“Lori Meyers, Love of Lesbian o Vetusta Morla són les noves folklòriques”

Bandcamp de Tokyo Sex Destruction
Facebook
Són una de les bandes més internacionals del panorama musical estatal. Malgrat això, Tokyo Sex Destruction segueixen sent un grans desconeguts per al gran públic. Fins i tot hi ha molta gent del seu poble, Vilanova i la Geltrú, que no sap que existeixen. Però aquesta banda de culte, que ja porta una dècada dalt dels escenaris, és un dels màxims exponents del concepte de grup musical que no té por a agafar la carretera i encadenar tants concerts com sigui possible. Tocar i tocar. Aquesta és la filosofia de RJ Sinclair, el seu vocalista, teclista, fundador i ànima de la banda. Combinen diversos estils, tot i que l'essència soul està present a tot el que fan. Aquesta primavera van publicar el seu darrer disc, Sagittarius, després d'una temporada d'incertesa. Però el camí posterior a la publicació del disc també ha estat molt accidentat. En parlem de tot plegat amb el vilanoví RJ Sinclair.

-Surtdecasa: Ha arribat a perillar la continuïtat de Tokyo Sex Destruction aquests darrers anys?
-RJ Sinclair: Sí. Fa dos anys va marxar el guitarra, vam quedar-nos en tres. Però ja havíem fet un canvi poc després d'haver publicat The Neighbourhood (2009). Després de la gira de l'hivern del 2010 va deixar el grup el guitarra original. Vam incorporar un nou guitarra i el 2011 vam fer una gira per Estats Units i una altra europea. El substitut també ho va acabar deixant, just coincidint amb una gira italiana que vam haver de cancel·lar. Al 2011, quan vam decidir deixar-ho en stand-by, els sis mesos anteriors havíem perdut dos guitarres...

-No hi havia bona entesa a la banda?
-La gent va creixent i cadascú va tenint les seves prioritats i escollint la seva manera de viure la vida. Si et compensa viure la vida d'una manera o una altra... Amb la banda, quan estàs de gira o prepares alguna cosa, és molt resignat perquè només pots fer allò. Però té la contrapartida que després et queda temps de fer altres coses. Al 2011 no trobàvem ningú, no podíem fer concerts... Vam entrar en un cercle viciós en què tot havia estat malament. Això és el que va fer que la banda fer boom.

-Però hi ha hagut nou disc, 'Sagittarius' (2013)...
-Vam decidir donar-nos una altra oportunitat. A finals del 2011 i tot el 2012 vam estar treballant en un nou disc, que vam gravar el 2012. Com que encara no teníem baixista, vam haver de treballar les cançons al local d'assaig. No és el millor ambient per poder fer un disc. Tot i això, encara que soni a tòpic, és el millor disc que tenim.

-La crisi de la banda s'ha reflectit en el so del disc?
-Sí. Quan passes mals moments potser treus coses que abans no havies tret. Quan ho vam deixar va ser força caòtic i tornar a arrancar va costar bastant. Em va afectar molt tant a nivell personal com laboral. Durant deu anys jo havia muntat l'empresa i m'encarregava des de fer de mànager a llogar una furgoneta, passant per buscar concerts. M'havia bolcat completament en això i, de sobre, desapareix tot i busca't la vida... I coses que van sortint, que tampoc no vénen al cas.

-Aquí hi ha pocs grups que visquin només de la música. Vosaltres sou professionals...
-Sí. Va arribar un moment que vam decidir centrar-ho tot en el grup. Estàvem tocant fora constantment i no donava temps de fer cap altra cosa. A cap feina et donen tants dies lliures per anar de gira i demanar ara 30 dies, un altre dia 15...

