Albert Jordà

Foto: 

Emilio Barruz
Albert Jordà

Albert Jordà: "No m’agrada massa estirar del passat perquè penso que el que vindrà sempre serà més atractiu"

El músic i compositor tarragoní presenta ‘La grandesa del silenci’, el seu cinquè disc en solitari
Judit Monclús
,
09/01/2020
Música
Els silencis, els somnis, els ulls que es tanquen i s’obren són motius constants en les lletres de ‘La grandesa d’un silenci’ (Microscopi, 2019). La sensació d’esvaïment guanya la partida en el darrer disc d’Albert Jordà (Tarragona, 1972), que hi ha volgut representar la constant recerca d’espais de silenci i d’intimitat per plantar cara al temps sorollós en el qual vivim. El cinquè disc en solitari del músic i compositor tarragoní representa un canvi de paradigma i també una desconnexió volguda dels seus treballs anteriors amb la incorporació de l’electrònica. El 7 de febrer el presenta en concert a la Sala Kesse de Tarragona.
"La música em serveix de vàlvula d’escapament per mirar-ho tot des d’una perspectiva llunyana i explicar-ho després tal com ho sento"

- En un món ple de soroll constant, aïllar-se vol dir renunciar a formar-ne part?
No, crec que més aviat és fer desconnexions. Com es diu ara molt sovint, és fer un pas al costat però no definitiu, sinó per sortir de tant en tant de l’autopista o ens acabarem tornant bojos. L’objectiu és fer aquest tipus de desconnexió per després tornar a agafar el fil.

- El llibre ‘El silenci en temps de soroll’ (Edicions 62, 2017) d’Erling Kagge t’ha servit d’inspiració per crear aquest disc. L’autor, que també és explorador polar, afirma que ha buscat mecanismes per cercar el silenci quan no podia escapar-se a escalar muntanyes o a emprendre caminades per trobar-lo. La música és la teva cerca del silenci entès com una via per fer introspecció?
Totalment. D’alguna manera, la música em serveix de vàlvula d’escapament per mirar-ho tot des d’una perspectiva llunyana i explicar-ho després tal com ho sento. La veritat és que la idea de parlar d’aquest tema, el del silenci, sempre m’havia voltat pel cap i sempre ho he intentat reflectir en algunes cançons. Aquesta vegada vaig voler que tot l’àlbum fos gairebé conceptual. Quan vaig començar a pensar en aquest disc, va ser quan vaig descobrir aquest llibre i em va venir com anell al dit perquè realment era del que volia parlar i em va servir per contrastar les impressions que tenia aquest escriptor amb les meves idees, que ja les veia molt reflectides amb el que explicava al llibre.

- Kagge afirma que “els secrets del món s’amaguen a dins del silenci”. La immediatesa i la velocitat de la societat actual ens fan perdre aquests secrets?
Sí, i suposo que no només els secrets perquè ja veus quin ritme hem tingut els darrers anys a Catalunya i a l’estat espanyol. També tecnològicament, amb les xarxes socials, la postveritat, les ‘fake news’... Anem tots massa de pressa cap algun lloc que tampoc sabem on és. En aquest disc, ho he intentat reflectir en diferents cançons com en ‘La meta de l’absurd’, que parla una mica de cap on anem i per quin motiu. Potser l’opció és desconnectar una mica i tornar a reconnectar amb més força o definint més el projecte.

- Assegures que amb aquest disc t’has volgut reinventar. Com ha sorgit aquesta necessitat i com s’ha produït aquest procés de canvi?
Suposo que un es fa gran [riu] i li va canviant el metabolisme rocker o musical i tendeix cap a uns camins que tenia ganes d’explorar. En tenia ganes perquè m’agrada i em sento còmode en aquest tipus de música més pausada, més reposada i, sobretot, en aquesta estètica més contemporània i electrònica. Era una cosa que tenia moltes ganes de fer. El darrer disc que vaig publicar ara fa uns tres anys, el ‘Punt i a part’, era un recopilatori però tornat a gravar amb cançons en acústic. Ara volia fer tot el contrari i que tot fos nou. En aquell moment, ja li vaig posar de títol ‘Punt i a part’ perquè sabia que s’acabava una etapa i ara en volia començar una altra de nova, que no sé on em portarà però que, musicalment parlant, apunta la línia que intentaré seguir a partir d’ara.


