,
11/11/2016
Lletres i pensament
Lluïsa Vidal, Marcelet, malalt, 1905.

Trenta anys...

La setmana passada vaig acostar-me al MNAC per veure l'exposició dedicada a Lluïsa Vidal (1876-1918), pintora, dibuixant i il·lustradora catalana, una joia artística poc coneguda fins el moment. A banda de quedar meravellada per la bellesa expressiva de la seva obra, sobretot en la clarividència dels retrats, va venir-me al cap, altre cop, el rol de la dona en la societat de Vidal. Una vida domèstica, íntima, que es contrau cap a l'interior mentre veu com l'home marxa, disposat a menjar-se el món. L'artista va morir als 42 anys, sense descendència, mancada d'una vida convencional, i deixant un llegat artístic absolutament envejable. 

Em vaig aturar davant d'una maternitat preciosa durant una bona estona i vaig pensar que, en realitat, ben poques coses havien canviat. Potser, de cara a la galeria, sí, però no en profunditat: una dona de més de trenta anys, soltera, sense fills ni marit és vista i reconeguda d'una manera totalment diferent a un home en iguals condicions. I una dona, amb menys de trenta anys, complint amb les expectatives, amb fills i un marit continua carregant amb el pes més important de la llar: cuidar, donar, reguardar, fer caliu...

Encara es veu com a progressista una dona que, com la pintora, decideix prescindir d'aquestes normes i marxar a París per formar-se com ho fan els seus coetanis. No és tan sols que això es vegi trencador i atrevit sinó que, l'acte de restar a casa (cuidant, donant, resguardant i fent caliu), és vist com quelcom avorrit, poc colpidor i conformista. I és ben curiosa aquesta percepció perquè jo sempre he cregut que no hi ha cosa més brutal i revolucionaria que relacionar-se amorosament, i fer-ho de veritat, que no és fàcil.

La dona no té dues cares, ni l'home, òbviament. No hi ha dues maneres de relacionar-se amb el món. El carrer i la casa no viuen renyits i la tendresa del refugi no és responsabilitat de cap gènere. Considero que, a part de permetre a la dona fer la seva com ho fan els homes, el que cal, més aviat, és veure i comprendre les persones en la seva totalitat, deixar que siguin, simplement, sense haver d'estar a cap lloc concret movent-se d'una o altre manera. Deixar-nos ser, en totes les nostres capes i facetes, contradiccions i matisos, fent el possible per no jutjar-nos i concebre el temps d'una manera menys limitada.

És veritat que el sistema s'encarrega prou (i massa) de que tot això ens sigui complicadíssim, per tal que haguem de catalogar, col·locar i fer requadres, però jo sempre he estat convençuda que hi ha coses molt més potents que qualsevol sistema econòmic: la llum, el color, la força de les textures, la carn, el tacte de la pell, la revelació d'un retrat impressionista...

La setmana que ve faig trenta anys: no tinc marit, no tinc fills, no tinc grans ambicions laborals i cobro pràcticament el mateix que fa deu anys, però alguna cosa en mi diu que, a dins, hi ha la mateixa potència latent d'aquesta maternitat exposada al museu. Perquè, com vaig aprendre d'un bon llibre, no som el que ens passa.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

19/02/2018
Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el
11/12/2017
Se'n parla molt, últimament, d'aprendre a curar-nos, a fer pinya, a cuidar-nos en tribu.
10/11/2017
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, la certesa de que alguna cosa no quadrava, va ser un Nadal de fa tres anys.
04/10/2017
Hi ha una dona prima i menuda que té el cabell molt blanc. Viu en un petit poble de Castella. Davant de casa seva s’hi estén un camp d’oliveres que sempre he imaginat infinit i per on camino sovint, fins i tot en somnis.
09/08/2017
Escoltes el que et diuen les onades: que els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te. La lògica implacable de l’amor. La lògica implacable de la mort.
12/07/2017
Últimament he llegit força a diverses dones a qui se'ls hi atribueix l'etiqueta de feministes. N'hi ha una que em captiva especialment perquè es nota, al llegir-la, que ha reflexionat força sobre el que escriu i comunica.
07/05/2017
“Cada forat pot ser ferida o finestra”(Laura López Granell)