Haru

Foto: 

Cristina Casas

Berta Longás: "Del manga em va fascinar que no hi havia bons ni dolents"

La il·lustradora i el seu equip amplien Haru, les escoles de còmic i manga que ja trobem a Ribes, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca i que aviat arribaran a Igualada
Goretti Martínez
,
13/03/2024
Arts
Berta Longás Millán és il·lustradora formada a l'escola Massana de Barcelona i en art gràfic a la Joso. Apassionada pel Japó, des de ben petita es va aficionar al manga i va aprendre'n mirant animes i llegint mangas. Amb el suport de la seva mare, Lluïsa Millán, va fundar l’escola de còmic i manga Haru l’any 2019 a Ribes i el projecte va quallar d’una forma orgànica, a l’hora que inesperada. Creant espais de llibertat i comunitat, on tothom es pot sentir còmode, i de la mà d’un bon equip de dibuixants i altres professionals, Haru ja té escoles a Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès. Està a punt d’obrir la primera franquícia a Igualada i aviat seguirà creixent a Barcelona, Tarragona, Reus, Castelldefels i L’Hospitalet de Llobregat.
Crec que al Haru hem aconseguit crear un espai de comunitat

- Com van ser els orígens de Haru?
Va ser un procés molt natural. Jo havia fet classes de manga individuals quan era adolescent. Potser feia quinze anys que no feia res relacionat amb el manga, estava desconnectada, però una persona em va escriure per si li podia fer classes al seu fill perquè tenia una referència d'algú a qui li havia fet classes amb setze anys. Com a dissenyadora gràfica i il·lustradora que soc, és molt difícil viure només d'això i vaig pensar: "Ostres, unes classes extra m'aniran bé". Aquest xaval a qui li vaig començar a fer classes s'ho passava superbé i em va preguntar si li podia dir a una amiga que s'afegís. Li vaig dir que sí. Vaig posar un anunci en un portal web i em van escriure dues o tres persones més. I vaig pensar que aquí hi havia alguna cosa. De fet, vaig pensar que, si jo hagués tingut una oferta així de petita, ho hauria gaudit moltíssim. Així que vaig penjar quatre cartells i, de cop i volta, tenia vint-i-cinc criatures fent classe a casa. Just en aquella època vam comprar el local de sota el pis on vivíem per ampliar-lo i l'ajuntament obligava a destinar una part de la planta baixa a local comercial. La idea era llogar-lo però vam pensar: "Provarem sort: muntarem una escoleta, a veure què passa". En un any érem al voltant de 100 alumnes. A Sant Pere de Ribes, que al final som 10.000 habitants.

- Això era el 2019. Com vau començar a créixer? Perquè aviat vau obrir a Vilanova i la Geltrú.
Va ser una bogeria. Vam veure que el que teníem a Ribes funcionava molt bé. Hi havia una energia superpositiva, la gent estava engrescada, els nens venien molt feliços i els pares i mares es mostraven agraïts. També tenim una part de públic que són nens i nenes amb trastorns de l'espectre autista, a vegades amb situacions una mica complexes i, tant ells com les seves famílies ens deien que, en l'àmbit social, el Haru era molt positiu. Passejant un dia per Vilanova vam veure un local que molava i vam pensar: "Va, ho provem?".

  • imatge de control 1per1

- Quan vau obrir a Vilanova?
L'abril del 2021. Era en plena pandèmia i la gent ens mirava com si estéssim bojos. Durant el confinament, amb l'alumnat de Ribes, vam continuar funcionant en línia. Els vam oferir que paguessin la meitat de la quota, però molta gent ens va voler pagar la quota sencera. Això ens va donar confiança perquè els teníem al costat.

- A què atribuïu aquesta fidelitat de la gent? Ja no només en aquell moment del confinament, sinó al llarg de la vostra trajectòria.
Penso que hi ha diversos motius. Dins del món del manga, o de qualsevol cosa que es consideri "friqui", no és tan fàcil trobar un espai amb qui relacionar-te, un lloc on et trobis amb persones que tinguin gustos similars als teus. Ara és més mainstream i accessible, però quan jo era petita érem dos a la classe a qui ens agradava aquest món. I érem els rars, òbviament. Trobar un col·lectiu de gent que tingui aquest interès no és tan senzill. Al Haru el que passa és que és moltíssim més que una escola de dibuix. És un espai on totes aquestes persones que tenen una afició una mica diferent es troben i en poden gaudir. El manga no és com el futbol, que sembla que agradi a tothom. Quanta gent hi ha que tingui interès pel manga? Per sort, cada vegada més. Crec que al Haru hem aconseguit crear aquest espai de comunitat.

 

Foto: Cristina Casas
- Als Harus també hi ha molta llibertat.
Sí, totalment. La llibertat forma part del projecte.

- Com es va articular el creixement de Haru?
Jo vaig fer una mena d'estudi de mercat molt sui generis abans d'obrir a Ribes. Vaig calcular: "A quants de la classe ens agradava el manga i l'anime quan jo era petita?; quantes escoles hi ha a Ribes, amb quantes classes i amb quants alumnes?; i, d'aquests alumnes, quin percentatge necessito jo que vingui al Haru perquè surtin els números?" Em vaig apuntar a un mentoratge empresarial i em va dir que sí, que estava ben fet, que ho podia tirar endavant. I de fet va ser el primer que em va dir: "Això fa olor de franquícia". I jo vaig pensar "Però què dius? Si és un projectet superpetit". Aquest senyor ens va engrescar perquè va veure que era un projecte amb cara i ulls, molt específic, en un mercat en el qual no hi havia competència. No sabíem si obrir una escola a Vilanova o a Vilafranca, perquè aquí també hi tenim molt de vincle. Si ens hagués mogut un motiu econòmic pur, hauríem anat directament a Barcelona o a l'Hospitalet de Llobregat, per volum de gent, però ens vam moure pel que ens venia de gust.

- Ha canviat molt el concepte del Haru que tenies al principi amb el que tens ara?
Empresarialment, sí. De fet, el Haru va néixer per donar-me estabilitat perquè la meva feina com a il·lustradora i dissenyadora gràfica era d'una inestabilitat absoluta. Amb el Haru no buscava guanyar gaire, sinó un salari que m'ajudés una mica. I al final s'ha girat la truita. Ara, com a dissenyadora, només faig coses que em venen molt de gust.

- Vilanova us va donar més energia, oi?
Vam obrir directament amb un munt d'alumnes. Nosaltres calculàvem que hauríem d'estar uns mesos assumint que tindríem més despeses que ingressos. Doncs no va passar mai. Ens ho vam passar molt bé muntant el local. M'agrada la construcció i la decoració, embrutar-me les mans. Allà vam tenir una energia molt productiva i, com que Vilafranca, ja ens havia passat pel cap, vam continuar endavant. Va anar tot molt ràpid. Vam obrir Vilanova l'abril del 2021 i aquell mateix setembre estàvem llogant el local de Vilafranca.

- En tot aquest procés, com ha estat la creació de l'equip?
Ha estat molt orgànic. Em moc per sensacions, per feeling. Poques vegades he buscat algú. Sempre han vingut. A qui sí que vaig buscar va ser al profe de Ribes. Encara que soc una persona superalegre, a vegades tinc atacs de pànic i d'ansietat. Em vaig desinflar i vaig haver de buscar algú de la nit al dia perquè em substituís. Ara és el profe que més temps porta al Haru i és genial. La resta de l'equip és gent que s'ha anat posant en contacte amb mi perquè els agradava el projecte. Com que han anat quallant coses, els he anat cridant.

- Com funcioneu actualment?
Els tres Haru que hi ha ara els dirigeixo jo. Ara, a escala organitzativa funcionem d'una manera molt horitzontal. Amb els professors, ens reunim els dilluns, dibuixem entre nosaltres, ens ensenyem mútuament el que més dominem. I totes les decisions les prenem conjuntament. Però, recentment, gent del meu voltant s'ha interessat pel projecte i d'aquí va sortir la idea d'obrir franquícies. El que tinc clar és que no vull que se'n vagi de mare en absolut. El creixement s'està fent amb gent propera i de confiança, de mica en mica. Tot això ho he planificat abans a través d'advocats i ja m'estaven proposant unes infraestructures perquè vingués gent de tot el món a muntar Harus. Això no ho vull.

- Es pot perdre l'essència.
Correcte. Per això de moment tenim l'Oki, que obre el seu a Igualada, i una bona amiga meva, que portarà Haru Barcelona. També se n'obriran a Tarragona, Reus i Castelldefels, de cara l'any 2025 i 2026. Hi ha un últim que el volem portar nosaltres i que seria el Haru més gran i central, que estaria a l'Hospitalet. Però almenys necessito un any de no gestionar res més.

- I tot el tema empresarial, com el portes?
És un malson (riu). No és que sigui dolenta, és que no m'interessa gens ni mica. Per sort tenim assessores molt ben parits, en les que pots confiar, i la Sami i la Xènia, que són les que estan a administració, són la canya també. Són imprescindibles, perquè jo soc un caos absolut.

