Jump to navigation
-No coneixíem la teva faceta literària...-Joaquim Domínguez: La inquietud d'escriure, com passa a molts periodistes, em ve de lluny. També em ve de família. La meva mare era la Carme Montornés Serra, actriu de la Cubana. El meu pare era mestre d'escola i tenia moltes inquietuds intel·lectuals i artístiques. Era una persona que escrivia molt. En aquest ambient, sempre he tingut el cuquet de voler escriure. De fet vaig escriure una novel·la quan era adolescent. Aquella típica novel·la que ensenyes als amics i que a uns agrada més, a altres menys... Però te n'adones que no és una novel·la per publicar. Allà va quedar.
-Què et fa tornar a escriure i donar-ho a conèixer?-No vaig reprendre l'experiència d'escriure fins que em vaig trobar amb un vell amic catalano-alemany de la facultat de ciències de la informació: Martí Spitteler i Forns. Ell és una persona molt intel·ligent, extravagant i heterodoxa. És filòsof i té molt d'interès per l'experimentació i les noves arts creatives. Ha treballat a la universitat, però al final ha hagut d'acabar fent feines que potser no s'havia plantejat. Fa deu anys ens vam retrobar i em va proposar escriure entre els dos una trilogia filosòfica (com les Esferes de Peter Sloterdijk) que ho resumeixi tot en 3000 pàgines. Li vaig recordar que el filòsof era ell, però em va dir que a mi se'm donava millor escriure. El vaig convèncer de transformar aquesta trilogia en el llibre de 300 pàgines que ha acabat sent. No és un resum d'aquesta trilogia, sinó el final. La conclusió d'aquest llibre. De fet, Teoria de dinàmiques de l'espai íntim seria el nom de la trilogia i Miralls és el final del tercer volum.
-L'estructura de l'obra no és gens convencional...-És una novel·la que té forma de joc de nines russes. També és un joc de miralls. L'obra comença amb una ressenya sobre qui és Spitteler i Forns i, tot seguit, hi ha la presentació del llibre, que la signa el negre. D'ell només se'n diu que és periodista i viu a Sitges. No cal donar-ne més detalls... És un joc a quatre mans. I del pròleg ja passes a la pàgina 875 del llibre... Ens agrada trencar convencions i una de les que volem trencar és l'autoria. L'objectiu és parlar del que és íntim, i volem que sigui el lector qui determini quina part de l'obra la posa el Martí i quina el negre... A banda de ser una obra a quatre mans, també hi ha collage: es barregen gèneres. Per exemple hi ha una entrevista a una psicòloga barcelonina, Adelaida Morató, que treballa amb malalts d'esquizofrènia.
-El títol pot resultar enganyós...-El llibre no és un assaig, tot i que conté elements d'assaig filosòfic. Ja que no hem escrit l'assaig, volem que el lector es trobi amb la punta de l'iceberg del que hauria estat aquesta trilogia. Es diu que un autor trasllada un univers creatiu. Però quan ho fa, també trasllada una visió del món. Una filosofia. Una mica és el mateix. Comença amb filosofia pura i dura, però després s'entra amb altres gèneres que tenen més a veure amb la ficció: poesia, periodisme, novel·la...
-No hi ha una trama amb un principi i un final...-L'estructura és volgudament caòtica. La intenció és parlar del que és íntim, de la manera més universal possible, no de jo i el que explico. Per això hem optat perquè no existeixi un personatge principal i els que van apareixent no els presentem. No volem entrar en aquesta convenció narrativa clàssica; volem traslladar al lector una suma de textos que el facin pensar. Sloterdijk té l'habilitat de fer assaig en forma de novel·la. I no parla de personatges, sinó d'idees. Aquestes idees les va il·lustrant amb històries. Volem fer-li homenatge. El que ens interessa són els fenòmens, la vida.
-A qui quin perfil de lector pot interessar més?-Pot interessar a lectors com el Martí i jo. Gent a qui agrada molt pensar i filosofar a través de la novel·lística i la ficció. Però també pot interessar a gent curiosa a qui agradin les formes de creació no convencionals. A mi sempre m'ha agradat el cinema experimental, les arts escèniques contemporànies, tot el que sigui metaliterari... Per molt que, com apuntem al llibre, tot està inventat i per molt que vulguis experimentar acabes fent coses que ja s'han fet. Un amic diu que prenc molta distància amb els temes (no hi ha primera persona, sinó tercera), però això ho contraposo a fragments de diari íntim en els quals despullo la intimitat. La pregunta que acabo plantejant és: s'han d'expressar els sentiments? S'ha de crear i mostrat tot el que creem? Parlo de l'autorepressió i autocensura. No és cap dogma, sobretot és una pregunta, però el llibre convida a llançar-se. A tirar endavant el projectes i sentiments per molt sonats que puguin semblar.
-Els Miralls fan incursions als racons més amagats de la ment...-Aquesta novel·la també parla de les malalties mentals, que els dos autors hem viscut de prop. Ens serveix més que per parlar de la bogeria, per fer-ho de les persones que en molts casos no tenen cap patologia, però que passen pels seus traumes personals. Els límits entre estar bé i desequilibrat no estan massa definits. La bogeria no està allà amenaçant, sinó que està aquí.
-Quins són els teus referents?-Quan parlem de literatura parlem de tot. També ho és el periodisme, l'assaig, la conversa (per molt banal que sigui), les pel·lícules i sèries, els anuncis... Per a mi, la literatura és allò que nodreix la identitat de cadascú, que es va muntant unes pel·lícules. Tots ho fem... Però tornant a la pregunta més concreta, et parlaria de Peter Sloterdijk. Com a lector sempre he estat bastant caòtic. Llegeixo qualsevol cosa que em cau a les mans, però a vegades també sóc un pèl obsessiu. Em va agafar amb aquest filòsof i ara m'ha agafat amb Paul Auster. Tot i això, la majoria dels referents els tenim al subconscient. Per exemple, una pel·lícula de Pere Portabella que es diu Pont de Varsòvia, que no té personatges ni trames i convida l'espectador a gaudir de l'espectacle estètic i fer-se plantejaments. O el teatre de La Carniceria Teatro... Fins i tot crec que m'ha influit sense saber-ho la frontera gens clara entre realitat i ficció del teatre de La Cubana... Es tracta de mamar cultura de tot arreu.
-Has publicat directament a internet...-Vam enviar l'obra a diferents concursos. Al Just M. Casero de Girona va quedar gairebé finalista, però aquí ja ho vam deixar. Ara farà un any, un excompany de la feina, l'Ernest Prunera, va publicar el seu primer llibre al mateix web i la idea ens va cridar molt l'atenció. Fent una obra tan experimental i amb la crisi editorial actual, era el millor camí per fer arribar l'obra a més gent. El que busquem és el lector i la via digital era la més eficaç. Ara bé, no nego que l'obra nova que ara mateix estic reescrivint m'agradaria molt publicar-la en paper.
Descàrrega gratuïta del llibre.
