divendres, 24 febrer, 2017
Opinió

La cultura que construïm

Mai us heu aturat a pensar sobre qui decideix realment la cultura que ens defineix? De qui depenen (o de qui haurien de dependre) les programacions culturals dels teatres, els cinemes, les sales de concerts, les exposicions, etc?

Dels polítics? De les institucions? De les entitats privades?  Dels gestors culturals? De les companyies i les productores? O del públic?

La resposta és complicada, i aquest no és lloc per discussions bizantines, però el que sí que és cert és que el públic, la gent del carrer (el teu veí, la teva mare i tu mateix) tenim molt més a dir i a decidir del que creiem!

Parlo de responsabilitat compartida! A les altes esferes hi ha una desigual sensibilitat vers aquest tema i, davant d’aquest interrogant, cal que els ciutadans i ciutadanes prenguem el relleu i assumim el rol que ens pertoca.

L’era de la comunicació ha permès, entre moltes altres coses, una multiplicació a dojo d’imatges, trobades i maneres d’entreteniment. Un bombardeig informatiu desmesurat que no es tradueix literalment a tenir a l’abast un producte de qualitat, que ens permeti créixer, que sigui original, de proximitat, sostenible i lliure de manipulacions polítiques i de molts altres caires tendenciosos. S’ha tendit a consumir allò digerible, fàcil, ràpid i que poc mou dins nostre i, sincerament, pel poc temps personal i vital que es té crec que això és un error que no ens hauríem de permetre.

En resum, el que vinc a dir és que depèn molt de cadascú de nosaltres que la nostra societat estigui com està, sigui com és, o que prengui un canvi de direcció de veritat.

De nosaltres depèn canviar de cadena de televisió, d’evitar consumir com si fóssim zombis programes i productes audiovisuals d’aparent entreteniment (i d’evident violència verbal i falta d’esme). Em sembla incomprensible la laxitud de criteris a l’hora de programar segons quins formats (ja sabeu prou a quin tipus de cadenes i històries em refereixo... no fa falta fer-los-hi més propaganda!). “Productes” basats a defensar absurditats, plens  de continguts sense criteri i amb un alt percentatge de paraulotes i menysteniments per minut.

Amb això no vull dir que, en una societat ideal, només puguem consumir els grans clàssics de la literatura universal! De cap manera! Cadascú es diverteix a la seva manera!

Però sí que vull reivindicar el deure i el dret de triar, de qüestionar i de no consumir per consumir només el més planer. Reivindico les ments i les consciències de tots i totes! Estem llestos per donar molt més, per gaudir el triple, per dialogar, per criticar (en el sentit positiu de l’expressió), per créixer culturalment com a societat. I també (creieu-me, és així!), per tancar la televisió (almenys una estona)! Cal sortir al carrer, cal prendre’l culturalment i cal preguntar-se “què fan avui al món real, al món tangible, al territori que m’envolta i al món sencer?"

La cultura és molt més important del que popularment es creu! La música, les arts plàstiques, les arts escèniques, l'artesania, les fires, les festes populars, la literatura... Potser no són tant fàcils de quantificar econòmicament com altres sectors, però el seu benefici és igual de ràpid i molt més revelador i permanent!  Les sensibilitats, les idees i la creativitat que generen totes les expressions culturals res tenen a envejar d’altres sectors. I, seguim sincers, no som robots! Cert que una paraula amable i una de grollera són igualment mots, però segur que no ens commouen igual en rebre'ls. Això és exactament el que busca la cultura: crear la diferència en clau positiva!

Consumir cultura no és d'esnobs! Això és el missatge que ens volen fer creure aquells a qui millor li va que els de baix no ens qüestionem res i que ens convertim en titelles sense criteri! Que en traurem només de mirar hipnotitzats les misèries de tercers?

Si ja tenim prou poc temps per nosaltres, perquè no l’aprofitem per carregar les piles de bon rotllo, per ampliar les nostres mires i per donar corda als petits i grans creadors de casa nostra?

La cultura és de tothom i per a tothom! Cal viure-la al màxim i reivindicar-la!

Cristina Mongay
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural