Goretti Martínez
,
07/08/2017
Arts

Jorge Fornés: “Si no hagués continuat el primer cop que em van dir que no, no estaria aquí”

Parlem amb el dibuixant de còmics vilanoví sobre la seva trajectòria meteòrica i els seus projectes més recents

Foto: 

Cedida
El dibuixant de còmics és l’artista total: capaç de crear i reproduir personatges en tota mena de situacions, tot expressant moviments i emocions. Jorge Fornés (Vilanova i la Geltrú, 1974) treballava en un taller mecànic i dibuixava hores i hores. Un dia va portar un portafolis a un editor al Saló del Còmic. L’any següent hi va tornar, amb moltes més hores de dibuix a l’esquena. I el següent, amb més hores encara, també. Unes hores més tard, tenia tres ofertes d’editorials importants sobre la taula. Fa tres anys que es dedica professionalment al dibuix i la il·lustració i ha treballat per a DC Comics i Marvel, dues editorials mítiques. Ara està immers en una nova sèrie anomenada Magnus que està recollint crítiques excepcionals i ens explica que espera poder publicar un projecte propi aviat. Ha estat un plaer parlar amb ell del seu ofici, els seus projectes i la tenacitat amb la qual ha afrontat la seva carrera com a dibuixant.

- La passió pel dibuix, des de quan la tens?
Des que tinc consciència que dibuixo i llegeixo còmics. Vaig néixer a la generació dels setanta i pico i l’arribada dels còmics de Marvel em va tocar en plena efervescència. No ho he deixat pràcticament mai. Excepte la típica època dels 14 als vint-i-pico, però després sempre hi ha alguna cosa que et crida i et fa reprendre el dibuix. A més, jo tenia una vida muntada totalment diferent. Treballava en un taller de cotxes i no tenia massa aspiracions artístiques. Però, mira, de vegades, el món dona voltes.

- A l’escola eres dels que tenien tots els llibres guixats?
Sí, i tant. Saps quan feien al cole aquelles enquestes que no sé què coi avaluaven? Doncs allà et preguntaven que què volies ser de gran i jo ja hi posava “Dibuixant de còmics”. Però, com passa sempre, hi ha èpoques en les que et desinfles una mica. La qüestió és no deixar-ho, suposo.

- És un ofici difícil per guanyar-s’hi la vida i, pel que dius, tu vas anar fent amb una altra feina.
Sí, de fet vaig deixar de dibuixar durant més de deu anys. En aquesta època, a banda de tenir la feina “normal”, vaig tenir durant tres anys una botiga de còmics aquí, a Vilanova. M’agradaven molt els còmics i volia estar en contacte amb el medi. Però la vaig acabar traspassant quan vaig tenir el meu fill perquè no podia abastar-ho tot.

- Llavors vas obrir la botiga mentre treballaves al taller. I muntar una botiga de còmics deu portar feina.
Sí, treballava com a recepcionista i recanvista al taller i, a més, portava la botiga. Una botiga de còmics és molta feina, molta. Tingues en compte que em llevava a les set per anar a treballar, al migdia anava a la botiga, plegava a les set o a les vuit, tornava a la botiga, tancàvem caixa, amb un noi que tenia allà despatxant, i els caps de setmana també hi treballava. De fet, durant un any, a més a més, també portava part d’un videoclub. Anava de bòlit! Però al final t’has anar traient coses de sobre perquè és impossible que aguantis gaire més temps.

- I la temporada aquesta que vas deixar de dibuixar... Ho vas fer conscientment?
No va ser conscient, no. Poc a poc em vaig  anar interessant per altres coses. La meva feina tampoc em deixava massa temps. El temps que tenia els caps de setmana em venia de gust sortir i divertir-me.  Però sempre hi havia alguna cosa que em feia tornar al dibuix. A vegades, només passar pel costat d’una botiga de còmics, entrar-hi i sortir-ne amb una bossa enorme plena de còmics que no havia comprat en anys. Sempre he tingut el dibuix molt arrelat, jo.