 

Foto: Cristina Casas
- Què esteu aprenent de l'alumnat?
És una mica heavy dir això, però a mi mai m'havien agradat els nens. De fet, no volia ni tenir fills. Ara tinc una filla i l'adoro. Però vaig descobrir a través del Haru que sí que m'agradaven les criatures. O almenys, les criatures de Haru. A mi em sorprèn veure com aquestes generacions de nens i nenes tenen una mentalitat i una visió del món infinitament més oberta que la que teníem nosaltres quan erem petites. El que he vist és que hi ha molta més diferència entre ells i jo, que entre la meva mare i jo. Són molt més respectuosos, no tenen prejudicis. Tenen un llenguatge superinclusiu, no jutgen a ningú per res. Són d'una manera que m'encanta i tenim unes converses interessantíssimes. Ens tractem de tu a tu i penso que això ho agraeixen moltíssim.

- Potser la gent rara ja no s'amaga de ser rara...
Jo també havia estat la rareta de tota la vida. Però, per sort, a mi era una cosa que no em suposava cap problema. Gaudia de ser la rara. Quan em volien incloure en alguna moguda m'encantava dir: "No, no m'interessa" i anar-me'n a fer la meva. Em sentia molt còmoda. I és curiós perquè contrasta molt amb la meva filla, que és una nena encantadora, dolcíssima i fantàstica, que necessita molt encaixar.

- Com deies, ara el manga s'ha estès molt. A què ho atribueixes?
El món d'otaku sempre ha estat en pujada. La globalització i les xarxes socials han fet que sigui molt accessible. Jo m'havia de buscar la vida el que no està escrit. Anar a una botiga perquè t'importessin del Japó una cinta de vídeo en japonès subtitulada en anglès. Ara entres a Netflix i tens setanta mil animes. Tens una plataforma que es diu Crunchyroll que es dedica exclusivament a l'anime. Vas a qualsevol llibreria i hi trobes tones de manga. De fet, aquest és el primer any que la venda de manga supera de llarg la venda de còmic americà o europeu a Espanya. Cada any, el Manga Barcelona es peta més que l'any anterior. Això, d'una banda. I, de l'altra, a través del manga i l'anime es toquen els temes d'una forma molt diferent del que estem acostumats els europeus. El primer que em va fascinar del manga va ser que no hi havia bons ni dolents. Vaig veure 'La princesa Mononoke' amb deu anys i em va flipar perquè jo venia de veure Disney i allà em trobo que no hi ha bons ni dolents, sinó dos bàndols diferents lluitant pel que creuen que és bo per a ells. En aquest món, però, també hi ha molta merda, no ens enganyem. Com que se'n genera tant, hi ha molta brossa i molt contingut sexista.

- També hi ha molta llibertat en les històries, no?
Sí, però també és veritat que el manga té unes estructures molt marcades. Des de la perspectiva d'un infant potser no es nota tant. Però sí tu agafes un shonen, que és manga tècnicament dirigit a nens (la societat japonesa és molt masclista), tots tenen la mateixa estructura. És molt difícil trobar-te un shonen que no sigui un xaval a qui li manca alguna cosa, ve un enemic, fa un treball de superació que no vegis, el rebenta, ve un enemic més fort, següent, i així ad infinitum. Hi ha molts gèneres i tots tenen estructures definides. Però hi ha tota una sèrie d'animes i manga que se surten d'aquesta línia i que són supercreatius i fan una bogeria d'arguments i línies. A mi són els que em fascinen.

- Quins són els teus referents?
Hayao Miyazaki, i Studio Ghibli, que probablement serà la resposta més estàndard de l'univers. Però és que és un geni. Aquest home estava fent pel·lícules l'any 1984 (Nausicaä del Valle del Viento) protagonitzades per dones que lluitaven pel que consideraven just quan al Japó les dones no podien ni obrir la boca. I, de fet, la gran majoria de les seves pel·lícules les protagonitzen dones. A més té una bellesa visual espectacular. El físic dels personatges et pot agradar més o menys per una qüestió estilística, però tots aquests fons fets a mà amb aquarel·la em semblen una preciositat. I després hi ha 'Monster', de Naoki Urasawa. Són thrillers psicològics bastant foscos, però té una manera d'explicar les coses que m'encanta.

- Què té el manga que el fa especial?
D'entrada, crec que el que atrapa, sobretot els més petits, és una estètica molt cridanera. És molt fàcil de mirar tot i que també està molt elaborat, amb un fotimer de detalls. I després tota aquesta part de misteri, sobretot pels occidentals, que és que tenen un llenguatge i una manera d'explicar molt diferent de la nostra societat.

Més informació: 

Web Haru Studio
Instagram Haru Studio

A

També et pot interessar