Gisela Alcón

Foto: 

Ferran Quesada

Gisela Alcón: "El safareig va ser l’àgora on les dones van aprendre les unes de les altres"

La docent i investigadora vendrellenca publica ‘Fer la bugada al Baix Penedès’, un llibre on reivindica la necessitat de conservar els safareigs per tot el que representen
Goretti Martínez
,
26/01/2023
Llibres
‘Fer la bugada al Baix Penedès’ és fruit d’anys de recerca de la docent i investigadora vendrellenca establerta a Reus, Gisela Alcón Vidal. Al llibre, l’autora recull història i dades objectives dels safareigs que hi havia i els que es conserven encara als municipis del Baix Penedès. També hi incorpora els testimonis de més d’un centenar de persones que ha entrevistat per dotar aquesta obra d’ànima. Moltes d’aquestes persones van rentar la roba de les seves famílies als safareigs, altres van acompanyar les mares a fer-ho. A ‘Fer la bugada al Baix Penedès’ Alcón reivindica la importància de conservar un patrimoni menystingut, probablement perquè han estat les dones i no els homes qui el freqüentaven. L'autora busca trencar mites i recordar que els safareigs van ser clau en la millora de la salut pública. Una millora executada per dones en condicions molt dures i, molt sovint, a costa de la seva pròpia salut.
El primer objectiu del safareig és millorar la salut pública i la mà executora d’aquesta important funció és la dona

Gisela Alcón Vidal és Llicenciada en Filologia Anglogermànica, catedràtica de llengua anglesa a secundària. Té un màster en Investigació i Docència en estudis feministes de gènere i ciutadania. Combina el món de la docència amb la literatura i la recerca en el món de les dones. L’any 2010 va guanyar la beca d’investigació Jaume Ramon i Vidales convocada per l’Ajuntament del Vendrell amb l’obra ‘El Vendrell de Maria Julivert Aulés, entre el feminisme i l’esperantisme: societat i cultura als anys 20’. Va presentar la recerca sobre Pilar Belmonte Vidal i les primeres bibliotecàries de la vila del Vendrell, i sobre el grup Filatelo. També va rescatar de l’oblit la cantant d’òpera Carlota Gestí. I l’any 2017 va iniciar una campanya per salvar el safareig de la carretera de Santa Oliva arran de la qual vam parlar a Surtdecasa.

- Vas començar la presentació del teu llibre preguntant als assistents sobre què els hi venia al cap en parlar de "safareigs" i la gent va respondre "tafaneria". Per què hauríem de replantejar-nos aquesta relació?
Perquè anar a xerrar i a passar l’estona és només una de les moltíssimes activitats que es feien als safareigs i aquesta és simplement anecdòtica. La més important és que els safareigs es fan per millorar la salut de la ciutadania. Es comença a parlar de com evitar les epidèmies i a posar mesures higièniques. Una d’elles és rentar la roba amb sabó. A finals del segle XIX hi havia qui portava la mateixa roba fins a deu o quinze dies seguits. Imagineu-vos arrossegar les faldilles durant deu dies seguits pels carrers bruts, que llavors no estaven asfaltats, i portar tota aquesta porqueria enganxada cap a casa. El primer objectiu del safareig és millorar la salut pública i la mà executora d’aquesta important funció és la dona.

 

Gisela Alcón a la presentació del llibre al Museu Deu, el passat 20 de gener | Foto: Goretti Martínez
- Què destacaries dels records que tenen les persones que has entrevistat sobre els safareigs?
Els records de les persones entrevistades em van commoure. En part per l’acceptació que demostraven respecte a aquesta feina que havien de fer tant sí com no. Em va tocar bastant quan una senyora em va parlar del fàstic que sentia. Era joveneta i li tocava rentar la roba de la família. Recordava la sensació de fàstic que tenia quan obria la roba i la començava a ensabonar. També em va parlar del mal que es feia als dits perquè havia de fregar molt la roba perquè marxés la brutícia.

- Quina roba hi rentaven?
Altres dones em parlaven de tot el que es podia rentar al safareig i el que havia d’arribar ja mig net, com els bolquers dels nens petits o els drapets de la regla. Això no es rentava directament al safareig: es posava en remull a casa i arribava al safareig ja mig net. Em va commoure molt una senyora que em va explicar que rescataven els sacs de llegums que hi havia a les botigues, que eren de cotó i tenien lletres impreses. Anaven al safareig a rascar les lletres per poder fer servir aquella roba per apedeçar o fer coixins o el que necessitessin. Tot s’havia de guardar. D’altres, em van explicar que quan anaven a rentar a ple hivern primer havien de trencar el gel amb el colze. Després havien de posar les mans en aquella aigua gelada, quan no tenien guants i els sabons i lleixius eren tan forts que els hi provocaven cremades o altres problemes dermatològics.

- Quines anècdotes et van explicar?
Una altra senyora em va explicar que l’ampolla de lleixiu li havia de durar un mes i que s’havia d’administrar molt bé perquè el lleixiu era car. I després també recullo petites anècdotes com la de la nena que cau dins del safareig i l’han de rescatar estirant-la pels cabells o el nen que aprofitava quan havien de canviar l’aigua i quedava una pel·lícula de sabó a baix de tot del safareig i hi patinava.

 

Gisela Alcón signant exemplars al Museu Deu | Foto: Goretti Martínez
- Per què és important recuperar els safareigs i dignificar-los?
Primer perquè són patrimoni de la vila, la ciutat o el poble allà on estiguin. Pensem que normalment tenen una antiguitat de més de 150 anys. Després perquè hi ha una recomanació de la Unió Europea, del 1985, que demana conservar l’arquitectura rural i les obres públiques d’enginyeria i els safareigs precisament ho són. També perquè les dones van ser la mà executora de la millora de la higiene familiar i això va ser essencial per millorar la higiene i la salut públiques, malgrat que per aconseguir millorar la salut col·lectiva elles s’hi van deixar la seva. I perquè el safareig va ser l’àgora on les dones van aprendre les unes de les altres.

- És el que ara seria un cercle de dones?
A finals del segle XIX la majoria de dones eren analfabetes. Jo vaig agafar com a referent El Vendrell que, en aquella època tenia unes 2.700 dones censades. D'aquestes, 2.100 d’elles eren analfabetes. Per tant, el centre de coneixement era el safareig. Allí aprenien les unes de les altres. Així ha anat la transmissió oral i gràcies a la transmissió oral han arribat a nosaltres avui moltes coses de les nostres besàvies. Si no conservem els safareigs contribuirem a esborrar de la memòria col·lectiva una part molt important de la vida de les dones i esborrarem també la participació activa de les dones en el progrés de la nostra societat. La història de la humanitat s’ha d’escriure també en femení i fins ara només s’ha escrit en masculí.

A

També et pot interessar