Jump to navigation
- Ara mateix tens dos projectes entre mans. Ares Gratal, que vas iniciar amb el primer disc ‘Impronunciable’ i amb el qual esteu enllestint el segon disc, i Davagariko, un duet amb Ira Shiran, la teva parella, amb qui acabeu de publicar ‘Kuentista’. En què consisteix aquest projecte?Amb Davagariko el que fem és recuperar una tradició musical que ens ve de molts països diferents, on van anar a parar els jueus que van ser expulsats de la península Ibèrica i es van establir en zones de França, Turquia, passant pels Balcans, Grècia i el nord d’Àfrica. Parlaven el que seria un castellà medieval, un judeo-castellà, tot i que, recentment, m’han parlat d’un judeo-català i entenc que serien dues llengües que van coexistir. Amb ‘Kuentista’, que vol dir conta contes, hem fet un recull de cançons tradicionals sefardites cantades en aquesta llengua, el ladino, judeo-castellà, i també ens hem atrevit a fer dues cançons originals nostres. M’ha agradat molt fer-les perquè m’ha suposat fer una recerca per escriure en una llengua que no parlo, però no em resulta aliena perquè s’assembla molt al català i al castellà. També tenen paraules que recorden al gallec o al portuguès. El nom del grup, Davagariko vol dir a poc a poc o lentament, i en portuguès hi ha una paraula que és devagarinho que vol dir exactament això.
- Has estudiat Traducció i Interpretació, per tant, treballes amb la llengua i els idiomes. Com ha estat el procés de compondre en ladino, una llengua que avui en dia està en desús?La traducció encara és la meva feina i tinc bastant interès en les llengües. En aquest cas tinc una pedra de Rosetta particular. Col·lecciono llibres d’‘El Petit Príncep’ en diferents llengües i és un llibre que t’explica històries d’on pots treure molta informació. Em van regalar un exemplar en ladino i, tot i que és un llibre que conec molt bé, el vaig rellegir per buscar frases que m’agradessin i que em poguessin servir a l’hora d’escriure, partint d’un parell de temàtiques que tenen a veure amb la tradició sefardita, com són els viatges o els viatges forçats, haver de migrar d’un lloc concret. Una de les cançons en parla, es diu ‘Miles de shekiot del sol’. És la història d’una persona que se n’ha d’anar a viure a un altre lloc per necessitat i una altra que es queda i sobre com després dels anys hi ha coses que encara fan recordar-se l’un a l’altre. La traducció del títol seria ‘Milers de postes de sol’, que precisament és un tema recurrent a ‘El Petit Príncep’. L’altra cançó que he compost és la que dona nom al disc, ‘Kuentista’, sobre una dona molt gran amb pocs recursos que explica històries en una plaça a canvi de menjar i beure i que acaba tenint molta fama. Són històries antigues, de viatges, de desamor, de mort... Finalment, arriba un dia en què deixa d’anar-hi, però la tradició havia aconseguit tanta força que la gent continua reunint-se al mateix lloc i comparteix beure i menjar i recorden les històries, continuant així amb la tradició oral.
- ‘Kuentista’ ja s’ha publicat, però tot just ara estàs ultimant els detalls del segon disc del teu projecte personal. Què ens en pots avançar?Encara no tenim data, però es publicarà aquesta primavera i em fa molta il·lusió. Ara ja està tot gravat, estem fent feina d’estudi, de mescla i acabant alguns detalls. Es dirà ‘El dia en què vam tornar a ballar’. És un disc on hi ha tres poemes, un del meu avi i dos de la Gemma Casamajó i Solé, una poetessa de la Portella, i que formen part del poemari ‘Domèstica maragda’. Són dos poemes que em van arribar moltíssim. El que es diu ‘Família’ el vam estrenar com a senzill fa uns mesos i l’altre es diu ‘Finestral’. La resta de les cançons són meves. En total, n’hi ha onze, de les quals nou són en català i dos en castellà. I parlo sobre diversos temes que m’ocupen, o històries que em venen al cap i els dono tombs durant temps fins que acaben convertint-se en cançons. El 16 de febrer, vam estrenar ‘Miralls’, una cançó que parteix d’un viatge que vaig fer a Israel, que és d’on és la meva parella. Tots coneixeu el conflicte que hi ha allà. La cançó va sorgir de ser allà i de sorprendre’m en no poder ni tan sols diferenciar qui són uns i qui són els altres, i saber que són persones que se senten llunyanes i s’han creat odis que segurament no saben ni d’on venen. A ‘Miralls’ parlo de dos nens que juguen cadascú a una banda d’un rierol, quan els adults sempre els han dit que mai poden anar a l’altre costat i ells es veuen i no entenen com l’altre ha pogut creuar, quan la realitat és que estan fugint l’un de l’altre sense saber-ho.
