Jump to navigation
- Com t'he de definir Josep Maria? Com un filòsof? Com un professor? Com un divulgador? Com un estudiós?Divulgador no, molt intencionadament; el que he fet és assaig. El format d'assaig és una forma d'escriure on no es tracta de divulgació en el sentit de baixar de nivell per adreçar-te al públic en general. Es tracta de dir coses de fons amb un llenguatge el màxim d'entenedor. Crec que les coses més importants es poden dir amb un llenguatge planer, encara que fer-ho no sigui gens fàcil. Tenim l'exemple magnífic de Montaigne, que escrivia coses sàvies i ben rumiades bellament i comprensiblement, i per això traspassa les fronteres acadèmiques. Pel que fa referència a la denominació de professor o filòsof, durant molt de temps considerava que feia professor de filosofia perquè em semblava d'entrada més modest. Però darrerament estic dient que, al capdavall, tothom és filòsof, és a dir, que tothom pensa. El pensament no és una especialitat del saber com pot ser-ho la bioquímica; aleshores, atès que tots pensem, d'alguna manera tots som filòsofs. No em sembla pretensiós considerar-se filòsof en aquest sentit. Evidentment, no es tracta de comparar-se amb els gegants del pensament que formen la història de la filosofia.- Molts dels teus darrers estudis se centren en una filosofia que podríem considerar pràctica, que parla de les qüestions més habituals i diàries, les que anomenes quotidianes; una filosofia que has batejat com a pròxima i que, d'alguna manera, ens ha d'ajudar a assumir millor el fet de viure. A més a més, ‘La resistència íntima’, el teu darrer llibre, de seguida va tenir una difusió inèdita per a un llibre de filosofia, sent recomanat de lector en lector i aconseguint una difusió tan impressionant. Actualment es troba a la sisena edició, tant en català com en castellà, i t'ha portat a guanyar el premi Ciutat de Barcelona el 2015 i el premi nacional d'assaig a finals del 2016. Jo personalment el vaig llegir fa cosa d'un any i el que a mi m'ha semblat és un combat al nihilisme sense una exigència desmesurada cap a l'ésser humà, com s'ha fet des d'algunes corrents filosòfiques del passat, sinó que és una lluita que busca donar una guia més accessible per a la majoria de gent, sense haver de ser Kant, per poder trobar sentit a la vida.El llibre estableix un diàleg amb diversos autors contemporanis, però no cal que el lector sigui coneixedor de les seves filosofies per poder seguir el fil argumental. Les persones més avesades amb el pensament contemporani poden estirar el fil i anar més enllà del llibre. Però l’altra lectura en cap cas és menor o menys important. També pot endinsar-se en els temes més fonamentals. Haig de dir, també, que no faig autoajuda en el sentit habitual del terme. No pretenc donar consells fàcils; vull dir coses que a mi m'han anat bé a l'hora de pensar i que potser poden ser rellevants pels altres. La reflexió la faig a partir de les experiències més fonamentals de la vida i gràcies a això connecto amb les altres persones, perquè en el fons tots estem en la mateixa situació.- Parles en el llibre que una de les principals bèsties negres que podríem tenir com a éssers humans seria la disgregació? Però, què és això de la disgregació? En la condició humana hi ha aspectes disgregadors, aspectes que ens erosionen, ens fan mal. I el gest que nosaltres fem és el de mirar de no perdre'ns, de protegir-nos, de posar-nos a recer. D’aquí la idea de la casa com a recolliment, com a empara; perquè una persona necessita l'empara precisament perquè en l'exposició total al món la disgregació se t'enduria. Però què disgrega? Ens disgreguen factors lligats essencialment a la nostra condició humana com, per exemple, el pas del temps i l'envelliment. Però també hi ha d’altres factors més circumstancials, com ara, avui, el consumisme exacerbat. Vivim en una societat fins a tal punt consumista que un es pot perdre absolutament. El consumisme desgasta, dissol. La persona, totalment absorta per la lluentor dels embolcalls, es difumina i resta sense identitat; es fa homogènia amb el context. També tenim el domini de l’actualitat: aquesta mena de fal·lera d'estar sempre pendent del que passa en cada moment. Ens sembla estar informats de les coses però en realitat no és així. Enlloc de camí cap a la forma, es dóna procés cap a la indistinció.