-'Sagittarius' té vents, cors femenins i aprofundeix en el soul. Ho heu buscat així?
-Tot i que tingui arranjaments, el disc va sortir de manera molt espontània. Vam treballar les cançons al local d'assaig i són les que es van quedar. A l'estudi pràcticament no hem fet canvis. Els vents i els cors femenins els vam posar per donar-nos el gust. Són coses que estan a les arrels, als teus gustos musicals i donen alguna cosa més a les cançons. Tot plegat, bastant com al primer disc, tot i que aleshores no teníem ni els diners ni l'experiència o els mitjans per fer-ho. Segurament, amb recursos el primer disc hauria quedat molt semblant a aquest últim. A Sagittarius hem donat un pas més cap als 70, que el que ja havíem fet a The Neighbourhood. Allà hi havia més psicodèlia i cançons llargues. Ara, tot i que segueix tenint cançons amb so dels 60, hem buscat cançons breus i concises. Vaig posar molt esforç perquè sonés a disc pop. Les cançons tenen una estructura clara: amb vers, tornada, vers, tornada, solo... Encara que moltes cançons no sonin gens a pop, l'estructura sí que ho és. I, sobretot, que les cançons que no passin dels 3 minuts.

-Els músics que ara t'acompanyen ja no són els que van gravar el disc...
-Si vam gravar Sagittarius, en part va ser gràcies a la insistència de Piti de Stand Still (amb qui hem coincidit a It's not not i Lions Constellation) i també la de Jordi de BCore. No teníem contracte ni res; no li afectava, però com que em coneix des de sempre va oferir tot el suport i va animar-me a seguir. Pensàvem que com que no podíem tocar, no valia la pena posar-nos a gravar un disc. Però ens van insistir molt i vam acabar acceptant. Piti va escoltar les cançons i ens va dir que si necessitàvem gent per tocar, ell venia, gravava el disc i tocava fins que comencés la gira amb el seu grup. Fa un any just que vam fer una gira per França i Suïssa. Els mesos anteriors havíem tingut ofertes, però no les podíem acceptar i encara t'ensorraves més... Gràcies a la nova incorporació vam poder gravar el nou disc, el vam editar, al febrer vam fer una gira amb The Jon Spencer Blues Explosion, vam presentar el disc, vam ser al Primavera Sound. Després Piti ja va haver de deixar-ho i va entrar un altre baixista, Elías, que també havia tocat a Stand Still... I l'últim concert amb aquesta formació va ser al Faraday. Perquè després ja havíem de començar la gira italiana...

-I et trobes amb la crisi més greu de la història del grup...
-S'havien anat arrossegant massa coses. Un dia abans d'haver de marxar cap a Itàlia la resta de la banda va dir que ho deixava; que no volien seguir tocant i que preferien fer altres coses. Suposo que no els omplia, o no sé... Em vaig quedar amb un marró molt gran. De la nit al dia truques a un agent d'Itàlia que t'ha muntat una gira, que està tot tancat per diferents festivals, i li dius que no pots venir... El xaval flipava. I no només era això; hi havia més coses al darrere. Un grup amb 10 anys, de la nit al dia no fa un disc i ja està... I si m'avorreixo ho deixo i marxo... Hi ha molta gent darrere, que ha posat diners... Dir a tota aquesta gent que el grup s'ha acabat és un pal, perquè ha posat uns diners que després no han servit per a res. Vaig pagar a tothom el que es devia i vaig assumir que, malgrat que em dolia, la banda tancava definitivament. La meva banda de tota la vida... Tot això malgrat tenir concerts tancats fins a final d'any.

-Què els vas dir?
-Els vaig dir que tot i dur 10 anys tocant, la banda feia 2 anys que havia deixat d'existir. Per tant, havia desaparegut del mapa. A la música les coses passen molt ràpid, la gent t'oblida, i has de tornar a començar des del principi. Entenc que la gent es fa gran, les vides canvien, però si no tens paciència i il·lusió és molt difícil fer res. S'havia de tornar a treballar des de baix i penso que aquest conceptes no els contemplaven.

-I els esteu fent... Com ha anat això?
-Després de tants anys coneixes a molta gent. Dos col·legues de Madrid i un de Barcelona em van dir “si tens el disc, com vols deixar-ho tot?”. Em van tirar un cable i va ser també de la nit al dia. Teníem menys de 15 dies abans de tocar a Sonorama, cadascú a una lloc diferent. Em pensava que no sortiria bé ni de conya, però ells em deien que no patís, que se sabien les cançons. El primer dia que ens vam trobar en persona va ser el mateix dia del concert, dues hores abans, que vam agafar un local d'assaig. Vaig entrar al local dient “això serà una merda, però ja que hi som anem a passar-nos-ho bé”...

