Pablo Diconca

Foto: 

Cedida
Pablo Diconca i el seu fill

Pablo Diconca: “Critico aquells que imparteixen justícia seguint patrons patriarcals i masclistes”

El director uruguaià serà un dels protagonistes de 'Paisatge Actor' amb la pel·lícula 'Dos días y medio'
Anna Zaera
,
16/05/2014
Arts
Com una història aparentment tan senzilla i bucòlica pot amagar una punyalada tan sagnant i incisiva al sistema? Aquesta és la principal virtut dels relats que es mouen en el terreny de l'autenticitat. En aquest cas, una autenticitat que el personatge adult recobra precisament amb la interacció amb el seu propi fill, lluny de qualsevol civilització. El realitzador uruguaià, afincat al Canadà, Pablo Diconca ha convertit un episodi dolorós de la seva pròpia biografia en una reflexió deliciosa sobre els models de familia contemporanis. 'Dos días y medio' (Canadà, 2012) es projectarà el dissabte 24 de maig, a les 20.30 h, en el marc del cicle 'Paisatge Actor' que organitza Lo Pati, Centre d'Art de les Terres de l'Ebre, durant tot el cap de setmana, i on es podran veure cinc films més.
'Crec que la màgia és part del disseny de la vida, del camí que hem fet per arribar on estem, i jo tracto de simbolitzar-ho'
- Què sent un pare quan es veu obligat a veure el seu fill només “Dos dies i mig”?
Jo ho vaig viure amb molt de dolor. Tenia molta il·lusió per ser pare. Potser, un dels grans motors d'aquesta il·lusió és precisament que jo em vaig criar sense. 
 
- Buscaves un tema personal per al teu primer llargmetratge?
No ho vaig buscar. Va ser una necessitat. Una manera de poder seguir vivint, després d'una experiència tan dura com és haver-te de separar del teu fill per ordre de la justícia. Aquí va començar el meu malson, i la pel·lícula ha estat la manera que he trobat per sublimar-ho.
 
- Que injusta pot arribar a ser la justícia...
Sí, aquesta pel·lícula, a part de ser una declaració d'amor al meu fill, és una denúncia implícita als que imparteixen justícia seguint patrons patriarcals i masclistes, on l'home està fora de casa i la dona és la que cuina i cria els fills. Ho considero aberrant.
 
- El teu llargmetratge parteix d'una idea real, però la construeixes a partir d'una ficció...
Sí. Si hagués fet un documental, potser l'enfoc hagués girat més envers la problemàtica. La meva voluntat era poder enviar un missatge d'esperança. Moltes vegades, veig que els pares que es troben en aquesta situació s'integren en moviments socials que utilitzen vies poc creatives per reivindicar-se. La ràbia els cega i poden arribar a tenir comportaments violents que no crec que ajudin a canviar la situació.
 
- I com construeixes el guió quan hi ha un sentiment de dolor tan gran?
Precisament, el que vaig voler treballar de manera molt delicada va ser no deixar cap resta de l'amargor en la pel·lícula. Vaig voler parlar del meu dolor, però no de les meves reaccions carregades de ressentiment, d'odi enfront el que la “mamà” de León ens va imposar. Aquesta pel·lícula és una carta d'amor que jo li estic escrivint al meu fill. El que vull és que la pel·lícula maduri amb ell i que, d'aquí 10, 15 o 20 anys, encara senti el mateix que sent ara quan la veu, que és l'amor del seu pare. (Plora...) Perdó, anys després d'haver fet la pel·lícula encara ploro. És cert que vaig sublimar el dolor, però encara queden restes de pena quan parlo d'això, i de vegades, l'emoció em guanya.
 
- Com ha estat l'experiència de treballar amb el teu fill de cinc anys? Hi ha moltes escenes que semblen improvisades, com la que li estàs explicant un conte a la tenda de campanya o quan el nen va assegut al seient de darrera del cotxe cantant...?
Jo vaig escriure el guió i vam estar molt de temps assajant amb León. Realment és complicat preparar-ho amb un nen que no ha actuat mai. L'escena en què li explico una història a l'interior de la tenda de campanya és la més íntima de totes, i vam estar moltes nits reproduint-la. Ell m'havia de tallar en el moment precís, i ho va fer. Però algunes de les seves intervencions són de collita pròpia, com quan pregunta si els protagonistes del conte també “porten pijama”. Són pensaments molt de nen... Pel que fa a l'escena del cotxe, la vam rodar quan ja tornàvem de la setmana de rodatge, i això va fer que León se sentís ja molt més segur i confiat. La presència de la càmera ja no l'incomodava i això donava peu a que fos tot més fresc i espontani.
 
