Montse Panero, caseta de guardessa ferroviària (Vilanova i la Geltrú)

Foto: 

Marta Rius
Montse Panero, en una caseta de guardessa (VNG)

Les guardesses, les primeres ferroviàries

L’actriu Montse Panero es posarà a la pell d’una guardessa ferroviària en una teatralització el 23 de març al Museu del Ferrocarril de Catalunya
Marta Rius
,
21/03/2019
Família
L’actriu vilanovina ha creat una història ficcionada sobre l’ofici desaparegut de les guardesses ferroviàries, treballadores que custodiaven els passos a nivell i barreres.
Tot i no estar escolaritzades i amb sous precaris, les guardesses tenien una feina de molta responsabilitat en el món dels trens

Les guardesses ferroviàries passaven llargues jornades dins d’una caseta precària -sense aigua ni llum- vora les vies i havien d’estar pendents de vigilar el pas dels combois per alertar si creuaven persones o animals; ajustar el temps de tancament del pas i mantenir nets els contrarrails, entre d’altres tasques. Segons Mikel Iturralde, el col·lectiu femení de guardesses constituïa, el 1944, el 16,5% del total del personal d’infraestructures de Renfe. El 1962 hi havia 1.484 dones amb aquest ofici solitari, de responsabilitat -malgrat el baix índex d’alfabetització de les treballadores-, escassament remunerat i que desenvolupaven filles de mare guardessa i pare ferroviari o dones de capataços de via, per exemple. D’aquesta manera, l’aprenentatge com a guardabarreres es produïa dins del grup familiar.

Panero, actriu especialitzada en interpretar contes familiars, escenificarà 'Les guardesses, les primeres ferroviàries', el dissabte 23 de març a les 11:30h al Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú.

- Qui eren les guardesses ferroviàries?
La tasca de les guardesses era vigilar les vies del tren, els passos a nivell. Amb fanals i banderes indicaven el pas de trens i controlaven que no es fessin cues a les barreres. Se situaven en el nivell més baix dels oficis del món del ferrocarril. Acostumaven a ser esposes d’homes ferroviaris, vídues o òrfenes. És un ofici que es remunta al 1889 i que va anar desapareixent cap a la dècada dels 60 del segle XX.

- Quin era el seu dia a dia?
Acostumaven a viure a prop de les casetes del costat de les vies, on treballaven. Parlem d’una caseta petita de fusta, sense llum, sense aigua… Amb el temps algunes van aconseguir alguna estufa. Moltes de les nenes guardesses no anaven a escola perquè no els hi donava temps a complir amb els horaris. Era un ofici destinat a dones amb pocs recursos vinculades familiarment al tren. I de fet, a excepció de vídues o òrfenes, ni cobraven el seu propi salari; el cobrava el marit perquè s’entenia que era una “ajuda familiar”. D’altra banda, quan una guardessa es casava amb un ferroviari, es considerava una tasca supèrflua perquè havia de dedicar-se a la cura de la família i era acomiadada sense cap compensació, segons relaten entrevistades, a no ser que quedessin vídues o el marit emmalaltís. No va ser fins la dècada dels 60 que a algunes guardesses se’ls hi va permetre mantenir la feina.

- Una feina invisibilitzada, doncs?
Era una feina dura, avorrida, solitària. Amb torns de 8 a 12 hores, incloses nits. Sense contacte amb ningú més que els viatgers que saludaven per les finestres quan passaven per la via. Un ofici de molta responsabilitat, exercit amb molta precisió per dones analfabetes i que havien de compaginar amb les tasques domèstiques a casa. Si hi havia un accident, les acomiadaven. Algunes relaten els perills dels dies de boira, o el fet d’estar soles tot el dia i algunes nits. Les seves referències eren el fum del vapor i el soroll de la locomotora. Per avisar als maquinistes, si estava creuant, per exemple un ramat, algunes apretaven a córrer per fer petar uns petards metres abans d’arribar el tren. Si el conductor se n’adonava i frenava a temps, s’evitaven morts. D’aquí el pes de la feina de les guardesses, que estaven acostumades a presenciar atropellaments.

- Com t’has documentat per narrar l’experiència de les guardesses?
El cert és que hi ha molt poca documentació sobre les dones guardesses. Des del Museu del Ferrocarril se’m va facilitar un breu estudi a nivell estatal, on apareixen alguns testimonis. Tot i així, la informació, en general, és escassa. Sabem de l’existència de guardesses vilanovines però no està recollit enlloc. S’està fent un esforç per visibilitzar les dones en aquest món. Els últims 5 anys m’he dedicat a teatralitzar contes infantils. Ara bé: no sóc narradora. Sóc una actriu que interpreta contes, teatralitzo històries. Vinc del món del travestisme, formava part de la companyia teatral The Chanclettes, i amb l’encàrrec del Museu del Ferrocarril, m’he posat a la pell d’una guardessa. Jo me l’imaginava com un estereotip de dona gallega gran (riu). La performance està pensada per a infants i adults.

- Quin aspecte tenien?
El seu uniforme de feina era un davantal i un mocador blau al cap. Tenien unes banderetes per indicar als conductors. Algunes apareixen acompanyades de gossos a la caseta, suposo que per tenir companyia o, potser les ajudaven a advertir d’arribades de trens.
 

Més informació: 

A

També et pot interessar