- A vegades, això passa de pares a fills. És el teu cas?
No. Ningú de la meva família tenia cap interès ni en còmics ni en dibuix i penso que al meu fill tampoc li tira gaire. Ser dibuixant deu estar entre les cinquanta coses que voldria ser de gran, si li preguntes, però abans segur que et diria futbolista, astronauta, policia o bomber. Tampoc em preocupa, mentre que faci el que a ell li agradi...

- Ara en què treballes?
Ara estic treballant en una sèrie per una editorial nordamericana. La sèrie es diu Magnus. Portava ja tres anys a Marvel i tenia ganes de canviar de registre. Marvel és molt guai, treballes amb personatges amb els quals has crescut i ara està molt de moda, des que ho va comprar Disney i s’estan fent les pel·lícules. Però, com a autor,  sempre dibuixar el mateix, sempre superherois, no era massa satisfactori. Em va sortir la possibilitat de fer aquesta sèrie, que és ciència ficció amb gènere negre, amb una editorial que em dona llibertat creativa total i al costat d’un molt bon guionista, i tot i tenir un parell d’ofertes més a Marvel, les vaig declinar per dedicar-me a Magnus un temps. Acabo al setembre i després ja veuré què faig. Al final, aquesta feina, si tens la sort d’haver-te fet un nom i d’anar tenint ofertes, és semblant a la feina dels actors o els directors de cinema. Has d’anar de projecte en projecte i mirar el que tens i el que pots fer quan estàs lliure.

- Quan vas començar a treballar per a Marvel?
Fa tres anys. De fet, jo no havia publicat ni una sola pàgina a la meva vida i vaig començar amb un anual de Batman per a DC Comics.  Vaig començar a DC Comics i després em van trucar de Marvel i ja no els vaig deixar fins farà tres o quatre mesos. Va ser d’un dia per l’altre. De fet, encara treballava al taller i un dia em llevo i estic treballant per les dues editorials més importants dels Estats Units!

- Però, com arriba això?
Constància! Molta constància. Quan treballava al taller, les hores del dinar i entre que plegava i me n’anava a dormir, les feia servir per dibuixar. Era per a un projecte meu, només per Espanya –no tenia intenció d’anar més enllà perquè tampoc pensava que ho pogués fer-. Un dia, vaig aprofitar el Saló del Còmic per portar un portafolis amb el meu treball a un membre d’una editorial espanyola. Li va agradar i el portafolis va acabar a mans de l’editor que enviava Marvel per captar nous talents. Em va concertar una entrevista, hi vaig anar, i em va demanar que fes unes proves. Jo estava flipant perquè el meu treball no era ni tan sols d’estil de superherois, era un estil molt diferent. Vaig fer cinc pàgines de proves i va ser un desastre absolut. Clar, jo era amateur, no havia fet superherois mai... Però em va despertar l’interès. Vaig dir-me “Si ha vist alguna cosa en els meus dibuixos, serà per alguna raó”. I vaig estar tot aquell any treballant pàgines de superherois. Vaig presentar-me l’any següent amb portafolis específics per fer aquella entrevista. Em van trucar una altra vegada, vaig tornar a fer l’entrevista, i ja no vaig tenir més notícies. L’any següent vaig fer el mateix, treballar tot l’any. Això volia dir llevar-se a les set, anar a la feina, dibuixar les dues hores del dinar, tornar a la feina, plegar i tornar a casa a les vuit i dibuixar fins les tres de la matinada. Cada dia. El tercer any vaig portar el portafolis i llavors sí. En una hora em volien veure els de DC, els de Marvel i els de Vértigo, que és la línia adulta de DC. Vaig fer entrevista amb totes tres editorials i DC em van dir que em volien “a bord” en menys d’una setmana. En dues setmanes estava fent l’anual de Batman. Tu imagina’t! La mateixa nit, que estava jo a casa, vaig rebre el correu en què m’encarregaven l’anual de Batman i, a les dues hores, em preguntava Marvel si estava disponible per treballar amb ells. Des de llavors no he parat. Vaig haver de deixar la feina al taller. I, al principi, doncs com tot: no estava preparat, feia moltes cagades, no sabia com treballar. Havia d’anar a una botiga de fotocòpies a que m’escanegessin les pàgines perquè no tenia escàner a casa, treballava a la taula del menjador... Poc a poc m’he anat professionalitzant però, fent recompte, ha estat cosa de tres anys.

