Maria Cabrera

Foto: 

Cedida
Maria Cabrera i Irene Fontdevila

Maria Cabrera: "Escric perquè és com si tingués l’evidència d’alguna cosa que és però que encara no tinc clara"

La poeta ens parla dels sons del recital ‘Vladivostok’
Mar Molero Dolz
,
30/01/2020
Arts
La Casa de Cultura de Girona celebra el Festival de Poesia ‘Ara Poesia’ de l’1 de febrer al 7 de març. I les encarregades d’obrir aquest homenatge a la poesia són les gironines Maria Cabrera i Irene Fontdevila amb ‘Vladivostok’, un espectacle en què el piano resseguirà la veu d’una Maria Cabrera recitant poemes de dues de les seves obres. L’escriptora interpreta unes lletres creades de cap endins en què els sons de les paraules són peces clau. Hem conversat amb ella.
"El contingut de la meva poesia és sempre un furgar-se cap endins i cap unes emocions que sovint no són especialment plaents i festives"

- Vladivostok és la ciutat on mor el Transsiberià i també significa ‘la poderosa d’Orient’. Què representa com a títol?
És una mena de dèria compartida entre la pianista i jo per dues coses: els mapes i una certa mitomania romàntica barata sobre Rússia i els imperis en decadència. No teníem gaire en ment la ciutat en qüestió, senzillament ens agradava el so de la paraula Vladivostok -per a mi és una cosa important-, i aquesta idea llunyana i vaga d’una ciutat remota on hi arriba un tren.

- Recites poemes de ‘La matinada clara’ i ‘La ciutat cansada’. De què ens parlen els versos?
Hi ha poemes de temes bastant diferents. Ara en solem fer forces de l’últim llibre, ‘La ciutat cansada’. Tracta sobretot de la idea de desgast. Del desgast de les paraules quan les has fetes servir tantes vegades per voler dir coses que acabes no sabent ben bé què signifiquen. També parla una mica de la sensació d’un cert buit. Del buit que es genera quan la paraula que feies servir per designar una cosa ja no la pot designar més perquè ha canviat. Parlo del buit emocional i de les mancances lèxica, semàntica i lingüística amb aquesta idea d’un buit en les paraules. Si tu has fet servir molt sovint una paraula per designar una emoció i el que tu entenies que era aquella emoció i com tu la vivies es trenca, és com si et quedessis amb un doble buit. El buit per aquesta mancança del que t’ha passat i el buit de les paraules.

  • imatge de control 1per1

- Què aporta la música de la Irene Fontdevila, aquest piano acompanyant la teva poesia?
La idea que tenia la Irene era fer una música que ella en diu “incidental”. Una música que va per darrere del text i l’acompanya d’una manera molt subtil sense prendre el protagonisme de la paraula. Però això no vol dir que doni la raó a les paraules tota l’estona, sinó que a vegades pot ser que subratlli el que estic dient jo, que se n’allunyi i que posi un distanciament una mica irònic, o també pot ser que amb la música estigui volent dir tot el contrari del que dic. Però sempre amb la idea d’acompanyar per darrere les paraules.

- Quan vau començar el projecte?
És un projecte molt antic. La Irene va compondre les primeres peces de ‘Vladivostok’ per acompanyar-me en els primers recitals de ‘La matinada clara’, que es va publicar el 2009. Hi ha moments en què hem tocat molt i d’altres que hem estat sense tocar.

 


- En fas sovint, de recitals. Què aporta recitar la poesia que no té llegir-la per un mateix, en silenci i sol?
Quan llegeixo poesia per a mi, és a dir, com a lectora, la llegeixo en veu alta perquè entenc que la poesia és música. I llavors en els recitals de poesia s’aporta això, que és potenciar — o intentar-ho — aquesta musicalitat de les paraules, que és una de les eines de les quals se serveix el poema per apel·lar el seu interlocutor.

- A més de ser en veu alta, és per una col·lectivitat.
El fet que jo llegeixi els poemes a algú altre afecta a la lectura. Perquè amb la manera com els llegeixo puc potenciar o ajudar a entendre un significat que és el que jo estic volent donar a aquell text. I això no vol dir que jo tingui la paraula última sobre el que diu el text. La lectura que fa l’autor del significat d’aquests poemes no és una lectura més privilegiada que la que en fa un altre lector, sinó que el que roman allà són les paraules i tota lectura possible és vàlida. Però jo interpreto una peça i en aquesta meva interpretació subratllo algunes coses. Això pot afectar la manera com es llegeix. I la forma que adoptem amb l’acompanyament de música també intenta dirigir això, crear atmosferes. La poesia té unes eines per interpel·lar els receptors, entre les quals hi ha la fonètica, la dicció, la rapsòdia i les paraules en la mesura que són receptacles de so.

