dimarts, 18 juliol, 2017
Opinió

Masclisme encobert i agressions entre rialles

"És una broma o agressió? Per què una voluntària d'un espectacle de circ ha d'aguantar un petó als llavis?"

Una plaça de gom a gom, un festival de circ al carrer i un espectacle a punt de començar. Entre caps em disposo a veure'l! Dos personatges captiven el públic des del minut ú, propers i bromistes, es fan entendre mig en castellà, anglès i francès i, per davant, 30 minuts d'acrobàcies i malabars. Els dos actors demanen a dues noies del públic que els col·loquin l'armilla. A mi la imatge ja se'm fa dura per si sola. D'acord, potser m'estic passant, podrien ser dos homes. Armilla col·locada, una de les noies es disposa a seure però l'actor en qüestió li demana un petó. Ella s'apropa a la galta, ell cop de cap i petó als llavis. D'acord, doncs no, resulta que no podien ser dos homes, ni una dona de 80 anys, ni una nena de 10, qui li col·loqués l'armilla havia de ser dona, d'entre 20 i 40 o 50 anys, em queda clar després d'una broma de mal gust que el públic riu. M'enfado i penso a abandonar la plaça. No ho faig però ja no gaudeixo de l'espectacle amb la predisposició inicial. Els dos personatges enèrgics i captivadors de l'inici em semblen ara dos energúmens. Més tard sortiran tres voluntaris a escena per simular una banda de música. Òbviament, dos homes tocaran guitarra i baix i la dona tindrà un micro. Les dones i els instruments en alguns estils de música segueixen semblant incompatibles, també en la ficció.

Les dones de les armilles tornen a tenir feina i un d'ells torna a reclamar el petó. No me'n puc estar de deixar anar un crit i uns xiulets. Per sort amb una vegada de «brometa» de mal gust ja n'hem tingut prou i de sobres i no hi torna. He dit brometa?... És una broma o agressió? Per què una voluntària d'un espectacle de circ ha d'aguantar un petó als llavis? No, no i no, no és cap broma. I si algun dia ho hem entès com a tal cal que deixem de veure-ho així.

A quatre passes i en una altra plaça, acrobàcies com mai havíem vist, espectacular manera de tancar el nostre cap de setmana de circ amb bons amics! Però no sé com ho faig que una mena d'ulleres invisibles que dec portar em trenquen, de nou, el feeling amb els artistes. Tots ells es treuen la camisa, tots menys un a qui entre tots acorralen i a qui, finalment, aconsegueixen treuen la camisa. Sorpresa! Sota la camisa, uns sostens, i un fart de riure! Però no acaba aquí. Els qui l'han forçat per treure-li la camisa el lliguen amb cordes de mans i peus i se'l posen a l'espatlla. Condemnat. Per portar sostens? M'esgarrifo, m'esborrono i m'omplo de ràbia. Acrobàcies brutals i malgrat tot poques ganes d'aplaudir, les meves. Només ho he vist jo? Vull pensar que no. Espero i desitjo que no.

 

Ariadna Caballero
Periodista