-Com va sortir?
-A l'assaig ja vaig flipar. Vaig dir: “si sona de puta mare!”. Algun dels altres em va admetre que malgrat el que havia dit abans per telèfon, també estava cagat... El concert va molar bastant. Suposo que la gent que va veure el concert devia pensar “què és això”, però per haver assajat només dues hores el mateix dia va estar molt bé. Vam tocar nou cançons. O sigui que van fer una currada increïble aquesta gent. Amb ganes.

-Aquest concert devia marcar un abans i un després...
-Arran d'això estem fent més concerts, i n'estan sortint de nous. El bateria toca a Russian Red. El baixista és guitarra de suport a Sidonie. També toquen a altres bandes ells dos (a Tuya, que va tocar al Faraday). I el guitarra no té banda. Tocava la guitarra a una banda de BCore que es deia Aina. Ho van deixar fa molt temps, té el seu treball, família i canalla... Però és una persona molt activa. És la persona que ha agafat la banda, és el més gran i ara és el jefe. Aina van ser els primers a fer gires pels Estats Units, i també per Europa. Ell ja no tocava, però seguia vinculat a les bandes. A part de la seva feina, també té furgonetes i és el que s'ocupa de conduir les bandes que toquen a Houston Party. El tema logístic el té molt clar. I també té molt clar que hem d'anar-hi a fons. L'altre dia a l'oficina bàsicament els va dir que a partir d'ara ens ho duríem tot nosaltres.

-Un retorn als orígens?
-A Tokyo Sex Destruction la cosa havia canviat. Potser estàvem a un lloc que no era on havíem d'estar. Pots anar a festivals, però no és el teu públic i has de tenir els peus al terra... A Sonorama, gairebé érem l'únic grup que cantava en anglès i no fèiem pop. Ara tornem a les arrels; Do It Yourself. Al novembre fem gira europea, però quan tornem anirem a fer un altre cop gaztetxes al País Basc. Tocarem a bars i a fer taquilles.

-Us sentiu més còmodes en espais petits?
-Sempre he considerat que som una banda de tocar a bars i clubs. Pel que fem, està bé tenir el públic al davant, sense tanques pel mig. Per això hem decidit tornar a portar-nos-ho tot, com sempre ha estat a BCore. La banda s'ho fa tot i la millor promoció que es pot fer és tocar, tocar i tocar. Les oficines es mouen sempre per festivals i concerts on hi hagi catxet... De fet, a dia d'avui portem més concerts amb l'actual formació que amb la que va gravar el disc Sagittarius. I això que ara ve gent a tocar des de Madrid... Acabem de fer una gira per França, a bars petits, i tot ha estat molt fàcil.

-Tornant a Sagittarium. Per què vau triar Fernado Pardo com a productor?
-D'entrada anàvem a treballar amb l'anterior productor, Gregg Foreman. L'any passat Cat Power havia tret el disc i estaven de gira internacional. Ell em deia que sí que vindria, que entre Austràlia i no sé on tenia unes dates lliures, però no em podia gastar tants diners amb els bitllets d'avió. L'última vegada venia des de Nova York, que el bitllet surt molt més barat. A l'oficina Buen Ritmo teníem connexió amb Fernando Pardo. Hi havíem coincidit a molts festivals i sempre ens havia dit que li agradaria treballar amb nosaltres. Per a ell érem un grup en el que es veia reflectit 15 anys enrere.

-En què es nota la seva feina?
-Li vaig passar les cançons i em va dir “però si ja estan, tirem endavant!”. Va venir carregat de pedals i es va encarregar d'introduir sons, distorsions... I sobretot va fer de psicòleg. Quan va arribar va veure el panorama i es va dedicar a fer banda. Ja no parlant de la música, sinó de com ens havíem de parlar entre nosaltres... Va ser clau per col·locar tothom al seu lloc i perquè tot el grup remés en el mateix sentit. Com a productor sovint també ens deia “aquesta cançó està bé, però l'hauríeu de tocar amb tal intenció”. O “enfoca-la com si entressis a un bar i en tal època i que algú et diu una cosa”...

