor de poble poble'. Les situacions que pateixen els personatges s’assemblen, però la trama no és una continuació de cap dels contes d'aquell llibre.- I quins són, doncs, aquests personatges que ja ens havíem trobat?En aquest cas repeteixen protagonisme l’alcalde Boncompte, l’agutzil Marranet, mossèn Felip i el cafeter Salustiano. N’hi apareixen de nous, però, com la filla del Boncompte o el futur alcalde del poble, el jove Andreu Roca, que ha de jubilar el seu predecessor al consistori.- Per què treballes amb aquests personatges arquetípics com el mossèn, l’alcalde, l’agutzil...?Perquè donen molt de joc. Són personatges que podem identificar fàcilment i que a tothom reporten a una manera de fer o de ser. Em serveixen sobretot per fixar una actitud de poble en la qual em reconec. Són personatges que tenen una força dramàtica suficient per a portar tota la trama ells sols. Encara que siguin arquetípics, però, cadascun té la seva manera de ser, d’actuar, de moure’s i de pensar, i això és un aspecte per a mi molt important en tot el textos què escric. La persona que llegeixi la història ha de poder identificar les característiques de cadascun d’ells i poder-los diferenciar i, per què no, sentir-hi empatia.- En aquesta ocasió, l’acció se situa en un poble del País Valencià. Per què?Sí, tot i que és un poble sense nom i sense situar exactament. No tenia cap interès en què algú se sentís més identificat del compte en els personatges. No volia que diguessin, ei, aquest és tal o tal altre persona. A més a més, situant l’acció al País Valencià em permetia fer un ús de les variant dialectals que m’agrada molt.- Creus que les històries que passen en un poble com aquest són més interessants que les que puguin passar en una gran ciutat?Aquesta és l’eterna discussió. De fet, el que es diu és que les històries no tenen interès per si mateixes sinó que depèn de la manera com les expliquis. Tot i així, és clar que amb una trama ben travada i una història interessant és molt més fàcil deixar el lector clavat al sofà.- En què són diferents aquestes dues societats, la de poble i la de ciutat?Sempre he sostingut que la societat de poble té uns lligams molt més forts que la de ciutat. En una urbs l’anonimat et permet fer una vida gairebé més solitària que no pas al poble. De fet, estic segur que et pots sentir més sol en una gran ciutat que en una vila petita com la que apareix a 'El gran salt d’en Clarinet'.- Creus, per tant, que la societat d’un poble és més complexa que no pas la d’una ciutat?Exacte. Els lligams que s’estableixen en un poble són molt més forts que no pas en una ciutat. De fet, si ets nascut en un poble o la teva família sempre hi ha viscut, no te’n pots escapar encara que vagis a viure a l’altra punta del país. Vulguis que no, la gent es recordarà de tu, establirà lligams invisibles entre tu i els teus avantpassat o amb la família que hi resta, amb els espais on has viscut, amb les històries que hi has passat.- Et dóna prou joc, però, aquesta limitació d’espai?Suficient per a construir històries apassionants, sí.- Hem llegit a la web de l’editorial que hi trobarem un domini del diàleg. A què es refereixen?Bé, el diàleg és una de les tècniques literàries més difícils de fer bé perquè et demana una immersió important en el personatge. Quan els personatges parlen diuen més que allò que diuen. Ara m’explico. Segon el to, les paraules que fan servir, la manera d’expressar-se, et mostren com és aquest personatge. És a dir, estàs descrivint el personatge a través de les seves paraules. Això vol dir que has de tenir molt clar com és perquè el diàleg es correspongui a les seves característiques. A 'El gran salt del Clarinet' el diàleg hi és molt present. De fet, molta acció avança a través seu. Els personatges no parlen per parlar sinó per fer avançar la trama. És per aquest motiu que hi ha un domini del diàleg. De fet, de tots els projectes que he tret fins ara, és el que més avança gràcies a aquesta tècnica, cosa que em permetria, si mai m’hi posés, en convertir-la en una obra de teatre.- Pel que fa a la història que ens contes, parles d’un alcalde que es vol jubilar, d’una jove promesa que els empresaris del poble volen col·locar a l’ajuntament i d’una mena de caciquisme que no sembla gaire actual. No t’ho sembla?Actual o no, això ha passat i pot ser que encara passi. La novel·la està ambientada més o menys al canvi de segle, però podria també ser actual. En aquest cas l’alcalde Boncompte ocupa la cadira des de la fi de la dictadura i considera que ja n’ha tingut prou. Hem conegut força alcaldes amb casos similars. I el qui l’ha de substituir és el net d’un exalcalde franquista. També n’hem conegut, d’aquests.- Ho has extret de la realitat o has viscut alguna experiència semblant?Com sempre, és tot inventat, tot i que ja dic que de casos semblants bé que n’hem viscut.- Els personatges ens poden més o menys sonar a tots. Estan inspirats en alguna persona que coneixes?No pas personalment. Cal tenir en compte que els personatges sorgeixen d’una fitxa que creo just abans de començar a escriure la trama. Són personatges inventats que segurament beuen de diferents persones físiques que conec, però no en són cap en concret.