Blanca Desvelada

Foto: 

Cedida
Alejandra Jiménez interpretant Blanca Desvelada

Alejandra Jiménez: "El teatre permet connectar amb les vulnerabilitats"

L’actriu parla del perdó interpretant dotze personatges a 'Blanca Desvelada'
Arnau Martínez
,
02/03/2021
Espectacles
Fa sis anys que Alejandra Jiménez (Gandia, 1980) representa en solitari 'Blanca Desvelada', dues històries entrellaçades que passen en un cub de nou metres quadrats. En poc menys d’una hora i quart, Jiménez interpreta fins a una dotzena de personatges per parlar del perdó. La monologuista defineix l’art com un "mirall", un lloc on trobar-se a un mateix. Alejandra Jiménez repeteix el binomi amb la directora Montse Bonet després de la bona acollida que va tenir 'La locura que cura'. Aquest març ha començat una nova gira i hem aprofitat per conversar amb l’actriu.
El perdó és poder sortir de les quatre parets mentals d’un mateix

- Com sorgeix l’obra?
Vaig escriure el text el 2013 perquè tenia la necessitat de parlar del perdó. Primer vaig escriure una obra de teatre sobre la vida d’Alejandro Corchs, un uruguaià, fill de desapareguts durant la dictadura d’Argentina; aquest autor també tracta el perdó. Quan vaig acabar, volia continuar i així va néixer la història de la Blanca. Estava molt cansada de les històries reciclades de dolor, odi, venjança, redempció... M’interessava el perdó com a element alliberador del dolor i del patiment. Crec que aquesta obra també m’ha ajudat a cremar molts fantasmes.

- De què va la història de la Blanca?
En l’obra convergeixen tres línies temporals. El present de la protagonista de la història, la Blanca, una sevillana que viu a Barcelona, que és actriu i que per guanyar-se la vida fa monòlegs en llocs molt precaris. També hi ha un passat on la Blanca a la nit somia amb una dona que es diu Carmen i que és d’una altra època, després de la Guerra Civil Espanyola. La Carmen està empresonada i pareix a dins de la presó. Finalment, la Blanca fa deu anys que no es parla amb la seva mare i la peça també es fixa en aquest passat. 

- Què hi ha d’autobiogràfic en aquesta obra?
La Blanca és monologuista com jo i sobretot em sento reflectida amb la Blanca nena, amb la seva innocència. També el personatge de la mare ha begut de la meva pròpia mare. D’altra banda, quan vaig escriure l’obra no era mare i després ho vaig acabar sent. La maternitat hi és present i va ajudar a curar-me i a decidir que sí, que jo també volia ser mare.

 


- El poder sanador de l’art, del teatre...
Tot el que un crea parla d’ell mateix i tot el que crea un altre, també parla d’un mateix, per això l’art és un mirall. Potser jo no em sé escoltar a mi mateixa i llegeixo un poema i he de donar les gràcies a l’autor per expressar allò que jo sento. És una eina d’escolta per arribar a tot allò que està orbitant. 

- Com ha estat l’experiència d’interpretar l’obra que vas escriure tu mateixa?
És la segona vegada que ho faig. Realment és molt bonic perquè el text per a mi sempre és una proposta. Si els rols d’intèrpret i de dramaturga estan units és molt més fàcil de naturalitzar gestos, moviments. A vegades, menys és més. Va ser un procés creatiu llarg perquè amb la directora, la Montse Bonet, no sabíem ben bé quin llenguatge utilitzar. A poc a poc, tot es va anar posant al seu lloc.

- A més, interpretes tu sola una dotzena de personatges. Com t’ho fas?
He anat treballant cada personatge per separat, per exemple cadascun d’ells té un accent diferent: dues sevillanes, un català, una mexicana... El repte no és interpretar tants personatges, sinó que coincideixen en la mateixa escena, parlen entre ells en una mateixa conversa i en un espai físic que és molt petit. No hi ha monòlegs, tot són diàlegs, és un teatre molt cinematogràfic, bec de les sèries de Netflix. 

- Només hi ha un cub metàl·lic com a muntatge escènic i tampoc fas canvis de vestuari.
Al principi amb la Montse, la directora, treballàvem en un espai de sis metres per vuit amb dues portes i amb el joc de portes canviàvem d’espai. Després vam trobar l’essència de cadascun dels personatges i amb un sol gest passo d’un personatge a l’altre. L’obra transcorre en un cub que fa tres per tres i és també una metàfora de com se sent la Blanca, tancada en el seu propi enuig. El perdó és poder sortir de les quatre parets mentals d’un mateix i poder estar tranquil amb un mateix, amb la vida i amb els altres.

 


- L’obra t’ha ajudat a demanar perdó també?
A mi fer teatre m’allibera perquè permet connectar amb les vulnerabilitats. A la vida sembla que no tinguem temps d’aturar-nos, sempre de pressa a solucionar un problema i un altre. El teatre és aquell espai d’intimitat on et pots tornar boja i estar fora de perill. En aquest sentit, jo he estat la primera beneficiada, però el públic també connecta i quan ells surten del teatre truquen a les seves mares. 

- Per què ens costa tant demanar perdó?
A vegades el perdó està associat a l’orgull, un sempre té por que li facin mal. Per demanar perdó, abans s’ha d’haver sofert, reconèixer el dolor i alliberar-te de l’autodefensa que has creat.

- Vau començar a estrenar l’obra fa sis anys i encara seguiu rodant, quina és la clau de l’èxit?
'Perdidas a las tres' va ser el meu primer espectacle i el vaig fer durant quatre anys i amb 'La locura que cura' vam estar-ne un parell i ara fa sis anys que tombem. Sóc de fer durar les obres. Jo crearia cada setmana, tinc molta energia, vaig al teatre i em quedo nova. També tenim una bona productora i distribuïdora, la Natàlia Boronat i un públic que cada vegada que veu l’obra se l’estima, és molt terapèutica.

- Per acabar, creus que en aquests sis anys ha evolucionat la peça?
És inevitable. Jo he estat mare en aquests sis anys, per exemple. A més, en cadascuna de les aturades entre temporada i temporada em sento verge, com si tornés a créixer.

Més informació: 

A

També et pot interessar