Jump to navigation
El Penedès ha estat terra de moviments pedagògics, punt de reunió de les principals corrents innovadores en educació després del franquisme, amb Cal Mata (Saifores) i les escoles d’estiu de Rosa Sensat i, també, amb mestres penedesencs que van impulsar la xarxa d’escoles rurals de Catalunya i que s’han dedicat a la recerca i investigació com Roser Boix, degana de la Universitat de Barcelona i experta en escoles rurals, o Laura Domingo, doctora en pegadogia i investigadora a la Universitat de Vic, amb qui hem conversat sobre l’estat de l’escola rural al Penedès.
Una escola rural no és una escola de poble. La definició és que una escola rural està situada en un municipi petit, amb alumnes de diferents edats dins la mateixa classe i és pública. Al Penedès estem vivint la desaparició de les escoles rurals, com ens explica Laura Domingo: “abans de la crisi econòmica els municipis petits del Penedès van créixer molt i van deixar de ser rurals perquè les escoles també van créixer”. Llavors van passar a ser escoles de poble, algunes ja amb una línia per curs. “On no s’ha edificat tant, on no va fer tant de mal la bombolla immobiliària, és on s’han mantingut les escoles rurals”.
Per posar un exemple, a la Zona d’Escola Rural (ZER) CepdeSis, eren sis centres i actualment només queden dues escoles rurals: Puigdàlber i Santa Fe. També hi ha la ZER Subirats, amb les escoles Sant Jordi de Sant Pau d’Ordal, El Montcau d'Ordal i Subirats de Lavern. La ZER Serra d’Ancosa estava formada per les escoles de Mediona, Cabrera d’Igualada, Sant Pere Sacarrera i La Llacuna (Anoia), però des del curs 2011-12, només formen part d'aquest ZER l'escola de Cabrera d'Anoia i l'escola de la Llacuna. Al Baix Penedès, queda el ZER Els Ceps, amb les escoles de Masllorenç i de Bonastre, així com l’escola del Montmell. Al Garraf, ja no hi ha escoles rurals.
De fet, al Penedès, les escoles rurals existents ja tenen més d’una cinquantena d’alumnes, i algunes, fins i tot, passen dels cent. La bona comunicació viària, la situació geogràfica i la demografia, que ha anat creixent, són factors que han provocat aquest increment d’alumnes. Això ja fa pensar que, en moltes ocasions, ja funcionen més com escoles de poble; tot i que moltes volen mantenir l’esperit de les escoles rurals.
Laura Domingo destaca que el fet de tenir alumnes de diferents edats dins la mateixa aula és molt ric si el mestre ho aprofita pedagògicament. És una institució més flexible, menys encorsetada, amb una proximitat a l’entorn i a la comunitat. “Les escoles rurals estan en territoris de gran valor territorial, patrimonial. Al Penedès, per exemple, amb la vinya, que si s’aprofita bé pot ser molt interessant”, explica Domingo.
El mestre de l’escola rural és més que un mestre. Ell fa l’escola, és un referent, el pal de paller de tota la institució. Domingo posa l’èmfasi en el seu rol: “és l’administratiu, el director, el psicòleg, l’educador social i, alhora, el mestre”. Cal que sigui flexible i polivalent; fet que encara a les universitats de magisteri no s’estudia ni es treballa. “Estem lluitant des de les escoles rurals perquè hi hagi una especialització en l’escola rural”.
L’escola rural, segons Laura Domingo, és més inclusiva, no hi ha la pressió dels cursos tan marcada: “els nens que anirien més endarrerits en una escola ordinària, en una rural no senten tanta pressió. I alhora a la inversa, nens més avançats i amb interès, doncs també se li pot afavorir més contingut”. I sobretot es valora molt l’atenció personalitzada, el fet de conèixer els nens durant tota la seva etapa educativa, així com les famílies.
