,
01/03/2017
Lletres i pensament
Floral Bed, Eugenia Loli

Deutes amb les flors...

A vegades, un home aparentment eixut i lleugerament encarcarat, seu al meu costat. Quan riu és molt més dolç, i riu força, sortosament. Es recull sota una closca molt alta. Si et toca, però, és aspre i suau a la vegada. Sol al mig del mar ell també podria lluitar contra un peix gegant.

 

L’altre dia, no gaire lluny de casa, vaig retrobar-me amb un conegut (que segurament molts també coneixereu) que ven roses i recita cantarelles amb català. Com que el meu conegut és paquistanès el fenomen té certa gràcia perquè resulta que se les sap totes, les cantarelles, i les diu molt ràpid. I és que a banda de ser un home de paraula també deu ser un home veloç. Es veu que és prou famós per aquestes contrades, bàsicament per repetir diligent exactament el mateix a tort i a dret, però jo, com que encara sóc jove i nova per a moltes coses, no havia tingut el plaer de descobrir-lo. Donat que el primer cop que el vaig sentir replicar vaig quedar bocabadada, anhelava escoltar-lo de nou. Òbviament, no em vaig plantejar en cap moment que fer-li aquesta petició hagués de resultar una ofensa, justament perquè el meu plantejament era precisament l'antítesi d’això.

 

L’home aparentment eixut i lleugerament encarcarat que a vegades seu al meu costat, el que quan riu -i ho fa sovint, per sort- s'endolceix i adopta un tacte hemingwaià, pateix (com jo, de fet) de vergonya aliena i, com que la situació era excessivament estrambòtica, va demanar que avortéssim la missió, que l'atabalàvem. Allò no era un circ ni el meu conegut un mono de fira. Havíem de parar, sens dubte.

 

Hi he pensat força aquests dies, en això de la condescendència. Si el meu conegut no hagués estat de fora, ni fos tan bru de pell, ni intentés vendre roses (no sé si ho aconsegueix del tot) prop del meu barri, ni passegés sense rumb definit però, per aquelles casualitats de la vida, es dediqués a proclamar cantarelles i rodolins en català a tot déu i a ritme d’en correcaminos aleshores jo, indubtablement, li hagués demanat exactament el mateix: que tornés a meravellar-me amb aquell desplegament poètic que només sorgeix efecte si el que l'emet ho fa corrovorant que no s'entrebanca gens i que hi té una habilitat fora de l'habitual -per allò del 'plou poc pro pel que plou plou prou' (i escrivint-ho quasi m'hi faig mal)-. Li hagués demanat perquè a mi aquestes demostracions buides de contingut, però entretingudes per a la majoria dels mortals durant la rutina setmanal, em fan molt riure i perquè la gent que parla especialment ràpid m'atrapa de manera hipnòtica (cadascú té els fetitxismes que té). No gosaria negar que el fet que el meu conegut sigui paquistanès li afegeix un plus al quid de la qüestió. Per raons òbvies: que algú que no domina un idioma (el que sigui) l'usi en forma de refranys com si el perseguís un toro té molt més mèrit que saber formular una frase simple escrita en qualsevol guia de la lonely planet per a viatgers. I perquè, deixem-nos d'hipocresies, als catalans ens encanta que els nouvinguts parlin el nostre idioma, justament perquè actua com a revulsiu a tots els atacs que ha sofert la nostra llengua i perquè (sent clars) fa 'tresino' quedar-se amb la boca oberta i etzibar un 'oh, que bé que ho fa aquest nanu'. Som així els humans, d'estar per casa, no passa res.

 

És ser condescendents? Jo penso que no. Vaig començar a ser-ho justament quan m'hi vaig sentir. De fet és el que passa en quasi tots els sentiments i sensacions: es fan realitat quan ens els evidenciem. Vaig començar a ser-ho quan vaig deixar de riure i vaig començar a analitzar el poc espai vital que s'establia entre nosaltres, el seu to de veu elevat. Vaig començar a ser-ho quan no sabia on posar les mans, cap a on mirar. Vaig començar a ser-ho quan guitava el meu acompanyant per comprovar si se sentia incòmode. La vergonya aliena, talment com la ironia, el sarcasme o la condescendència són comportaments típicament adults però els sentim arrelats com si fossin una crida d'alerta, com si fossin primitius, i no és així. Són tan forts i poderosos que hom acaba escapant de certs numerets creient que no podrà mirar-los ni un segon més. Me'n faig creus de la quantitat de situacions que he evitat pel pànic a sentir-me fora de lloc, tement que algú fes quelcom poc adequat. Ja té nassos la cosa: amagar-se quan el del costat fa el ridícul i quedar-se postrat a la cadira quan deixa d'escoltar-nos o ens falta al respecte. No puc memoritzar les vegades que la covardia m'ha incapacitat, però sé del cert que quan un fet em resulta vulgar em costa déu i ajuda no fugir per potes.

 

I potser, l'elegància no era allò que ens havien dit, sinó quelcom molt més profund i complex que demana setmanes de perspectiva. Potser significava aprendre a callar, a esperar el moment idoni per retirar-se. Significa, tal vegada i fins i tot, recordar que hi ha gent que no tolera massa els sorolls estridents i que més val, a voltes, no animar a bons coneguts a que facin cantarelles en català a ritme de correcaminos. Possiblement perquè no sempre ha de passar allò que més ens diverteix ni som el melic del món ni el cap serveix només per dur la diadema. Possiblement, també, perquè ens encanta estar de sort i que l'home aparentment eixut i lleugerament encarcarat s'endolceixi quan riu i adopti aquell tacte rugós i sedós a la vegada, com el d'un pescador tenaç.

 

Malgrat tot, vam comprar les roses. Com deia la poeta, no som morts encara, tenim massa deutes amb les flors.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Anna Fernández (Sabadell, 1986) Anna Fernández (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. 'Cova' és el seu primer poemari.

19/02/2018
Diu el comitè invisible que vivim embrincant possibles, com si la nostra existència irremeiable no fos suficient o prou fiable, com si haguéssim de construir hipòtesis constantment sobre totes les vivències provables o sobre el
11/12/2017
Se'n parla molt, últimament, d'aprendre a curar-nos, a fer pinya, a cuidar-nos en tribu.
10/11/2017
La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, la certesa de que alguna cosa no quadrava, va ser un Nadal de fa tres anys.
04/10/2017
Hi ha una dona prima i menuda que té el cabell molt blanc. Viu en un petit poble de Castella. Davant de casa seva s’hi estén un camp d’oliveres que sempre he imaginat infinit i per on camino sovint, fins i tot en somnis.
09/08/2017
Escoltes el que et diuen les onades: que els qui t’estimaran, voldran que et moris. Perquè els estimaràs, voldràs morir-te. La lògica implacable de l’amor. La lògica implacable de la mort.
12/07/2017
Últimament he llegit força a diverses dones a qui se'ls hi atribueix l'etiqueta de feministes. N'hi ha una que em captiva especialment perquè es nota, al llegir-la, que ha reflexionat força sobre el que escriu i comunica.
07/05/2017
“Cada forat pot ser ferida o finestra”(Laura López Granell)