Les Troianes...

'Lo más valiente que vas a hacer en tu vida será aprender a amarte a ti misma así, tal cual eres, por el solo hecho de haber nacido en un sistema que sutilmente te enseña a odiarte.'
Alejandra Baldrich, Mujer Árbol

Quan anava a la universitat vaig fer un petit treball sobre les diferents adaptacions cinematogràfiques que s'havien fet entorn a Helena de Troia. El film de Cacoyannis em va quedar gravat a foc i aquests dies ha revifat mentre llegia Rebecca Solnit, 'Els homes m'expliquen coses'. Ja ens ho diu, l'autora, que les Cassandres estan mal vistes perquè, als ulls del món, només escupen mentides, humiliacions i calúmnies, sobretot quan parlen dels homes. Però és que no són només ells qui les condemnen i les marginen, sinó que són les dones les que també s'encarreguen de castigar-les i fer-les passar per boges. Una noia diu la veritat, sense embuts, com si la revelés, i quasi ningú se la creu. Si a més a més aquesta veritat impugne o té a veure amb un home, ja no hi té res a pelar: serà sentenciada al fracàs emocional i al rebuig per part dels seus éssers 'estimats'. El que fa més feredat, tanmateix, és que som nosaltres mateixes les que ens assenyalarem amb el dit i, lluny de protegir-nos, sovint jugarem a jutjar-nos sense pietat. Això ja li va passar fa uns quants segles a un vell conegut, un home aquest cop, que pel seu propi poble va ser crucificat.

No només Cassandra pateix d'aquest síndrome, també Helena el viu en les seves pròpies carns. Serà maltractada per Andròmaca, per Hècuba i per totes les que calguin, ja s'en va encarregar prou Eurípides perquè ens quedés ben clar. On s'és vist que ella sigui tan bonica i desvergonyida? Com pot ser que l'amor, que la fa indigne, les hagi d'empresonar a elles? No, no podem pas viure amb una dona alliberada perquè nosaltres, com deia Erich Fromm, tenim por a la llibertat. I si jo m'enfonso, tu vindràs amb mi pou avall.

Sempre he pensat que el masclisme guanya la batalla quan ens la traspassa. És una tàctica perfecta: us enfosquim l'escenari i us deixem enmig d'un panorama abrupte i desolador. Així doncs, ja podeu començar a escorxar-vos vives -bé que haureu de sobreviure, oi? L'animal neoliberal, masclista i patriarcal es mou molt ràpid, sap adaptar-se, muda, pren la forma que necessita i ens posseeix. Penetra a tot arreu i no té genere. Sabrem, totes, adoptar aquest rol quan ens mossegui, i serem les seves esclaves. És totalment vampíric i fa molta por.

Recordo que a l'època que vaig descobrir 'Les Troianes', de Michael Cacoyannis, em maquillava moltíssim. No sabia sortir de casa sense pintar-me, havia d'amagar (encara no entenc ben bé el què perquè era molt jove i d'arrugues ni mitja) i tapar-me com si portés una màscara (també molt grec, per cert). Mon pare es col·locava al llindar de la porta i feia el soroll d'un indi sioux (podríem parlar de racisme però parlarem de sentit de l'humor, aquesta vegada) per evidenciar que sortia de casa mig disfressada i que no feia falta tota aquella quantitat de porqueria al rostre. Tenia vint anys. Només en fa dos que no em maquillo diàriament. En tinc trenta. He necessitat vuit anys. És poc? És molt? O, el que és pitjor, és massa?

Quan comença el bon temps, em depilo. Quan un home em deixa, em sento sola. Quan interpreto que no agrado sexualment intueixo que potser m'he engreixat o que penso o parlo massa. Em sento insegura quan una altra dona pot ser una rival. Quan vaig complir trenta anys vaig maleir no tenir parella perquè volia ser mare.

També podria dir que em depilo molt menys que abans, bàsicament per mandra i despreocupació. Els homes continuen deixant-me, o jo a ells, però la majoria de dies no em sento gens sola. Normalment procuro gaudir del sexe i, quan ho faig, no hi dono més voltes (parlar i pensar ve de sèrie). Sé del cert que cap dona és una rival, prefereixo comprendre-la i acaronar-la, només així sabrem estimar-nos entre nosaltres. Encara vull ser mare però el dia del meu aniversari hagués regalat el meu fill o filla al primer desafortunat que passés pel carrer, perquè jo només tenia ànims per cremar la nit amb les col·legues.

La mirada inquisitiva de les dones pot ser un verí terrorífic i, el més trist, és que qui el llença és també una víctima del sistema. La nostra closca necessita tot el temps que calgui per esquinçar-se. Deixem que actuï al seu ritme, sense pressió. Aquest és, penso, el feminisme que cerco. El de la tendresa, el que abraça a Helena i escolta a Cassandra.