-Sou una de les bandes més internacionals del panorama estatal, i encara hi ha molta gent d'aquí que no sap que sou d'aquí... Com es porta?
-No ens ho hem plantejat mai. La idea és tocar on ens han trucat. Tot el món pot sortir a tocar lluny d'aquí. Si tens un grup i creus en el que fas, agafes la furgoneta amb els col·legues i a voltar. A més, amb internet ho tens molt més fàcil. A nosaltres ens va agafar que era el principi d'internet, però amb prou feines enviàvem mail. Al principi, amb BCore, la relació era per telèfon o fins i tot per carta. Vam tancar una gira enviant cartes. Quan t'enviaven el tourbook, ho imprimies i era un llibre molt gruixut amb totes les rotondes... I molts cops costava trobar on havies de tocar. Tocar aquí no és gens fàcil. A qualsevol grup espanyol que vegis que està copant els festivals, fer una gira real els porta a fer 40 concerts a l'any. A Espanya només es gira els caps de setmana i això fa que la gira sigui interminable. Aquests concerts, a Europa els pots fer en un mes.

-Heu tocat més a l'estranger que aquí, oi?
-Sí. Perquè creues la frontera i pots tocar de dilluns a diumenge. Hem fet gires europees de sis setmanes. Tocar i tocar, el boca a boca... Això és el que et porta més concerts. Anar a Sevilla són 12 hores... En 12 hores em planto a París! I de parís a Bèlgica o Alemanya no trigues gaire. Abans fèiem concerts un dia a la setmana. Amb sort dos dies seguits.

-Com es fa per fer una gira pels Estats Units?
-Tocant per Europa coincideixes amb bandes americanes. El nostre primer disc ens el va editar als Estats Units Dim Mak, de Steve Aoki, un any després d'haver sortit aquí. Aleshores encara no era el DJ tan famós de l'actualitat; tocava en una banda de hardcore. Jo he dormit a casa d'Steve Aoki (riu)... Tenir un segell als Estats Units és molt important perquè la repercussió que et dóna no te la dóna aquí. Això va ser important de cara a poder tocar allà, però també per Europa. El 2004 ja vam fer la primera gira americana, de costa a costa, de Nova York a San Diego, en furgoneta junt amb una altra banda i conduint i tocant cada dia.

-El vostre rècord de concerts en un any?
-Més de 150 concerts. Érem més joves, però vaig acabar destrossat.

-Us sentiu prou valorats a casa?
-No ho sé. No m'ho he plantejat mai. Ahir amb l'oficina parlàvem sobre si calia fer més promoció... Em suggerien fer un diari de la gira que estem a punt de fer per Europa i que potser el podríem colar al Ruta, al Mondo Sonoro o al Rockdelux... No crec que li interessi a ningú.

-Hi ha lloc per a una banda com vosaltres aquí?
-Com que sóc tan pessimista, crec que no. Jo si em criden per tocar hi vaig. I m'és igual si toco per a 30 persones o 200. No li faré cap diferència. El que veig a Espanya és que en dos anys a ara ha canviat molt la música. Ara al gent li agrada un altre tipus de música. Tot és pop en castellà i molt fàcil de digerir. Crec que si Love of Lesbian, Vetusta Molra o Lori Meyers ara són grups mainstream és perque M80 o 40 principales, que sempre han tingut un públic, veuen com aquest públic s'ha quedat orfe de música perquè la indústria musical ha baixat tant que ja no hi ha Operación Triumfo... I han agafat grups indies (entre cometes, perquè graven per a multi, però és igual) i ara la gent escolta això. Vas a festivals i al·lucines pel tipus de gent que hi va... Funcionen per la gent de 30 anys, però són gent que ve d'un altre lloc. Sempre han escoltat el que els donava la ràdio i ara viuen una segona joventut anant de festivals.