- Abans em deies que amb Magnus tens molta llibertat creativa. Com funcionen altres editorials amb personatges tan coneguts com Batman, els X-Men o Dr. Strange?
És un tema de personatges, sobretot. En el cas de Marvel, estem parlant de personatges que, a banda de la repercussió mundial que tenen amb les pel·lis i els còmics que publiquen, tenen setanta anys d’història. Publiquen cada mes al voltant de setanta o vuitanta col·leccions en què les històries estan relacionades. O sigui, jo no puc dibuixar el Doctor Extraño i que el guionista li faci perdre la mà. Influeix massa i els personatges han de mantenir una continuïtat. Per això no hi ha la mateixa llibertat creativa que amb una col·lecció que comences tu. A Magnus estic fent jo el disseny de personatges, el look de la sèrie, és responsabilitat meva tot el que es veu. Dibuixant per a Marvel o DC, m’ho passo teta! Però, clar, la cosa aquesta nostàlgica de dibuixar els personatges que llegies quan eres petit hi ha un moment que s’esgota i necessites alguna cosa més. També per tenir més repercussió com a dibuixant perquè, amb la competència que hi ha, t’has de diferenciar. I amb aquestes grans editorials i grans personatges, és molt difícil que puguis fer alguna cosa diferent. No et deixarien.

- Quan treballes per una editorial, pots treballar amb altres?
Si tens contracte d’exclusivitat, no. Això pot passar, que et facin un contracte d’exclusivitat per dos o tres anys, per exemple. Però jo ara no estic lligat i estic bé. Decideixo segons el que em van oferint. És important que la gent et conegui i que sàpiguen que entregues la feina quan toca. Això és molt important perquè et vagin sortint ofertes. Ara que porto cinc mesos amb Magnus vaig rebent alguns correus que em pregunten que quan acabo per posar-me a fer altres projectes. Però ja ho aniré veient. Potser torno a Marvel. Aquestes editorials tan grans et donen molta repercussió. No és el mateix vendre 12.000 exemplars que 60 o 100.000. A més, que cobres més pels royalties.

- No tinc ni idea de com funciona, tot això.
A tu, com a dibuixant, et contacta l’editor, que és el que s’ocupa de fer l’equip per fer el còmic, l’últim responsable. Llavors, l’editor agafa un guionista i un dibuixant que cregui que li aniran bé per la història i pel personatge. Jo rebo un correu i em diuen: “M’ha sortit això, que són cinc números i tal i qual”. I, si dic que sí, a tal data acordada m’arriba el guió, com si fos el guió d’una pel·li. Jo sóc el responsable de posar aquell guió en imatges. Quan està a llapis i tinta, ho envio. I si està tot ok passa al retolista, que és el que hi posa els diàlegs. Després al colorista, s’edita, s’imprimeix i es ven.

- I no us coneixeu, entre els membres de l’equip?
A vegades ens trobem als salons de còmic o a trobades d’aquest estil. Però, si hi ha dubtes en el procés, parlem per correu o per skype.

- Deus estar content, no?
Súper content. De tres anys cap a aquí... És que no m’ho crec. A veure, si hagués passat per un filtre d’anar a poc a poc, de començar a publicar alguna coseta per aquí a prop...