- En quins moments sols escriure?
No sóc gens organitzada amb això. Escric quan tinc la sensació que vull dir alguna cosa. Quan hi ha alguna cosa que necessito trobar i no sé exactament què és encara.

- Què experimentes quan escrius? D’alguna manera et buides.
No sé exactament si et buides. Jo quan escric, escric perquè és com si tingués l’evidència d’alguna cosa que és, que he vist però que encara no tinc clara. I amb l’escriptura la busco. Però no sé si equival a buidar-se, és més aviat com si furgués en algun lloc. El contingut de la meva poesia és sempre un furgar-se cap endins i cap unes emocions que sovint no són especialment plaents i festives. Poemes d’amor feliç n’he escrit ben pocs, sempre escric sobre dubtes. No és un procés alegre però és un procés que m’interessa i que no vull defugir.

- I quan recites, les sensacions són les mateixes que quan escrius?
És una mica diferent que en el moment de compondre, perquè és una recreació d’aquella cerca que estava fent en aquell moment, o d’aquell dubte que tenia o d’aquell neguit o curiositat. És recrear la sensació que vaig tenir. La mesura per veure si això està funcionant és si a la gent li desperta aquell mateix dubte, aquell mateix neguit.

- Has esmentat que t’interessa molt el so de les paraules. Segurament que siguis lingüista hi té molt a veure.
Sí que té a veure amb el fet que tingui formació lingüista en el sentit que, quan escric poesia, m’agrada imaginar-me que les paraules que estic fent servir, les estic fent servir com si les hagués buidat del significat que tenen i dels ecos de la tradició. M’acaro a les paraules com si aquest vincle entre aquest so i el que significa i el que la tradició ha sumat a aquest significat no hi fos i pogués jugar a omplir uns continents, que són aquests sorolls, d’un contingut com si fos nou.

- Ets de Girona. A la teva obra hi podem veure traces gironines?
Pel que fa a la qüestió paisatgística, Girona no és gaire el referent dels meus poemes, perquè fa anys que visc a Barcelona i el meu últim llibre ‘La ciutat cansada’ l‘he escrit bàsicament a Barcelona. Lingüísticament sí que hi ha traces de paraules meves d’infantesa i joventut perquè són les paraules que jo he après i que m’han educat, sentimentalment també. Però jugo bastant a agafar paraules d’altres dialectes, perquè quan escric penso que tota la llengua és casa. El que és clar és que el lèxic que jo tinc és un i no un altre, per la procedència d’on sóc. Però a mesura que n’aprenc de nou, l’incorporo en els poemes. Hi jugo bastant, amb això.

- Has guanyat diversos premis i s’han musicat poemes teus.
Sempre fa il·lusió que et diguin que una cosa que has fet agrada a la gent. Però penso que en un premi literari hi ha un component d’atzar frec a frec amb la qualitat de l’obra. No s’han d’oblidar ni les persones que guanyen aquell premi ni les que no el guanyen. Hi ha molts components i factors externs que ho condicionen. Pel que fa a la qüestió musical sí que té més transcendència i recorregut, en el sentit que és entrar en la traducció dels teus textos en un altre llenguatge que és la música.

- Qui són els teus referents?
Diria que a la formació de la meva educació poètica hi ha Mercè Rodoreda i Joan Vinyoli. Els vaig llegir d’adolescent, amb aquestes lectures que fas d’adolescent que no acabes d’entendre bé però que alhora ho absorbeixes tot, i diria que em van marcar bastant la manera de llegir la poesia. Encara que parli de Rodoreda com a narradora, per a mi és una peça cabdal. Jo crec que no escriuria com escric, sense voler dir que ho faci bé o malament, però no escriuria com escric si no hagués llegit Rodoreda. També hi ha l’Enric Casasses o Verdaguer, un poeta que va pel fons dels meus poemes, en el sentit que potser no és una influència evident però ha estat molt important per a mi. Ausiàs March o Rosalía de Castro. És difícil dir referents perquè crec que som molt porosos. Quan llegeixo una cosa, si la cosa m’interessa ho absorbeixo i em queda dins. M’ha passat alguna vegada que en algun text que he escrit, molt temps després me l’he tornat a llegir i he dit “ostres, però si això és Maragall”. De vegades em costa saber què m’influeix i què no. Per exemple fa poc algú em va dir, sobre una prosa de l’últim llibre, que hi havia un poema de Ferrater, ‘Cambra de la tardor’. Se’m va fer molt evident i no me n’havia adonat.

Més informació: 

A

També et pot interessar