Júlia García: "Busco donar una dimensió social a totes les meves penes"

Com es viu Art Nou des de dins, la iniciativa de l'Associació de Galeries d'Art Barcelona que busca donar suport a la creació jove

Anna Vilamú Bosch

01/09/2019

Arts

Un any més, Art Nou procura donar un impuls a la creació emergent i a les noves generacions d'artistes. En la seva setena edició, ha apostat per dilatar la programació tant d'exposicions com d'activitats paral·leles de juny a setembre i vint galeries d'Art de Barcelona s'han adherit al projecte. Una de les que hi participa per primera vegada és la Galerie K. Un espai d'art modern i contemporani fundat el 1998 a Staufen (Alemanya) que amb l'afany d'ampliar la seva audiència, l'octubre de 2018 va obrir un espai permanent a la ciutat de Barcelona. Júlia García (Vilafranca del Penedès, 1995) i Fabià Claramunt (Reus, 1995) són dues de les artistes que formaran part de l'exposició 'Distancia Corta' a la Galerie K, exposant-hi joia i pintura respectivament. Juntament amb Ana Pulido i Miquel Serratosa, protagonitzaran la mostra que es podrà visitar del 3 al 21 de setembre. Què passa, però, la resta de l'any amb els i les artistes joves en el context barceloní? Com es viu la iniciativa d'Art Nou des de dins? Fabià Claramunt i Júlia García ens aporten la seva visió de l'experiència de formar part d'Art Nou i, en general, del panorama actual de la creació jove en art contemporani.

"La pintura i la joieria existeixen fora de l'art i això és fantàstic"

- Tenint en compte que sovint heu format part d'iniciatives autogestionades i que comptaven amb pocs recursos per al seu desenvolupament, com us heu sentit aquesta vegada preparant la mostra en el context galerístic?
Júlia García: Realment, recursos econòmics pel muntatge no n'hi ha hagut. Més enllà de les facilitats expositives que qualsevol galeria et pot proporcionar i de les quals no disposes en un context autogestionat, tot igual. La principal diferència que se'ns ofereix en aquest cas és la possibilitat de vendre obra des d'un canal artístic, amb tot el que això implica, però per ara és només una possibilitat.
Fabià Claramunt: Emocionat. Al principi, quan una galeria et truca i et proposa de participar en un dels esdeveniments d'art contemporani emergent més significatius de Barcelona, el primer que penses és "Uau!". Posteriorment, amb el dia a dia, les coses es van normalitzant i potser ho acabes afrontant com la teva feina, i assumint les responsabilitats que suposa. Haver format part -i espero seguir-ne formant- d'activitats autogestionades és part del paradigma de l'art contemporani barceloní i ajuda a crear un vincle amb les companyes que passen per situacions similars a les teves. Malgrat les diferències entre ambdós contextos expositius, però, els recursos per a preparar la mostra d'Art Nou han seguit sortint de la meva butxaca, i per altra banda les emocions han anat evolucionant cap a sentiments molt diversos, però bé, estic content de poder ser-hi.

- Les coses no sempre són com semblen.
J.G.: Exacte. En realitat, en cada espai i situació, els recursos i la gestió de les mostres pot variar absolutament. Per l'experiència que jo tinc organitzant esdeveniments artístics autogestionats, i com a assistent en contextos -podríem dir- professionals o validats, puc assegurar que, com deies, les coses en cap cas són com semblen des de fora. El que sí que em queda clar és que en gran part, la diferència en la gestió d'un esdeveniment la determina la bona disposició dels treballadors implicats, inclosos els artistes, i no tant els recursos que hi hagi. És clar que tot i això, com més recursos, tot és més fàcil.

- Com funciona la relació artista-galeria en el vostre cas? Formar part d'una galeria sembla ser no només una oportunitat d'exposar, sinó també una porta d'entrada al mercat de l'art.
J.G.: Sí, com et deia, aquesta és la primera vegada que tinc l'oportunitat d'exposar amb les condicions del context galerístic, i la veritat és que m'inquieta bastant. Realment no sé com funciona a la pràctica l'intercanvi econòmic, però d'entrada sabem que, en cas de venda, la galeria s'emporta el 50%. Aquest fet m'obliga a duplicar el preu real de les peces com a mínim. És un tema controvertit. És evident que la galeria també hi ha de guanyar -són un canal de venda dirigit a un tipus de comprador al qual potser d'altra manera no hi tindries accés - i que segurament valorarà més el teu producte perquè prové d'un context artístic. Això d'alguna manera justifica afegir-li una plusvàlua que no tindria un treball pròpiament artesanal. Aquest tema m'incomoda bastant. Per això insisteixo que per mi és tan important que mirem més enllà, que explorem altres maneres de subsistir amb el nostre treball perquè el món de l'art és un context de tremenda desigualtat: una gran quantitat de treball no remunerat o mal pagat, per una banda; i per l'altra, plusvàlues i sobrevaloracions absurdes.

