,
04/02/2024
Crítica cultural
Foto:
Jordi Blanco

La Ludwig en un (bon) Jardí

Quan no pot anar millor, empitjora.

I empitjora quan no pot anar millor.

Així comença la darrera peça de Gràcies per venir, el segon disc de la Ludwig Band. No cal esplaiar-se massa explicant la curta i meteòrica trajectòria del segon millor grup d’Espolla, però en poc temps ja s’han consagrat a la cúspide dels directes a Catalunya, independentment de l’idioma i l’espai on tingui lloc el concert. No pots anar a veure la Ludwig sense ballar El Fill del Rei o delectar-te en les coreografies i improvisacions que fan únic cada concert. I això és exactament el que va passar a la capital de l’Alt Empordà.

Al Teatre Jardí de Figueres, la banda no va tenir un públic dels que s’aixeca a la primera cançó, com darrerament a Girona o Vic, però més d’un va quedar impressionat veient com Quim Carandell es passejava per alguna llotja i pujava a l’amfiteatre tot fent befa de la naturalesa sense fil de la guitarra que brandava –i que més tard li feia una mica la guitza. No va faltar el moment en que Andreu Galofré, Gabriel Bosch, Pau Esteve i Lluc Valverde (deixant a la bateria en Roger Cassola) el van acompanyar, tot trencant una mica aquesta inevitable fredor que et genera un pati de butaques, per molt adorable que sigui l’infravalorat modernisme figuerenc.

Lluc Valverde i Andreu Galofré

En definitiva, van sonar cançons dels dos discos i EPs, amb un divers recorregut farcit d’anècdotes i improvisacions. Per exemple, no hi va faltar alguna irònica menció a l’Acústica, que sempre desperta alguna passió a Figueres.

I el darrer tram de concert va ser el que el va fer més especial. El projecte “Planters” de ConArte ha unit les escoles Amistat, Anicet de Pagès i Pous i Pagès, representant de facto la primera col·laboració de la banda. Han triat bé, fent tallers on es van enriquir musicalment i compartir experiències amb els sis membres de la banda. I això s’ha traduït en un final, ara sí dempeus, de tot el teatre i la platea plena de mainada cantant Jerusalem, El Fill del Rei i, evidentment, S’ha mort l’home més vell d’Espolla.

 

Si has de riure, riu, si has de plorar, plora,

però algun dia hauràs d'entendre d'un cop

que el final de tota aquesta història

només té una conclusió:

La fortuna és una nòria

i la sort un gronxador.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

10/09/2023
Anar a un espectacle d’en Peyu és per anar a riure-se’n de tot. I això, amb tot el que implica. No queda cap sense tallar, per això hi ha la llibertat d’expressió.
15/08/2023
Ahir servidor va poder, finalment, descobrir una de les propostes de la Schubertíada.
07/08/2023
The Telephone, or L’amour à trois (1946) de l’italoamericà Gian Carlo Menotti, és la proposta operística que el Festival Castell de Peralada va triar per un públic més jove en l’edició d’enguany, essent-ne la única si e
01/08/2023
Vint-i-quatre “Violons du Roy”, entre ells Guillaume Dumanoir, formaven l’orquestra de corda que va crear Lluís XIII i el seu successor Lluís XIV la va consolidar.
04/06/2023
2023 serà, novament, un any que farà destacar l’Empordà musicalment per onzena vegada, especialment per Sant Joan.
14/05/2023
Llàtzer Garcia va estrenar divendres per primer cop fora de Barcelona Al final, les visions, producció de la Sala Beckett i el Festival Grec.
07/05/2023
El moviment és la clau. Jorge Drexler ho manifesta molt clarament a Movimiento: som una espècie viva, perquè ens movem i ens precedeixen generacions i generacions d’immigrants. Som “de todos lados un poco”.