Ferran Palau (músic)

El que va ser un dels impulsors del grup Anímic, Ferran Palau (Esparreguera, 1983), ha desenvolupat els darrers anys la seva carrera en solitari, amb la publicació de quatre treballs, l'últim d'ells 'Kevin' (Hidden Track, 2019). En aquests temps de confinament ha publicat l'EP 'Cel Clar', un doble single compost i gravat a casa, del qual podeu trobar el pre-order també a Hidden Track Records.

- Com estàs vivint el confinament?
Doncs la veritat és que força bé. Al principi estava molt disgustat amb la cancel·lació de la gira i amb tot el drama general però quan vaig agafar la guitarra tot es va arreglar. La sortida del meu doble single de confinament 'Cel Clar' m'ha donat moltes alegries i ara ja estic currant en noves cançons de cara al següent disc. Així que, com sempre, la música em salva la vida. Trobo a faltar moltíssim la meva estimada banda i fer concerts sense parar, que és el meu estat natural, però també gaudeixo molt del temps que passo a casa amb la meva família preciosa, veient pel·lis de terror, fent passejos i fent noves cançons.

- Què fas en el teu dia a dia que no fessis abans?
Com et deia, a banda de no estar de dijous a diumenge fent concerts, la resta de coses no han canviat gaire. Estic més temps amb el meu fill Leo i tinc més temps per pensar en música nova. La meva parella i mànager Louise Sansom no para de currar a saco reprogramant concerts i pensant noves maneres de comunicar-nos amb el nostre públic. Aquests dies estem els tres empaquetant discos per enviar. La resposta del públic a la sortida de 'Cel Clar' ha sigut espectacular i hem d'enviar més de 300 discos, així que no parem. Som com una petita fàbrica.

- Què creus que has après d'aquesta època a casa?
Jo sóc molt casolà i els concerts sempre m'han donat tota la vida social que necessito, així que estar a casa m'encanta. Per sort o per desgràcia he après a fer concerts en streaming, que no n'havia fet mai. Sembla simple però has de controlar la llum, el so, el fons. No poder sortir de casa per aconseguir material tampoc fa fàcil oferir alguna cosa amb un mínim de qualitat. La Louise va comprar per internet un petit micro que s'endolla directament al mòbil i un fons amb núvols. He d'admetre que odio els ordinadors i tota la cosa digital així que, d'alguna manera, aquests dies, m'he hagut d'enfrontar amb els meus dimonis.

- Com t'imagines la vida després?
Jo crec que normal, no? Potser canviarem coses com ara rentar-se les mans sovint, que per altra banda ja està bé. No en tinc ni idea, la veritat. La vida no para de sorprendre'ns constantment, així que després d'això qui sap què pot passar. Viure és una aventura total plena de mogudes horribles i meravelloses alhora, així que, passi el que passi, la música sempre estarà allà per retratar cada moment. Jo vull arribar a vellet i poder mirar enrere i dir "jodeeer, quantes coses hem fet".

- Què és el que més t'ha impressionat aquests dies?
Moltes coses! Potser el que més és la gent amb mascareta pel carrer. Això no em podia imaginar que ho arribaria a veure. Sóc molt fan de la ciència-ficció, terror i pel·lis on s'acaba el món, així que fins i tot em sento afortunat d'estar sa i poder veure aquest espectacle. També tinc molt present la gent que ha perdut éssers estimats, la feina, etc. 'Cel Clar' és una abraçada a tota aquesta gent. Intento no fer gaire cas a tot el soroll dels mitjans de comunicació, números i corbes, i menys als polítics, que són tots uns pallassos. Tinc molta fe en l'atzar, així que passi el que passi crec que, realment i sense que soni a puto eslògan, tot anirà bé.

- Pots recomanar un llibre, una pel·lícula i un disc?
De llibre no en puc recomanar cap perquè no acostumo a llegir a causa de la meva dislèxia salvatge.

Un disc: us recomano el debut de l'Anna Andreu, 'Mals Costums'. És un disc curt i perfecte ple de cançons enormes, amb lletres que es va desplegant a mesures que les escoltes i una veu totalment personal i emocionant que connecta amb el present i el passat amb una naturalitat brutal. Si no la coneixeu, ja esteu tardant.

Una pel·li: podria ser 'Napoleon Dynamite'. Per a mi, una autèntica icona generacional. La pel·li ja té uns anys però és absolutament actual a tots nivells. L'atmosfera i els personatges són una meravella i estèticament és com un somni fet pel·lícula. És una de les meves referències a nivell creatiu i estètic. Us prometo que si la veieu passarà a la vostra llista particular de pel·lis preferides de la vida.

* Més info:
Entrevista Ferran Palau
Web Ferran Palau