- Parteixes molt de la teva experiència per trobar la inspiració i compondre?Sí, de vegades són idees o frases. Per exemple, hi ha el cas de ‘El dia en què vam tornar a ballar’, que és la cançó que dona nom al segon disc. A Berlín, durant la pandèmia, es va prohibir ballar i és una cosa que em va sorprendre molt. Era molt absurd perquè els bars estaven oberts, hi podies anar, reunir-te, barrejar-te amb la gent, però no es podia ballar. Estava escrit a les normes de conducta. Tampoc és que sigui jo una gran balladora, però no era capaç de recordar l’últim cop que havia ballat i potser si hagués sabut que seria l’últim cop ho hauria donat tot! Alhora, recordo molt bé el dia que van anunciar que s’aixecava la prohibició i, de casualitat, em vaig ajuntar amb dos amics a Berlín i vam acabar ballant cúmbia. Aquesta cançó parla d’adonar-te que vas fer una cosa per últim cop i també adonar-te que en aquell moment no en vas ser conscient. Quan d’adolescent, amb els amics, ens trobàvem sempre al mateix bar i un bon dia hi deixàvem d’anar sense ser-ne conscients, o el camí a l’institut que el sabíem de memòria i sempre el feies amb algú i després el deixes de fer d’un dia per l’altre. O quan t’adones que ja no veus algú que era important. Amb els meus amics tinc un record molt bonic, que és bastant important en aquesta cançó, que és d’una casa a Camporrells, que era de la meva família, i hi havíem anat bastant i per a mi era molt especial anar-hi tots i un dia vaig voler tornar-hi i em van dir que no podia ser perquè hi havia problemes amb el sostre i em vaig quedar amb el vertigen de pensar que l’últim dia que hi vam ser ja havia passat i si ho haguéssim sabut, que era l’últim, l’hauríem viscut d’una altra manera.
- Amb un disc acabat de publicar i l’altre en camí, tenint en compte que són estils diferents, com et planteges els concerts en directe?Tant amb un projecte com amb l’altre el concert en directe mai serà exactament igual que el disc, perquè sempre incloc parts d’improvisació, que a mi m'agrada molt i als músics amb qui toco, també. M’agrada quan la gent se sap les cançons, les canta i ve a escoltar-les, però hi haurà sorpreses perquè hi haurà parts instrumentals que segons el moment aniran variant i és part del que vull transmetre. A més, als directes puc tocar en format banda amb quatre o cinc músics, però també en duet, que no vol dir que només hi hagi dos instruments.
- A escala instrumental, com dius, i segons el format que tinguis en directe, els instruments que utilitzes poden variar. Com decideixes quin és el que millor escau?Ara mateix estic tocant saxo i acordió i toco l’un o l’altre depenent de l'estil de la cançó, del tipus de sonoritat que busco, però alhora confesso que de vegades he anat canviant perquè no em decidia. Això canvia una mica el tarannà de la cançó, però no és necessàriament una cosa dolenta. Si, per exemple, un dia no porto el saxo, adapto les cançons a l’acordió i també està bé, però si puc m’agrada tocar els dos instruments per aportar diferents sonoritats.
- Amb tota la formació musical que has anat rebent al llarg de la teva vida, en quin moment decideixes que vols fer un pas més i professionalitzar-te?Fa uns anys que visc a Berlín i és on estic estudiant saxo i jazz. Cap al 2010, quan ja hi vivia, vaig començar a cantar en un grup de versions, vaig reprendre el clarinet i vaig començar a fer improvisacions i va ser també el moment de començar amb el saxo. Tot això ho anava fent en diversos projectes on buscaven un instrumentista, en grups en què he estat fundadora, però tocant cançons que ja existien i tenien un cert estil. He tocat en un grup de flamenc fusió com a cantant, acordionista i saxofonista. També en un grup de música cubana, i de samba de raíz. Va ser en arribar la pandèmia i no haver tocat durant un temps que em plantejo, amb el suport de les persones del meu voltant, fer un projecte propi on fos jo qui tallés el bacallà i vaig començar a compondre. Ho havia practicat una mica, però em faltava experiència i seguretat i vaig començar musicant poemes que m’agradaven, sobretot del meu avi que havia escrit bastant durant els seus anys de jubilat. Així vaig fer les cançons del meu primer disc ‘Impronunciable’.