Peça de Fabià Claramunt

- Totes dues treballeu mitjançant dos llenguatges -la pintura i la joieria- que per si sols tenen un pes, una llarga història. La pintura és el format per excel·lència de la història de l'art tradicional i les joies produïdes artesanalment són un producte tan antic com la humanitat. Per altra banda, en l'art contemporani dels últims anys aquests formats han anat perdent entitat, o directament no n'han format part explícitament. Com hi heu arribat, per què treballeu des d'aquí?
J.G.: Aquesta pregunta és molt interessant i crec que en certa manera enllaça amb l'anterior. La pintura i la joieria existeixen fora de l'art i això és fantàstic. També és cert que si entenem la nostra feina com a art, aquesta adopta una dimensió preciosa i molt interessant a la que tampoc vull renunciar. Pensar-la així m'obliga a ser més racional a l'hora de treballar. Donar moltes voltes al que estic fent, entendre el seu sentit i preguntar-me on ho vull dur. Aquest plantejament que per mi és essencial l'he après estudiant art, però estic segura que existeix també fora d'aquest. Em preguntes per què he decidit situar-me aquí. Realment veig que no ho he decidit, ha estat tot molt espontani i no sé on acabarà. Sí que puc dir que quan vaig finalitzar els estudis artístics vaig tenir clar que jo volia ser artesana. Volia tenir un ofici que m'oferís viure el treball com no ho puc fer en art i que alhora em permetés aportar tot allò que m'ofereix l'art, pel que fa a riquesa poètica.
F. C.: Hi ha sectors que, per diverses motivacions i interessos, desplacen el "valor tradicional" del medi artístic com a valor a tenir en compte. La tradició hi és, no la pots eliminar, però sí que li pots donar la volta i entendre-la d'una altra manera. Amb la pintura, en general hi ha un gran pes que ve d'una tradició d'artista-geni bastant fal·locèntrica, però també pateix d'altres estigmes com el del mercat i l'aspecte decoratiu, a més de la seva condició autolegitimadora com a medi artístic. Cal saber caminar amb aquests elements si decideixes que la pintura, o bé qualsevol altre llenguatge, és la teva via, però sobretot el que s'ha de fer és alliberar-te dels prejudicis i ficar-te de ple en el qual t'interessa per poder entendre-ho bé.

- Perquè, què és el que busques amb la pintura, Fabià?
F.C.: Pintar, bàsicament. En els últims dos anys el meu interès per la pintura ha anat evolucionant i creixent tal com jo ho he fet. Cerco pintar i descobrir perquè ho faig pintant de manera despreocupada però amb el rigor que comporta el treball artístic. Em costa pintar per pintar, i no és que sigui l'objectiu final en el meu treball, però sí que ajuda a entendre, des d'un punt de vista pràctic i posteriorment teòric, l'activitat artística i el seu procés creatiu des de zero. El que m'agrada de la pintura, entre altres coses, és la seva condició matèrica, la qual em sembla molt atractiva, però sobretot és la seva capacitat d'establir una connexió entre el medi i el missatge; establint un llenguatge visual capaç de respondre les inquietuds que et genera el dia a dia.

- I en el teu cas, Júlia, amb què has estat treballant pel context de l'exposició 'Distancia Curta'?
J.G.: No es tracta d'una proposta concreta que pugui delimitar i diferenciar d'altres treballs. El que presento és més aviat el resultat d'un període temporal de treball. En general treballo d'una manera molt caòtica i impulsiva, però tot el que faig està connectat. Sempre parteixo d'idees que se'm presenten, frases, imatges que després tradueixo a joia. Quasi sempre aquestes idees sorgeixen d'una preocupació, una crisi o una incomoditat. Tot és bastant dramàtic i personal, la pena és el que m'inspira. Tinc tendència a pensar que la compartim tots, que ens fan patir coses semblants. Busco donar una dimensió social a totes les meves penes, realment m'interessen molt i em fan pensar. Normalment combino aquest tipus de feina més espontània amb d'altra més pensada que necessita investigació.

- Com ja hem dit, Art Nou dóna l'oportunitat a artistes joves d'exposar i per tant entrar en contacte amb el context galerístic de Barcelona durant un període molt concret de temps. Però i la resta de l'any, què fan els artistes joves?
J.G.: El meu cas no és gaire representatiu perquè en realitat no m'esforço gaire a buscar oportunitats dins el context artístic. Si venen bé, però sinó també. Sí que puc dir que els meus companys i companyes, artistes joves, el que fan és treballar molt, en art i en altres coses, servir copes o posar cafès, la majoria.
F.C.: Exacte. Treballar per viure i treballar per poder trobar un espai dins l'art contemporani barceloní. Així de senzill i així de complicat. Tot és molt precari.

- Com afronteu el futur, quin impacte creieu que tindrà aquesta oportunitat en la vostra trajectòria professional?
J.G.: Realment no espero que tingui cap impacte, potser quedarà bonic al currículum i segurament no prou per aconseguir una feina ben pagada. Si em compressin alguna peça seria fantàstic, però realment tampoc hi compto.
F.C.: Doncs jo espero que un impacte positiu! Tot i això, el futur sembla que no canviarà gaire malgrat Art Nou. Cal seguir treballant, creure en un mateix i no defallir, el futur ja està ple de dificultats com perquè nosaltres ens compliquem encara més les coses. Al final, només cal que puguem gaudir mínimament d'aquesta feina, que al cap i a la fi és la nostra vida.