La transmissió lingüística intergeneracional del català

En els últims anys, ha augmentat considerablement el nombre de catalans que han marxat a viure a l’estranger; des del 2008, l’emigració catalana ha crescut 68 punts percentuals (Ara, 30 d’abril de 2015). Una de les conseqüències d’aquest moviment poblacional és que han crescut les comunitats catalanes a l’estranger i, alhora, l’interès per estudiar la situació de la llengua catalana a l’exterior. Aquí, volem presentar quin és l’estat de la llengua catalana entre algunes de les comunitats de catalans a l’exterior. 

Tradicionalment, una de les dades que s’ha fet servir per analitzar la salut d’una llengua és si els pares la transmeten als fills; és a dir, si hi ha transmissió lingüística intergeneracional. Fishman (1991) va ser un dels primers autors a indicar que si no hi ha transmissió lingüística intergeneracional, generalment la llengua acaba desapareixent. La importància de la transmissió lingüística intergeneracional ha despertat l’interès dels investigadors catalans en aquest aspecte dins dels territoris de parla catalana i, en menys mesura, també s’ha analitzat si el català es transmet de pares a fills a l’estranger.

S’han dut a terme investigacions per veure què passa en les famílies mixtes que viuen en territoris de parla catalana (Boix Fuster i Rorrens, 2011). Els resultats indiquen que la situació de Catalunya és diferent de la de les Illes Balears i el País Valencià. Al Principat, hi ha tendència a mantenir el català, mentre que a la resta dels territoris es produeixen més canvis o mudes lingüístiques.

En els últims anys i amb l’arribada massiva de nouvinguts amb llengües molt diferents, s’han dedicat força investigacions per esbrinar què passa en les famílies amb fills que viuen a Catalunya i en què un progenitor parla català i l’altre no. Un exemple són els estudis de Fukuda (2009, 2016), que se centra en la comunitat japonesa que viu a Catalunya. La conclusió de l’autora és que alguns dels elements més importants per explicar la presència del català en aquestes famílies són la llengua materna dels pares, quants anys fa que viuen a Catalunya i si tenen contacte amb persones catalanoparlants.

El català a l’estranger es troba en una situació molt feble, ja que no només està en competició amb el castellà (una de les llengües que parlen els catalans que viuen a l’estranger), sinó amb la llengua del país d’acollida. De moment, hi ha molt pocs estudis sobre el català a les comunitats catalanes exteriors, només s’han fet a Nova York, Berlín i Pequín. Els estudis de Nova York i Berlín arriben a conclusions similars: la majoria dels catalans decideixen parlar en català amb els seus fills, en detriment de l’anglès o l’alemany, i del castellà. Aquestes autores també exploren alguns dels factors que afavoreixen la transmissió lingüística intergeneracional del català a l’estranger. A Pequín, en canvi, sembla que els pares opten per fer servir el castellà amb els seus fills.

En conclusió, volem destacar un cop més la rellevància de la transmissió lingüística intergeneracional per al manteniment de català. Hem vist, però, que la situació del català canvia d’un territori a un altre: A Catalunya, Nova York i Berlín sembla que la transmissió del català està assegurada, cosa que no passa a les Illes Balears, el País Valencià o a Pequín. 

Anna Tudela