- És el moment en què també comences a entrar en contacte amb la indústria a Berlín, però també a Lleida, perquè et mous en els dos ambients...Davant la possibilitat i el desig de tocar vaig pensar que tindria sentit, ja que soc de Lleida, però visc a Berlín, de dur aquest projecte tant en un lloc com en l'altre. A més, el primer disc era en català i en castellà, al segon hi ha més català. M’agrada presentar aquestes cançons a Alemanya, però em fa molta més gràcia cantar-les per a un públic que m’entén, com ara a Lleida. A part, és casa meva. A més, a Berlín tinc un guitarrista que és el Pablo, tot i que toquem més en format de quartet i ara estem gravant el segon disc, però quan vinc a Lleida, com que jo no toco la guitarra, tinc la sort que el Jordi Oliver, un amic de la colla, és molt bon guitarrista i és el meu guitarrista oficial.
- Tenint presència tant a Berlín com al mercat de Lleida i Catalunya en general, quines diferències t’estàs trobant en la indústria musical?Estic encara intentant entendre i començar a conèixer com funciona el mercat i les possibilitats que té. A Berlín hi ha molta música en directe a molts llocs i llavors és molt fàcil conèixer qui organitza la música d’un local i que et pugui convidar a tocar. Jo crec que sense l’experiència de Berlín, ara no estaria fent música. El problema allà és que segurament no tindràs un caixet fix ni es cobrarà entrada al local, més aviat funciona amb taquilla inversa i és clar, no t’assegura res i quan ja et mous amb un quartet, vols assegurar un mínim als músics. Està bé perquè com a músic fas contactes, d’un local a un altre o alguna festa o esdeveniment més gran que et donen hores d’escenari. Tens presència i rodatge, però no et permet créixer. Quan vinc a Lleida, potser em resulta més difícil trobar llocs on tocar, però quan toques, com en general hi ha menys oferta cultural pot ser que vingui més gent a veure’t. I parlo en general de Catalunya, que és on més concerts he fet, tot i que també he actuat a Madrid i a l’Aragó.
- Perceps un públic més atrevit que arrisca a anar a un concert i a pagar una entrada per veure un artista que potser no coneix?Encara falta per arribar a aquest punt. En canvi, a Berlín sí que funciona més així, perquè la gent ja confia que als bars o cafès on van cada cap de setmana hi ha artistes nous, que els programadors han escollit i no es tracta d’un micro obert, sinó que són músics que s’hi dediquen, que hi ha un treball i una il·lusió al darrere i que el públic no en sortirà decebut. Aquí sí que costa una mica més que la gent surti de casa si no és que tingui molt clar què va a veure i per algú anònim costa una mica més. Jo sempre tinc la il·lusió que em convidin a festivals, a cicles que ja tenen un públic i que jo pugui ser la descoberta, encara que em vegin per casualitat, m’és igual. Estic segura que hi haurà gent a qui no agradarà el que faig, però d’altra que sí, ni que sigui un deu per cent del públic.
- Com es presenta l’agenda per a aquest 2024?Tot just l’estem tancant ara i el calendari està viu. De moment tenim confirmats alguns concerts a Lleida i en alguns pobles. El dia 25 d’abril al vespre tocarem a l’Antares, després l’1 de juny tenim un concert de vermut al celler Boldú de Verdú i aquell mateix dia al vespre actuem a la Taberneta de la Ramoneta, a Lleida. Al mes de maig estem mirant de tancar un parell de concerts més, i també m’agradaria poder tocar per Sant Jordi a Lleida, perquè he fet una cançó que parla sobre aquest dia a Lleida i em fa il·lusió celebrar-lo aquí. És una rumba que publicarem ben aviat com a avançament del disc. A Berlín, i a Alemanya en general, també anem tancant alguns concerts, tant amb el meu projecte com amb Davagariko.
Web Ares Gratal Instagram Ares Gratal
