Sequera aigua

Foto: 

Maria Rosa Ferré
Vinyes afectades per la sequera

Cada gota que plou té on caure

Entitats com CEPvi i investigadors com Robert Savé fa temps que alerten sobre l’escassetat d’aigua amb la idea de generar debat i accions per racionalitzar-ne l’ús
Goretti Martínez
,
18/01/2024
Entorn
La sequera més important del segle, que ens afecta des de ja fa més de tres anys, està resultant especialment pronunciada al Penedès. Durant l’any que acabem de deixar enrere, al Penedès, han caigut uns 200 litres, menys de la meitat del que seria normal. En aquest context, com diu el refrany, cada gota que plou té on caure, i cada acció de conscienciació que contribueixi a fer un consum racional és benvinguda. Però sembla que encara no som conscients del canvi de paradigma que hem de fer com a societat.

L'escassetat d’aigua és un problema global, però en el cas del Penedès, es veu agreujat perquè és un territori ja de per si deficitari en aquest recurs. Entitats i experts fa temps que alerten sobre aquesta realitat, però sembla que fins que no pari de rajar aigua de l’aixeta o l’hàgim de pagar a preu d’or no ens posarem les piles.

Una de les darreres activitats organitzades per l’associació Empelt en el marc del seu cicle sobre l’aigua ha estat el debat ‘L’escassetat d’aigua i possibles solucions’, celebrat el passat mes de novembre a Guardiola de Font-rubí. L’acte comptava amb la participació de Robert Savé, investigador emèrit de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, al qual li hem demanat algunes reflexions sobre l’aigua i la nostra relació amb ella.

Sobre el nostre consum de l’aigua
“En aquests moments, en què no hi ha aigua, tots ens quedem amb la idea de les restriccions que ens aplicaran. La consciència que tenim respecte de l’aigua és molt limitada. Tan limitada com que tots hem pensat: “Em podré dutxar una vegada? Dues al dia? Hauré de guardar l’aigua en un cubell per tirar-la després al vàter? Etc.” Quan aquesta aigua, tot i ser importantíssima, no és, ni de bon tros, tota l’aigua que consumim. Aquesta seria l’aigua real: la que toquem, la que bevem, amb la que ens dutxem. Però després hi ha l’aigua virtual: i aquí entra la roba que portem, que ha necessitat molts litres d’aigua per a poder-se produir, la neteja dels carrers, la gran quantitat de soja que fem portar des de l’altra punta del món perquè els nostres porcs puguin alimentar-se i després puguem comprar bistecs i botifarres… Per tenir el model de vida que tenim en un país com el nostre es necessiten 1.800 metres cúbics per persona i any, segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut). Per tant, la sequera que tenim al davant és molt més greu que la dutxa o no dutxa del Robert”.

 

Robert Savé durant el debat ‘L’escassetat d’aigua i possibles solucions’ | Foto: Cedida
El veritable problema: el canvi de paradigma
“El problema de la sequera són els embassaments buits, evidentment; la dutxa, sens dubte. Però el veritable problema és el canvi de paradigma que s’haurà de produir. I per això, no es tracta tan sols de ser eficient en tancar l’aixeta, sinó que a més a més cal ser sobris. I això vol dir que no la podem obrir tantes vegades al dia. Potser hem de començar a pensar que no passa res si anem amb el mateix jersei tres anys. Potser hem de començar a assumir que les voreres estaran més brutes. I com aquests exemples, un llarg etcètera. Hi ha aquella frase que diu que no és més net el que més neteja sinó el que menys embruta i estem fent una despesa d’aigua que no ens podem permetre”.

L’escassetat d’aigua i el clima mediterrani
“Ens ha fet vergonya ser mediterranis i ens hem emmirallat en països del Nord, totalment diferents del nostre. Per exemple, hem arribat a mantenir un amor estranyíssim amb les masses forestals, que es van deixar de gestionar als anys setanta del segle passat. Avui dia sembla que sigui un delicte talar arbres per aconseguir que hi hagi més aigua d’escorrentia i menys pèrdues per evaporació i per, conseqüentment, incrementar les masses d’aigua que baixen per rius i torrents. Hem de saber on vivim i mantenir un sistema de vida adequat al nostre entorn. Històricament, el Mediterrani sempre ha estat d’estius càlids i secs i hiverns secs i molt freds, amb primaveres i tardors plujoses. I d’aquí les cançons, com la del Serrat, “a l’hivern de llana i a l’estiu de fil” o la del Raimon, “Al meu país la pluja no sap ploure / O plou poc o plou massa / Si plou poc és la sequera / Si plou massa és la catàstrofe”. Què ha passat amb el canvi climàtic? Que hem fotut una quantitat d’energia brutal dins el sistema i se n’ha anat de mare. El que abans era una sequera de tres mesos, ara és de tres anys. El que abans eren temperatures altes a l’estiu, ara són onades de calor amb nits tòrrides per sobre dels 25 graus. Amb aquestes condicions que tenim podem mirar tot el que vulguem a Finlàndia; però no som Finlàndia. Per tant, no podem aplicar-nos les mateixes solucions. Hem de ser una altra vegada mediterranis”.

