Jump to navigation
Fa uns mesos, durant l’entrevista que vaig mantenir amb una popular artista lleidatana, va sortir en conversa el fet que avui en dia, quan parles amb algú (i ja no dic res quan observes la gent pel carrer), cada vegada hi ha menys contacte visual entre interlocutors.
La societat occidental d’avui viu de pressa. De fet, ja s’aixeca de pressa, ja fa tard (tard per arribar a on?)! Correm tot el dia, des que ens despertem i fins que anem a dormir. No hi ha temps per perdre, no hi ha respirs, no hi ha vida...! I, la tecnologia, una veritable arma de doble tall, ens acompanya sempre. I quan dic sempre, és SEMPRE, fins i tot en els moments més íntims i personals!
Ens llevem i consultem el mòbil (correus, el diari, l’app de la ràdio), anem pel carrer i revisem els missatges de WhatsApp, enviem milions de ‘Bon dia’ i fiquem cors a Instagram. A la feina (sempre que és pugui) seguim amb la mateixa dinàmica. Sortim d’ella i, de camí al cotxe, tornem a tindre el nas empegat a la pantalla. Quants carrets de la compra hauran xocat per culpa de mirar l’smartphone! I ja no dic quants accidents al cotxe hauran provocat i provoquen...
I en aquest punt jo em pregunto (digueu-me nostàlgica, o romàntica irremeiable, si voleu): Què passa amb l’amor? Què passa amb les relacions humanes? Què passa amb l’encreuament de mirades i els somriures fugaços? Em sento en veu alta i semblo la meva padrina però, aquesta qüestió em preocupa (i molt).
La tecnologia ens ajuda, ens facilita (i ens dóna) feina, ens connecta amb el món, però també ens crea excessiva dependència i fa que sempre (si no hi fiquem remei) estiguem disponibles per tot (fins i tot, pel que no desitgem). Crec sincerament que hauríem de ficar-nos un horari de 'connexió', una distància tecnològica, per ser més conscients del que vivim, per viure intensament, perquè la vida passa i ho fa només una vegada.
Cal un stop per passejar pel carrer i no donar-nos un cop al cap amb una farola (còmic, però passa més del que penseu), o senzillament no semblar zombies esquivant-nos mentre la pantalla ens il·lumina la cara. Quantes experiències ens haurem perdut, i quants moments intentíssims i màgics es perdran, degut a un excés de connexió, personal i professional?
Els adolescents d’ara ja no s’enamoraran d’aquella persona que puja cada dia al bus, en la mateixa parada. Si seguim així, ja no saludarem al cambrer de baix de casa quan ens mira darrere del taulell, ni ens adonarem de la xiulada d’aquell amic que passa amb bicicleta per l’altra vorera, ni riurem d’aquella ganyota que ens fa un nen al passar, ni ens adonarem si hi ha sol o núvol o cauen les fulles dels arbres. I que dir-vos d’aquelles converses (i discussions) de veritat, que s’interrompen amb el so de rebuda d’un missatget, o de les taules d’amics a les terrassetes, on tots i cadascun dels seus membres estan amb el clatell reclinat...
La tecnologia s’ha d’emprar (no hi ha més remei), forma part de la nostra era, i és meravellosa. Però qui ha de controlar el seu ús, i a qui ha de servir és a nosaltres, i no a la inversa.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!
Cristina Mongay Historiadora de l'Art i Gestora Cultural