- La història transcórre en una mateixa localitazació, un llac bucòlic de Canadà...
Sí, se'm va ocórrer situar la història en un paratge natural idíl·lic i aillat del món. Volia que pare i fill es trobéssin en un espai apartat de la societat, que al cap i a la fi, era qui els havia separat.
 
- Intercales el realisme de la història amb tocs fantàstics. Un realisme màgic que potser has heretat del teu besavi, l'escriptor Felisberto Hernández, considerat per Garcia Márquez un dels pares del realisme màgic llatinoamericà...
Sí, et revelaré una cosa. Precisament el meu interès ara és investigar sobre si el llegat artístic pot passar de pares a fills, i d'avis a néts, a través dels gens. Em sembla un tema molt interessant. De fet, crec que en tots els meus curts, utilitzo el realisme màgic. És una mica la meva signatura. La vida està plena de màgia, ara bé, només la veus si tens els ulls i el cor obert. Hi ha situacions en què la gent pot dir "Quina casualitat, quina coincidència.." Jo crec que la màgia és part del disseny de la vida, del camí que hem fet per arribar on estem, i jo tracto de simbolitzar-ho.
 
- Algun projecte més....?
Sí, estic plantejant la segona part d'aquesta pel·lícula. Vull parlar de com un home de 45 anys que s'havia oblidat de viure, i d'estimar, comença a recuperar l'amor per la vida, arrel d'una trobada amb una dona.
 
- Has estrenat la teva pel·lícula tant en festivals grans com d'altres de molt petits....
La resposta del públic sempre ha estat molt sincera i m'ha commogut. Durant la presentació a Montevideo, un nen va venir i em va preguntar què havia passat amb León. Jo li vaig explicar el final tal com vaig poder i ell em va dir: "Això també m'ha passat a mi amb la meva mare..." I després, va venir un senyor gran, amb barba, d'aquestes persones que es veuen sòlides físicament, i només començar a parlar amb mi es va posar a plorar. No em va poder dir res de l'emoció. L'únic que li va sortir dir va ser: "Gràcies".
 
- La pel·lícula s'ha projectat a Pequín, i aquest cap de setmana es projectarà a Amposta. És una reflexió universal...
Independentment del lloc on es projecte, sento que el missatge humà tindrà eco. No som tots pares, però tots som fills i tal vegada hi ha coses que van quedar bloquejades en la nostra infantesa, que aquesta pel·lícula pot ajudar a obrir i sentir de nou.  Potser ajuda a que algú parli amb la seva mare o amb el seu pare, o que algú porti el seu fill de càmping...
 
   
  
--
Més informació: 
Programa Complet cicle 'Paisatge Actor' (Enllaç PDF) 
 
  

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar

Alba Minguella

Foto: 

Surtdecasa Ponent

Alba Minguella: "La satisfacció de veure una núvia feliç, i que se sent 100% ella amb el seu vestit, no es paga amb diners"

Foto: 

www.ninodeelche.net

Niño de Elche: “Les pràctiques artístiques són una bona manera d'apartar-nos del foc”
Gemma Sàbat

Foto: 

Cedida

Gemma Sàbat: "L’acompanyament psicològic és una necessitat bàsica i les ajudes de les grans ONG’s són mínimes en aquest àmbit"
Meritxell Gené

Foto: 

Raimon Molinari

Meritxell Gené: "Les dones encara tenim molt per reivindicar, i la cançó i la poesia són eines per desvetllar consciències"
Reset

Foto: 

Anna Zaera

Les 6 exposicions de la tardor a les Terres de l'Ebre
Carmel·la Planell

Foto: 

Surtdecasa Centre

Carmel·la Planell: "No cal ser de cap col·lectiu per a defensar els drets de la dona"