 

Vinyes afectades per la sequera | Foto: Maria Rosa Ferré
La resistència de la vinya
“El primer que ens hem de desitjar és que plogui. Sembla molt ridícul, però és que no tenim aigua i sense aigua no tenim opcions. El terreny està sec. De fet, per les temperatures que hem tingut, alguns ceps han tornat a brotar ja i, en d’altres, les gemmes de creixement s’han assecat. Per tant, estem davant d’un problema important. Què podem fer quan tornem a tenir un mínim d’aigua? En una primera fase, resistir. I resistir vol dir que hi haurà parcel·les que no podran ser viables i ens haurem de dedicar a les que ho siguin, per situació, per fondària de sòl o perquè hi tenim un pou a prop per fer un reg de suport… En una segona fase, hem de començar a pensar en com ha de ser el mitjà i llarg termini. Algunes varietats més europees seran difícils de conrear, les densitats de plantació hauran de ser diferents, haurem de fer servir altres sistemes d’agronomia perquè el sòl torni a ser un refugi on es guardava aigua… I després haurem de buscar aigua. Per una banda, l’aigua de depuradora, que al Penedès no ens donaria per gaire amb les que tenim; després l’aigua dels pous -i això implica pensar com ens organitzem i com es distribueix-; també hauríem de guardar l’aigua de la pluja. Però, a més a més, s’han de pensar altres mesures que poden semblar una mica agosarades (en moments de crisi tot és factible, si no es força a ningú). Dessalinitzadores que estan a la línia de la costa podrien bombejar aigua cap a zones on sigui necessària, com és el cas del Penedès. Però pensem que el Penedès és només una de les zones que necessita aigua, així que aquesta solució hauria de ser ponderada. En resum: a curt termini, resistir; i a mig i llarg, dissenyar un futur que serà diferent perquè la realitat ho és".

D’altra banda, en el marc de la darrera Fira Mediambiental del Penedès Eco Sant Cugat, es va poder veure el documental en procés ‘Els paisatges de l’aigua a la Vegueria Penedès’, dirigit per Pep Puig i produït pel Centre d’Estudis del Paisatge Vitivinícola. El treball, de moment inacabat, forma part del projecte ‘Expoaigua’, que dona continuïtat al debat iniciat el 2022 durant el Congrés d’Art i Paisatge sobre l’aigua que va organitzar el CEPvi. D’allà va sorgir la idea de construir una exposició itinerant i parlar de l’aigua en el marc de la crisi climàtica, social i d'escassetat de matèries primeres.

Soazig Darnay, presidenta del Centre d’Estudis del Paisatge Vitivinícola, posa el focus sobre la necessitat de ser conscients que estem consumint recursos de forma totalment desproporcionada i sense voler veure més enllà. “No és només el Penedès, és el planeta terra: estem consumint més de dues vegades el que tenim. Tots haurem de fer un esforç d’una manera o d’una altra. Aquí ens toca el tema de l’aigua de forma més aguda que a altres territoris. Però arribarà a tot arreu. De fet, ja convivim amb poblacions que venen del nord d’Àfrica i que tenen encara menys aigua que nosaltres o que estan fugint d’aquestes situacions extremes. Forma part de la nostra realitat social”.

'Expoaigua' descriurà de manera gràfica i sintètica els elements que intervenen en el procés de la captació de l’aigua per a l’ús humà. També com aquesta transcorre pel territori formant paisatges que transforma en funció de la seva abundància o la seva absència. El documental ‘Els paisatges de l’aigua a la Vegueria Penedès’ serà una part fonamental del projecte. El director de l’audiovisual, Pep Puig, confessa que està aprenent moltíssim sobre la gestió de l’aigua, sobre com la ciència i la tècnica ens ajuden a sanejar-la, però també sobre com la malbaratem. “L’objectiu final de l’exposició i del documental és que prenguem consciència de la importància de l’aigua. L’aigua no és un bé il·limitat, és escàs. És un tresor que entre tots hem de cuidar: les grans empreses, els sectors industrials, els polítics… Totes les persones podem fer alguna cosa per, com a mínim, administrar millor aquesta aigua”. Una de les persones entrevistades al documental és Humbert Salvadó, Doctor en Biologia, professor del Departament de Biologia evolutiva, Ecologia i Ciències ambientals de la Universitat de Barcelona. “Estem bombejant aigües de sota, estem assecant els rius, estem important aigües d’altres conques… El problema és: i si les altres conques no tenen aigua? Llavors què farem?”, es preguntava poc abans del passi del documental.

'Expoaigua' és un projecte en construcció que el CEPvi té previst iniciar durant la primavera d’aquest any. La seva presentació es farà itinerant, transcorrent per les ciutats i pobles de les quatre comarques que formen la vegueria Penedès -Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia- i es dissenyarà orientada al debat i a la docència perquè pugui ser visitada per les escoles i sigui matèria didàctica.

 

La instal·lació efímera L'Aguait a Mediona | Foto: Cedida
El CEPvi també va impulsar, aquest estiu, un altre projecte dedicat a la cultura de l’aigua. Es deia L’Aguait i feia servir l’arquitectura efímera per intensificar paisatges relacionats amb l’aigua a diversos municipis de l’Alt Penedès. Juntament amb el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, els ajuntaments del Camí del Riu i la Fundació Pinnae, i unint esforços amb l’Escola de Disseny ELISAVA i el Màster d’Arquitectura Efímera i Espais Temporals (MEATS) van proposar la construcció d’un element d’arquitectura efímera com a reclam per convidar la gent a acostar-se a la vora del riu, recuperar el contacte amb l’element natural i provocar un moment d’observació de l’estat real del nostre entorn.

A

També et pot interessar