Albert Jordà I Foto: Emilio Barruz

- Com bé dius, el disc ‘Punt i a part’ (Right Here Right Now, 2016) recopilava cançons de treballs previs i celebrava els teus 20 anys de trajectòria dedicats a la música. Aquest nou disc, a l’hora de treballar-lo, ha servit també per fer valoració del camí recorregut?
La veritat és que no. De tant en tant, miro enrere per veure què he fet però continuo sempre mirant endavant. Sí que ‘La grandesa d’un silenci’ em recorda una mica quan vaig fer el primer disc, molt fet a casa, però sempre miro endavant. No m’agrada massa tirar del passat perquè penso que el que vindrà sempre serà més atractiu que el que ja ha passat. Cada vegada miro que el futur estigui més a prop, sigui més present. Ja no volia esperar més. De fet, el disc havia de ser més llarg, amb més cançons, però el vaig voler fer més curt perquè sortís abans.

- Potser hi ha tingut a veure també la immediatesa que ens acompanya que fa que ara ja no es treguin discs, sinó que es treuen ‘singles’?
Clar, és que al final tot va molt de pressa! I també estem sotmesos a aquesta mena de xantatge que és el d’estar presents a Spotify, a YouTube o en altres plataformes en què la gent salta de cançó i cançó però si no t’hi troba pensa que no existeixes. De la mateixa manera, però, jo encara que compri vinils també soc consumidor d’Spotify perquè al final no seré tan ruc com per renunciar a aquestes possibilitats que aquesta eina em dóna i que és molt còmoda per posar al cotxe o descobrir nous grups. Tot i així, la gent perd el concepte d’àlbum com tu deies amb els ‘singles’ i tota la resta. Llavors, el més ràpid per no fer només un single, era fer un àlbum curt, ràpid perquè la gent el pugui consumir en mitja hora.

- Abans deies que el tema del silenci el tenies present des de fa molt temps. De fet, un dels punts de partida del teu camí musical va ser el grup Papa:Noes. Al disc ‘Segona classe’ (Edicions Singulars, 2006) hi apareix la cançó ‘Silenci’, que es podria incloure perfectament ara a ‘La grandesa d’un silenci’. Les fonts inspiratives es mantenen inalterables al pas del temps?
L’objectiu de buscar aquell silenci es manté, només que recordo que aquella època era més personal, el meu silenci feia soroll, no estava tranquil amb mi mateix. Vaig buscar un silenci absolut que no tenia. En el meu segon disc en solitari, ‘La vida esclata quan es para el temps’ (La Produktiva Records, 2011), també volia explicar una mica el mateix tema: la vida esclata quan fem una desconnexió i aflueixen una altra mena de sensacions i sentiments que en el dia a dia no podem percebre. Sempre he mirat de fer tastets d’aquestes desconnexions perquè em sembla necessari i en aquest disc nou m’he trobat que hi podia fer tot un fil conductor amb cadascuna de les cançons.

- ‘La grandesa d’un silenci’ és un treball calmat, molt introspectiu però, amb les seves lletres, aquest silenci que elogies també empeny cap a l’optimisme i cap al compromís...
Exacte. És una invitació a la gent perquè allunyi els mòbils i desconnecti d’alguna manera perquè sembla que si no estem a les xarxes no existim. En parlo com a primera persona, com a algú atrapat en aquesta cursa absurda, i també a nivell general. Per això, el disc s’acaba amb la cançó ‘La grandesa d’un bell silenci’, de nom similar al títol del disc, en què hi he incorporat de fons sons d’espais de natura de les afores de Tarragona. És una invitació a fer una escapada.

- És imprescindible que cada disc que fa un músic sigui necessàriament una declaració de principis?
No, el que passa és que quan s’escriu una cançó o es pensa en fer un disc, aquest procés no s’acaba en explicar una història que no vagi enlloc. Jo sempre he pensat que he d’explicar alguna cosa més o alguna cosa que em mou, em commou o que sento que he de dir. M’agrada molt llegir la premsa i mirar les notícies, segueixo l’actualitat i, últimament, acabo més indignat que satisfet. D’aquí surt la necessitat d’intentar enviar un missatge per arribar a algú i, en la meva mesura, ho faig a través de les cançons. No faig cançó protesta però tampoc vull que es quedin sense provocar cap efecte.

- El 7 de febrer presentes el disc a l’Espai Kesse de Tarragona. Com prepares el repte de jugar a casa?
Hi vaig amb l’artilleria electrònica preparada i amb els músics que m’acompanyen intentarem ser fidels al disc pel que fa al so. També intentarem fer tot el disc de dalt a baix acompanyat de cançons més velles. Tenia moltes ganes de tornar als teclats i a les sonoritats més electròniques i en aquest concert ho farem.

Més informació: 

A

També et pot interessar