- La història parteix de la desaparició de dos quadres de personatges il·lustres del poble. És aquest el veritable objectiu de tota l’acció?Diguéssim que aquesta és l’excusa amb la qual començo a narrar, és el desencadenant. El primer punt de gir, que és quan comença veritablement l’acció, el trobem només unes pàgines més endavant. En aquest cas són les amenaces de mort al futur alcalde, l’Andreu Roca.- Segons expliques, la trama lliga fets del passat i del present i s’embolica amb històries de la Guerra Civil.La història parteix d’aquest present del canvi d’alcaldia, però té el seu origen en el passat, sí. Hi ha algú que amenaça el qui ha de ser el nou alcalde del poble, aquest net de l’alcalde franquista, per fets que van passar durant i després dels anys de la guerra. El qui ha de ser nou alcalde no ho pot entendre i en Boncompte l’ajuda a mirar d’aclarir-ho. Alhora, per la seva part, el Boncompte també hi embolica el mossèn xiruquero que ell diu i el secretari interventor de l’ajuntament. I entre tots aquests personatges emergirà una figura per a mi important i que marca la diferència amb la resta com és la filla de l’alcalde, la Lluïsa. La noia, que fa anys que només torna al poble pel dinar de Nadal, s’implica en la història per motius diversos, entre ells l’enlluernament que ja des de petita sentia per l’Andreu Roca, el futur alcalde.- Per tant també hi ha una història d’amor?Podríem dir que sí, tot i que només és una subtrama. La trama principal és la investigació que duran a terme tots aquests personatges per aclarir l’origen de les amenaces.- També hi ha sorpreses, girs narratius i situacions inesperades, oi?Sí, n’hi ha, és clar. I són imprescindibles per a entendre aquesta novel·la. Del que sembla al començament, poca cosa en queda al final. Aquesta és la veritable essència de la història que volia explicar.- I la forma de narrar-la? Quin narrador fas servir?En aquest cas faig servir un narrador quasi omniscient focalitzat en diferents personatges. Això vol dir que em col·loco darrere un personatge i explico l’acció a través seu. Faig servir capítols molt curts en què cada personatge explica el que passa des del seu punt de vista però a través de la veu del narrador. Em centro en quatre: l’alcalde Boncompte, Mossèn Felip, el secretari interventor Enric Vilalta i la Lluïsa, la filla de l’alcalde. Pot passar, per exemple, que una escena avanci en diferents capítols explicats des del punt de vista de cadascun d’aquests personatges. Això em permet adaptar el llenguatge i la manera de narrar en cada moment. No és una tècnica fàcil, però sí que és molt motivant per al lector.- I no narres des del punt de vista del futur alcalde, l’Andreu Roca, que és, sembla, el protagonista de la novel·la? No, de fet, crec que no hi ha un sol protagonista de la novel·la. Podríem dir que es tracta d’una novel·la coral en què el protagonista és el grup de personatges que fan avançar l’acció. L’Andreu Roca podríem dir que és només l’excusa damunt la qual es basteix l’acció. Queda una mica diluït dins la resta de personatges. Gairebé us diria que la Lluïsa és més protagonista que ell.- Hi ha personatges que es comporten de manera diferent a la que ens podríem imaginar d’entrada, com per exemple el mossèn. Com justifiques aquest comportament?Perquè poso els personatges en situacions límit. En el cas del mossèn, una gamberrada com activar el toc de morts de les campanes de l’església, per exemple, és tan greu per a ell que fa que actuï gairebé de manera inconscient, superant els seus dubtes morals.- Si poses els personatges en situacions límit, doncs, vol dir que has de esprémer la realitat per a aconseguir-ho?Es diu que, com a autor, has de conèixer els teus personatges com si tu els haguessis engendrat. I és ben bé així. Però, alhora, has d’imaginar-te’ls en situacions que els superen, que els genera tal grau de d’estrès que acaben actuant de manera no premeditada. És aquí on trobes la veritable essència del personatge. Està molt bé veure’l en una situació estable i coneguda per a reconèixer-lo, però posar-lo al límit el fa versemblant i alhora captivador. I no cal esprémer la realitat per aconseguir-ho. Estic segur que les situacions que descric podrien arribar a ser reals.- Creus que la realitat podria superar aquesta ficció?És un tòpic, però sí.- Creus que aquests personatges podrien existir a la realitat?Existeixen, n’estic segur.- Deixem ara la novel·la i explica’ns una mica els teus projectes literaris actuals i futurs.La veritat és que la meva manera de treballar és molt poc apassionant. Intento escriure cada dia i avançar els projectes sense presses. Cada novel·la la començo i, fins que no l’acabo, no la deixo. A partir d’aquí torno a començar amb la següent. La veritat és que em trobo molt còmode amb aquesta manera de treballar. Pel que fa a nous projectes, a final d’any traurem una nova novel·la en aquest cas amb l’Editorial Gregal i de la mà del Jaume Font, també de Sant Pere de Riudebitlles. En aquest cas es tracta d’una novel·la històrica ambientada en l’època de la marca penedesenca cap a l’any 947.
Blog de Jordi Romeu Carol a Surtdecasa 'Esgarrinxades utòpiques' 'El gran salt d'en Clarinet' al web de Pagès editors