Alhora, els punts forts de les escoles rurals poden esdevenir els punts febles: “mestres poc motivats i poc flexibles que no estan preparats per treballar grups de diferents edats; un grup classe pobre i dependent, amb poc espai per a la creativitat o una comunitat tancada i poc donada a la participació, per exemple", diu Domingo.
Una altra debilitat de l’escola rural són les extraescolars, ja que hi ha molt poca oferta i, alhora, mostra encara més les diferències socials perquè només en poden gaudir aquells que tenen vehicles privats i poden desplaçar-se a un poble més gran a fer-les. “Si, per exemple, fas primària en un grup d’uns deu infants i no tens oportunitat de fer extraescolars o de conèixer altres nens i nenes, l’educació pot ser limitadora i dificultar la socialització".
L’Escola Sant Jordi de Sant Pau d’Ordal té 116 alumnes, agrupats en cicles, i 13 mestres. Com explica la seva directora, Gemma Massana, “és una escola rural, petita, que s’ha fet gran”. Treballen per projectes, sense llibres de text, treballant es diferents interessos i motivacions que tenen els seus alumnes, de P3 fins a 6è.
Cada any busquen un projecte que sigui l’eix de treball de tota l’escola i, alhora, els permeti sortir de les aules. Per exemple, un d’aquests projectes insígnia és ‘La Vinya dels Nens’, una vinya pròpia, on hi han plantat ceps i arbres fruiters i que gestionen com una cooperativa i on duen a terme totes les tasques que toca. O ‘La caseta i l’hort’, on, a través de la construcció d’una casa de l’època dels íbers, treballen la història.
La relació amb les famílies és molt directa, com afirma la directora. “Entenem que són part de l’escola, les tenim molt aprop i plegats arreglem el pati, el galliner, etc”. Si li preguntem pels punts febles de la seva escola és que, en ser tan petita, sovint els recursos també són molt baixos. “Ens queixem una mica, però mirem de fer el que podem amb el que tenim”.
A l'escola Virolai de Puigdàlber són 50 alumnes i 4 mestres més els 4 itinerants que comparteixen a la ZER. S'organitzen segons la matrícula d'infants que tenen cada any, aquest curs, per exemple, són un grup de P3 i P4, un grup de P5 i un de primària. Segons el seu director, Josep Rius, "el fet de ser pocs alumnes i poques famílies (37 famílies) és positiu, fa que l'escola sigui familiar i molt flexible. Permet fer canvis ràpids sense moure una gran estructura". També, "el fet de tenir alumnes de diferents edats dins la mateixa aula és un reflex més real del que es trobaran en un futur: treballaran amb persones d'edats i coneixements diversos". Una feblesa de l'escola rural, destaca Rius, "és que a vegades costa estabilitzar un mateix sistema de treball perquè cada any canvien coses, alhora que hi ha coses que no pots fer perquè no som prous alumnes, com per exemple a l'hora de fer sortides o segons quines activitats". La solució, ser més creatiu "per anar trampejant".
Fa un any van crear Hortgall, un projecte educatiu que és una cooperativa que ven ous, verdures i hortalisses a la gent del poble. Aquest curs també s'hi ha incorporat l'escola de Santa Fe (que pertany a la mateixa ZER). Es tracta d’un projecte educatiu multidisciplinar, “ens permet treballar molts aspectes com llengua, mates... i, evidentment, coneixement del medi”, com ens explica el seu director, Josep Rius. Els infants han après ràpid com han de tenir cura de les gallines i també tenen clar “el que mengen i el que no mengen, quan ponen els ous i perquè, etc.” D’altra banda, l’experiència els permet relacionar-se amb tota la comunitat educativa i amb l’entorn. “Per exemple, els nens han de tractar amb les botiguetes del poble per vendre els productes”, explica el director.
Web del Secretariat de l'Escola Rural de Catalunya'Contribucions pedagògiques de l'escola rural. La inclusió a les aules multigrau', tesi doctoral de Laura Domingo.'Escola Rural, Escuela Rural, Rural School' Grup de debat a Facebook
