,
20/10/2018
Crítica cultural
Foto:
Casino Peralada

Coque Malla. "Irrepetible" a Peralada

Quan ets fill dels 90, poca cosa pots haver viscut de la Movida. Tampoc d’una de les seves bandes insignes, dissolta quan qui us escriu aquestes línies encara no sabia ni què volia dir afaitar-se. Això sí, és cert que Coque Malla, ex-líder d’aquella banda que la batejaren com Los Ronaldos, sap estar a l’òrbita dels que han arribat més tard i ja s’estan consolidant. El disc que presentava ahir a Peralada, Irrepetible, té la particularitat de ser el primer que presenta en acústic. I l’òrbita del protagonista inclou col·laboracions amb grans noms com Santi Balmes, Iván Ferreiro o Leonor Watling.

Coque Malla no s’ha salvat de polèmiques, amb aquell vers amb tuf d’apologia a la violència masclista que aviat tingué prohibit a Sí, sí quan debutava amb els Ronaldos. Més endavant, ja en solitari, ho va solucionar amb un disc com és Mujeres, grans èxits al costat de dones com Leonor Watling o Jeanette. Finalment, el calbot fet a Vox per utilitzar una cançó seva (No puedo vivir sin ti) en els seus actes polítics, ha acabat de reblar una mica el clau d’aquells versos que potser no tenien el significat que volien creure: és una història d’amor entre dos homes.

A Peralada, Coque Malla feia temps que havia esgotat entrades. En arribar, l’artista deia que li va semblar “una pel·lícula de terror, això del Castell de Peralada”. Però un cop a la sala Cotton, li va agradar molt, “un club ple de vellut vermell”.

A la Cotton va sonar Coque, van sonar Ronaldos i van sonar Piratas. En la versió de El equilibrio es imposible, el públic -immers en el concert des de la primera peça- va donar un dels aplaudiments més intensos de la nit. “¡Qué canción más grande! ¿Por qué no se me ocurrió a mí? Se me adelantó el gallego...”. No hi van faltar La señal, Hasta el final, Pétalos, sonrisas y desastres, El último hombre en la tierra ni La carta.

Un altre dels moments del concert va ser quan Malla va deixar escollir al públic. La candidata no fou altra que Una moneda, habitual elecció. I per si no fos suficient, abans i després del concert, només va sonar Bowie pel fil musical. Un home, dues guitarres, un públic entregat, vellut vermell i Bowie.

Si us ho vau perdre, les properes parades són Barcelona (20 i 27 de novembre) i Vigo (26 de novembre), poc abans d’anar cap a Mèxic.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

10/09/2023
Anar a un espectacle d’en Peyu és per anar a riure-se’n de tot. I això, amb tot el que implica. No queda cap sense tallar, per això hi ha la llibertat d’expressió.
15/08/2023
Ahir servidor va poder, finalment, descobrir una de les propostes de la Schubertíada.
07/08/2023
The Telephone, or L’amour à trois (1946) de l’italoamericà Gian Carlo Menotti, és la proposta operística que el Festival Castell de Peralada va triar per un públic més jove en l’edició d’enguany, essent-ne la única si e
01/08/2023
Vint-i-quatre “Violons du Roy”, entre ells Guillaume Dumanoir, formaven l’orquestra de corda que va crear Lluís XIII i el seu successor Lluís XIV la va consolidar.
04/06/2023
2023 serà, novament, un any que farà destacar l’Empordà musicalment per onzena vegada, especialment per Sant Joan.
14/05/2023
Llàtzer Garcia va estrenar divendres per primer cop fora de Barcelona Al final, les visions, producció de la Sala Beckett i el Festival Grec.
07/05/2023
El moviment és la clau. Jorge Drexler ho manifesta molt clarament a Movimiento: som una espècie viva, perquè ens movem i ens precedeixen generacions i generacions d’immigrants. Som “de todos lados un poco”.