-Costa més anar a veure un concert a una sala?
-La gent ja no va a les sales, s'espera als festivals. I això també és una mica per les pautes que les discogràfiques marquen a aquests grups. No hi ha gires per sales. Tot l'estiu, fan diners per festivals, a l'hivern graven. De concerts de presentació pràcticament no en fan. Tornem a l'estil més caspós espanyol i castís: el de les folklòriques. A l'estiu feien gales, a l'hivern gravaven alguna copla i a l'estiu tornaven a fer gales. Lory Meyers, Love of Lesbian, Vetusta Morla i tots aquests grups que copen els festivals són les noves folklòriques. Un grup com nosaltres que no som ni indies, estem per sota de l'underground, ens afecta molt. Ens arrossega a fer el que fem. No podem estar anant a festivals. La nostra música no és la que escolta el públic de festivals i els catxets han baixat molt. I si han baixat pel gran, encara més pel petit. Per anar a un festival a cobrar uns diners, prefereixo girar durant una setmana per Itàlia encara que acabem guanyant la mateixa pasta. Hi ha grups que acaben fent 30 o 40 concerts. Per guanyar el mateix a final d'any, jo necessito fer-ne 140 o 150. N'has de fer el doble que els grups amb catxet alt, però si t'agrada no hi veig el problema. De fet, les sales petites ens van millor. Volem que hi hagi una fusió entre el grup i el públic. Aquesta última gira a França va ser espectacular. Hi havia invasions d'escenari, els passàvem una pandereta... No és allò de “jo sóc l'artista i estic aquí dalt; tu allà baix ben separat”... 

-Poques bandes deixen pujar el públic a l'escenari...
-Són uns avorrits... No sigui que ens trenquin aquesta guitarra súper cara, no? (riu).

-Torna a tenir molta corda Tokyo?
-Anem dia a dia. Després de totes les hòsties que m'he fotut, ja La formació ara és una mica complicada. L'important és que la gent tingui ganes, que entre els quatre del grup hi hagi bon ambient. És normal que en una gira els estats d'ànim pugin i baixin, però que d'entrada cada gira sigui com sortir amb els col·legues a passar-ho bé. Després hi haurà dies que estaràs millor o pitjor. Cada dia hauràs de descarregar i carregar la furgoneta... Però que quan surti una gira, es plantegi si la podem assumir. Que sí, endavant. Que no, doncs li passem a algú altre. M'encantaria anar a Mèxic. Hi ha molta gent que fa temps que espera que hi anem. I tornar a Estats Units també em faria il·lusió. A Europa és molt més fàcil.

-Aquest any, per fi us vam poder veure tocar a Vilanova...
-Em van obligar a tocar (riu). Era l'últim any al Faraday... Es donaven les condicions, tant per una part com per l'altra. A més, altres vegades havia coincidit que estàvem fora, amb Tokyo o amb un altre grup. L'any passat no es van donar les condicions, aquest any sí. Quan hi va haver el primer Faraday, ja havíem publicat el disc de debut, però encara no havíem sortit enlloc. Ningú no ens va dir d'anar-hi a tocar. En fi, coses de poble (somriu)...

-Sempre s'havia dit que no volíeu tocar a Vilanova. Era cert?
-No és voler tocar o no... Quan estàs a casa no valores el que tens.

-Però teniu públic aquí també...
-No en tinc ni idea. Com que no havíem tocat mai a Vilanova amb els Tokyo (riu).

-El Manani Rock un any us va voler portar...
-És que són coses d'aquí. Si tu toques a un lloc, ja no tocaràs a un altre. Uns col·legues de Madrid, The Right Ons, van un any al Manani. Em deien que no sabien per què no podien tocar mai al Faraday... Després d'aquest concert al Manani els vaig dir, “ara ja us podeu acomiadar definitivament de tocar mai al Faraday segur”. Així va ser... Aquest rotllo no l'arribaré a entendre mai. Mentalitats de poble. Costa bastant obrir la ment. Aquí es segueix pensant com en un poble, si fas una cosa no pots fer-ne una altra, i que com aquí no hi ha res... Viatjar ajuda, i tot i això hi ha gent que li costa.