- I, en canvi, per què tenen tant d'èxit aquests factors socials que ens disgreguen? El consumisme és un tipus de proposta molt seductora. I facilita l'evasió. Viure és difícil, entre d’altres coses perquè el sentit de la vida no ens és donat i cal esforç per mantenir l’orientació i la cerca. De vegades, el camí més senzill és l'evasió; sempre hi ha hagut diversos tipus de fugida, variades propostes per deixar enrere la dificultat i estar-nos en els llimbs, sense tocar de peus a terra. Tanmateix, la realitat és tossuda i l’aterratge pot resultar traumàtic.- La filosofia de la proximitat és un existencialisme més humil? Existencialisme vol dir posar atenció bàsicament en quins són els moviments més rellevants de la vida. Existir vol dir sortir cap enfora, és la 'ex' d'exterioritat, expansió, exteriorització, expressió... Jo hi estic proper, però enlloc de fixar-me exclusivament en aquest moment d'exteriorització, paro també tota l’atenció que puc en el moviment de recolliment. Per això dono tanta importància al gest de l'abraçada, a la casa com a lloc d’intimitat i de proximitat.- Utilitzes moltes vegades el concepte de quotidianitat en el teu llibre. S'assimila en el concepte rutina?No, quan la quotidianitat s'assimila amb rutina, que és una possibilitat, aleshores ja té un deix pejoratiu. Les coses rutinàries normalment s'entenen com a monòtones, grises, superficials... Però, tot i que hi pugui haver intersecció, no s’ha d’identificar quotidianitat i rutina. Quotidianitat vol dir allò relatiu al dia a dia i presenta molts aspectes que no tenen res de banal ni de rutinari i, en canvi, sí de fondària i fins i tot de bellesa. El dia a dia dóna sentit i és orientador. No pas debades, després d’una malaltia llarga s’acostuma a considerar que el més important és el retorn a la normalitat, a la quotidianitat.- Centrem-nos ara en la vida aquí, en aquest lloc tan especial. Aquest Penedès de contrastos que justament podem viure al teu poble, Sant Joan de Mediona, on les vinyes s'integren amb el bosc i la natura ens brinda realment un paisatge meravellós. Què tal és la resistència íntima en aquest espai concret on vius?Haig de dir que em sento privilegiat de poder viure a la casa on vaig néixer; una casa de poble que té la sort d'estar molt ben orientada. Es veu cada dia la posta de sol. Em passa com al Petit Príncep, que només veient les postes de sol ja m'alimento pel dia següent. Evidentment, avui vivim en una societat on, per la feina o pels estudis, la vida de poble està molt vinculada a la de les viles o de les grans ciutats. Miro de fer allò que els medievals deien vida contemplativa, és a dir, dedicada regularment a la lectura i l’estudi. Això demana paciència i temps perquè si no les coses no maduren bé. La calma i el silenci també hi ajuden.- A més a més aquí a Mediona, s'està produint un fenomen molt interessant que és el fet que al tenir dues escoles amb projecte lliure o alternatiu s'ha poblat en els últims anys de moltes famílies que buscaven una educació diferent per als seus fills i em sembla que això ha generat una activitat i una vida al poble bastant significativa i peculiar. Penso que sí, que està sent bo pel poble el fet que hi vinguin famílies a viure per la proposta educativa que s’hi fa. Són famílies que no fan una comunitat paral·lela sinó que s’integren i potencien les dinàmiques veïnals i culturals. Literalment, contribueixen a donar vida al poble.I justament anem a fer un volt per aquest poble i ens arribem fins als safareigs, un lloc especial vora el riu on casualment trobem alguns alumnes de l'escola Epiqueia que ens comenten que venen de banyar-se al riu, van amb una bossa plena de brossa: "Sempre que anem al riu cada nen agafa un bossa de plàstic per recollir tota la brossa que trobem", ens diu la professora que els acompanya. Segurament això és el millor exemple d'educació que puguem donar a les noves generacions, i també el millor exemple de mala educació que encara tenen alguns desaprensius d'embrutar la natura i tacar aquest preciós paisatge que encara resisteix en un racó íntim i humil del nostre estimat Penedès.
'La resistència íntima. Assaig d'una filosofia de la proximitat' a Quaderns Crema 'La resistencia íntima. Ensayo de una filosofía de la proximidad' a Acantilado