- De zero a cent!
Exacte. És com estar jugant un partit de futbol de costellada un dia i l’endemà jugar amb el Barça!

- Tens ganes de reprendre el teu propi projecte?
Tinc un projecte de superheroi de Barcelona que vaig començar i el tinc gairebé fet a llapis i tinta però, com que no he parat, no he pogut acabar-lo. Potser aviat faig un descans, l’acabo en un parell de mesos i publico. Tinc ja plantejat que siguin tres àlbums. De fet, em fa molta il·lusió. Però també em passa que en tres anys he canviat molt la forma de dibuixar – és molt diferent quan dibuixes com a amateur que quan dibuixes com a professional – i ara no sé si sabré tornar a l’estil que tenia abans. Però, vaja, suposo que l’acabaré... algun dia!

- Em pots dir de què va?
Et diré una mica, val? Bàsicament, em vaig adonar que hi ha molts països que tenen còmics que la gent vincula amb el propi país. El còmic més venut de l’FNAC és ‘Batman en Barcelona’. DC va fer un especial per a un saló del còmic i el Killer Croc, que és el dolent, és com un drac. Ve a ser una mena de Sant Jordi però és Batman a Barcelona. Vaig començar a pensar-hi. Hi ha molta gent a qui li agraden els còmics i que, com faig jo, quan van a França compren un Astèrix. O quan van a Bèlgica compren un Tintín... I vaig veure que aquí, a banda del còmic dels seixanta, com el Mortadelo, no teníem un referent arrelat, sobretot a Catalunya. Tenint en compte la quantitat de gent que ve de fora a Barcelona i a Catalunya, ens falta un superheroi d’aquí. Per això he creat un superheroi amb una trama inspirada en Sant Jordi. L’únic és que el bo és el drac. És molt juvenil i crec que està bastant guai. A veure si l’acabo, potser necessito algú que m’ajudi.

- Això et volia preguntar: treballes sol?
Sí, sol i a casa. A vegades penso que estaria bé compartir estudi, però els que treballem a Catalunya, estem molt repartits i això m’obligaria a agafar el cotxe. La veritat és que estic còmode a casa. Hi ha setmanes que ni surto d’allà, quan tinc molta feina i la data d’entrega és molt ajustada. Però no m’és un problema. Tingues en compte que he treballat vint anys en un taller, veient un munt de gent cada dia, agafant el telèfon... Per mi, això d’ara és una altra història: faig el que m’agrada, tinc un guió i una data d’entrega, vaig enviant pàgines i me n’oblido. Vaig al meu ritme.

- I portes bé treballar a casa?
Hi ha molta get que no ho porta bé però jo sóc molt disciplinat. Vaig a dormir entre les tres i les quatre de la matinada i em llevo a les vuit cada dia.

- Que poquet que dorms...
Sí, ja he agafat aquest ritme. M’hi vaig acostumar quan treballava i dibuixava a la nit. Amb quatre horetes ja faig. Fins a data d’avui no he perdut mai una data d’entrega. El problema és que, com treballo a casa, sempre estic treballant.

- També t’hem vist fent tallers de còmic a les biblioteques.
Intento treure el temps d’on puc perquè m’agrada molt fer tallers amb canalla. De fet, he fet xerrades a escoles sobre la meva experiència en el marc d’un programa d’emprenedoria. I això de les biblioteques, ho vaig fer aquí a Vilanova, i va començar a córrer la veu, així que ho he anat fent sempre que he pogut. Al final, estàs en contacte amb canalla d’aquí i a mi, la veritat és que m’agrada molt i no em costa res. Jo, quan era petit, havia intentat buscar cursos de còmic o tallers i no hi havia res. Si fos petit i m’agradessin els còmics, m’agradaria que vingués un tio que s’hi dedica professionalment i me n’ensenyés. Jo no vaig tenir aquesta oportunitat: sóc autodidacta i no he fet mai una classe de dibuix. Està bé que, si ets petit i tens la idea de dedicar-te a dibuixar còmics, algú et digui: “Doncs, mira, has d’anar pensant en això, això i això altre”.

