Jump to navigation
El parlar penedesenc forma part del català central. En aquest gran marc se situa, però, en el que s’ha anomenat dialecte oriental arran de la classificació fonamentada en el sistema fònic vocàlic formulada per primer cop pel vilafranquí Manuel Milà i Fontanals. Ara bé, alguna cosa passa entre les àrees atribuïdes als parlars camptarragoní i barceloní. Hi ha una pila de paraules i expressions que no se senten enlloc més i que tot seguit comencem a repassar. Segur que ens en deixem moltes però aquestes són les que ens semblen més significatives.
Tant natros com vatros (o naltros i valtros) sabeu que al Penedès tenim tan a prop Barcelona com Tarragona, cosa que no és cap publema, més aviat al contrari: a dingú li marga el dolç de poder anar al teiatro a la capital o a fer pinya al concurs de castells de Tarragona en tan poqueta estona. És qüestió de posar betzina al cotxe o agafar el trenc, que no som gens de mirar-nos el llombrigo, natros. A l’istiu ens encanta anar a la platja. Vora el mart s’hi està de perles si no t’enganxa un bolerany (un remolí dins l’aigua) i mai t’etivoques si demanes un bon llengado per dinar.
Fer volar un estel o calar la bóta? I mira que som d’esturviar, però amb això del llenguatge tenim la mania d’afegir síl·labes a les paraules. Això arrai! Perquè és bonic dir embastida, escarxofa, esgraó, estenalles o estisores. Resulta que és molt vilafranquí, el deix aquest d’afegir l’es al principi. Podríem seguir amb els verbs: espessigar, esgarfir, esbatussar, esventilar, o fins i tot escomençar... També podem afegir lletres. Ens encanta la t per a aquest fi: posem àpit al brou, anem al col·lègit, tenim mal gènit i dibuixem a llàpits... Però tants afegits els hem de compensar i ens pot agafar perfectament per treure lletres que, total, ja s’entén si volem nissos, vellanes o llomanto. Pel mig també ho sabem fer, això de treure, que els cavalls beuen a l’aberador i goita quins mixonets es cruspeixen les molles de pa. Malitsiga! Sí que n’en diem!
A Vilafranca del Penedès, l'electricitat és l'electra En diem algunes que no hi ha qui les reconegui. Perquè un bassal d’aigua és un pèlag, un test per posar-hi les flors és una torreta, un albercoc és un mercoc i a l’albergínia l’anomenem esberzínia i ens quedem tan amples. I atenció amb els vilanovins que són creadors de paraules i expressions: que el grifi és el ciment blanc (de la fàbrica Grifi), calar la bóta és fer volar l’estel i un endimari, una cosa que fa nosa. A l’Alt Penedès no es queden curts i s’inventen que una marseca és un esquel·let o un cos momificat. Quines coses d’inventar-se! I a l’electricitat, a Vilafranca, en diuen l’electra, com l’empresa que la suministrava. Més avall, al Vendrell, catxem la pilota quan algú xuta massa fort i va a parar on no hauria: vaja, quan queda penjada en qualsevol lloc inaccessible.
Els animals també se’n diuen diferent, per aquí. Les mallerengues són primaveres, els còlits són còbits i els bitxacs es diuen cagamànecs, perquè es veu que es posen als mànecs de les aixades i no vegis com els deixen. I atenció no trepitgeu els petarols del Baix Penedès, les fornigues de l’Alt Penedès o les formigues a la resta del món.
Ocells entre Sitges i Vilanova Arribem boi / aboi al final de l’article i encara ens en queden una pila. Perbon anàvem, aviam... Això! Parlem de les festes que en tenim moltes i ens fan parlar estrany. A les festes majons sempre tenim un tou de gent omplenant les places i carrers. Els arcaldes, orgullosos, i els castells, ben amunt. Millor amb cassoleta que amb acotxador i millor una torre que un dos (segons la zona, ja hi som!). El moixó foguer i l’arrivo, conceptes carnavalers que no poden faltar i que són cent per cent del Garraf. I la mania de dir-li a tot ball, siguin bastoners, dracs o diables.
Si corre vent, per cert, tenca la porta de radera. I agafa bé la paiella pel mànec si vols fer arengades amb casaca, fregidetes i enfarinadetes. Au, que de tant parlar penedesenc vénen ganes de posar-se a picar pipes, com anomenaven els vendrellencs a la feina dels boters. Ens hauran de posar una indicció per parlar normal. O no, que ja ens agrada. Bora nit, amics i amigues!
Web Institut d'Estudis Penedesencs
Consulteu aquí els articles de Ramon Marrugat i Cuyàs.