- Constància, disciplina...
... Sort, ser al lloc on has de ser, persistència... Si no hagués continuat el primer cop que em van dir que no, no estaria aquí. Al final és una conjunció entre que sóc una mica tossut i que he fet molta feina. Si et tira i tens la il·lusió, has de seguir. Jo és que, quan tenia l’altra feina, no era capaç de llevar-me al matí sense tenir a l’horitzó una vida laboral millor. És que, si no hi pensava, no em podia aixecar del llit els dilluns. Que segur que hi ha milers de persones que han fet el mateix que jo i igual no han tingut la sort d’entrar en aquest món, però la veritat és que crec que és una barreja de tot: sort, feina, ser al lloc, provar-ho i tornar-ho a provar. I també crec que costa més aguantar que començar. Perquè començar, si ets una mica bo, algú et donarà una primera oportunitat. Però mantenir-te, amb la competència que hi ha ara amb internet, això ja és més difícil.

- T’has de vendre.
Molta gent que està en aquesta feina, només han fet això. Llavors no acaben de saber moure’s ni vendre’s ells mateixos. No hi ha massa diferència entre un dibuixant i un paio que ven cargols o sostres solars. Tots hem d’anar porta a porta trucant i ensenyant el que fem.

- La portes bé, aquesta part de vendre’t?
Ho veig com un tot. Molta gent dibuixa de puta mare però no sap buscar-se la feina. Jo ho tinc molt clar. Faré el que sigui per seguir dibuixant. I si he d’invertir part de la feina per pagar-me un viatge i anar a veure editors a Nova York, ho faré. És part de la feina. És una inversió, com quan compres paper o tinta o un programa per editar imatges.

- Parla’m una mica més de Magnus.
Als Estats Units, als anys 40, hi havia una editorial amb uns personatges que aquí són desconeguts però allà estan molt arrelats. L’editorial de Magnus va comprar els drets d’aquests personatges, que feia molt temps que no s’editaven, i els volien fer un rentat de cara per tornar a publicar-los. En aquest projecte hem coincidit un guionista i jo que hem reinventat els personatges. Hem fet servir la base per crear una sèrie nova ambientada en un futur proper, amb robots que conviuen amb les persones. Però els robots disposen d’un món virtual, com una mena d’iCloud, on hi ha la seva família i tal. La protagonista és una mena de psicòloga que pot estar als dos mons i ha de perseguir un robot que ha matat el seu amo al món real i ha fugit. Això em dona peu per fer dos estils de dibuixos diferents, depenent del món on transcorri l’acció. La sèrie està tenint molt bones crítiques i m’ho estic passant súper bé. Recentment també he tingut una gran experiència fent els còmics per la pel·li ‘Doctor Extraño’ de Marvel...

- Els vas fer tu?
Sí. A Marvel hi ha la divisió editorial, que està a Nova York, i Marvel Studios, que s’ocupa de les pel·lícules i està a Los Angeles. En aquest cas vaig treballar per la gent de Los Angeles i va ser una experiència genial perquè tenia accés a la web de la pel·li i veia cada dia el que anaven rodant, les escenes amb efectes especials, veia com quedaven coses  que havia dissenyat jo traslladades a la pel·li...

- És molt diferent, la feina?
És diferent. Allà ha de quadrar tot: el que ells estan rodant i el que tu dibuixes. És un altre món també. Vaig haver de signar un taco de papers de confidencialitat així de gros. Amb la pel·li ‘Doctor Extraño’ vaig gaudir molt i és un còmic que, a mi, m’agrada. A vegades, els còmics fets per a pel·lis no tenen la qualitat que li vam donar a aquest. El vam treballar amb temps, em van donar força llibertat, vam poder posar-hi referències cinematogràfiques...

 

Més informació: 

També et pot interessar