Orquestra Di-Versiones

Foto: 

Gisèl Aslina

Albert Fort (Orquestra Di-Versiones): "No som una orquestra típica i tòpica, ja que tenim mentalitat de banda de rock"

El cantant de l’Orquestra Di-Versiones repassa la trajectòria del grup més festiu de la Costa Brava
Judit Monclús
,
24/01/2024
Música
Una orquestra de versions improvisada sorgida una nit de festa major a Calonge que ara exhaureix entrades allà on toca i que organitza les mogudes més multitudinàries de la Costa Brava. No calen més pistes, oi? Està clar que parlem de l’Orquestra Di-Versiones. Per si algú encara no sap qui són, parlem amb l’Albert Fort (Calonge, 1974), cantant d’un dels grups més esbojarrats, festius i divertits del país que l’any que ve celebrarà dues dècades sobre els escenaris.
El fet que no siguem professionals i que no toquem de dijous a diumenge ni repetim sempre el mateix ajuda perquè el dimarts o el dimecres ja tinguem ganes que sigui dissabte per anar a tocar

- Hi ha molts grups de versions arreu de Catalunya, però ¿què té l’Orquestra Di-Versiones que ha aconseguit congregar un públic tan nombrós i fidel?
Quan va començar el grup estàvem en una edat en què ens sentíem tan joves com per fer música per a joves i tan grans com per recuperar música antiga que ens recordava els nostres pares. Llavors, a partir d'un repertori molt ampli i d'uns quants anys batallant per veure quina era la nostra escletxa o on podíem ser importants, hem anat definint, entre el públic i nosaltres, què és allò que podia encaixar per no ser un grup de versions més, com n’hi ha tants i amb músics més bons. Nosaltres també hem viscut i hem begut molt de la festa major perquè, a part que els membres del grup ja teníem els nostres grups de música, érem molt consumidors de festa major. Recordàvem molt grups com la Salseta del Poble Sec, l’Orquestra Plateria o la Principal de la Bisbal, però també grups de versions com Apache. Així que teníem cançons molt bones, un repertori prou ampli i els referents de la festa major. A partir d’aquí, ho vam anar teixint i vam veure cap on havíem d’anar. No som una orquestra típica i tòpica, ja que tenim mentalitat de banda de rock. Hem fet una barreja que ens ha fet trobar la nostra marca i identitat.

- I això que el grup, en principi, es va formar per actuar només una nit...
Nosaltres estem dins la comissió de festes del nostre poble i un any no hi va haver pressupost perquè vingués a tocar un grup de versions. L’any anterior havia actuat Hotel Cochambre i vam dir que ja en muntaríem un nosaltres, de grup de versions. Amb tot els respectes cap a Hotel Cochambre, òbviament, perquè són uns referents! Ens vam ajuntar al local d’assaig cantant cançons que recordàvem de quan érem petits o de la nostra joventut. Ni les vam escoltar a la ràdio. Ens preguntàvem què ens sonava de cada cançó i les anàvem traient d’oïda. Quan escoltàvem les originals vèiem que allò no tenia res a veure, però a nosaltres era el que ens quedava cantant tots junts i era el que ens funcionava. Vam muntar un primer bolo, que es va suspendre perquè va ploure, però com que ens ho havíem currat, vam dir de buscar una altra data per fer un primer concert. El vam fer i de seguida va començar a trucar gent a l’Ajuntament de Calonge demanant el nostre contacte. Tot allò que havíem fet durant tant de temps quan teníem grup propi, de buscar representants, trucar a la gent perquè ens contractés, de cop, ens passava tot el contrari: ens trucaven per oferir-nos concerts.

  • imatge de control 1per1

- De fet, quan va començar l’Orquestra Di-Versiones, encara hi havia els Fes-te Fotre. Com vau viure aquest canvi de registre, pel que finalment vau decidir apostar?
L’altre grup ja s’estava morint i això ja va ser com l’estocada final. Vèiem que ho havíem lluitat molt i que tenia el recorregut que tenia. Si no hagués sortit l’Orquestra Di-Versiones potser hauríem continuat amb el grup o algú hagués tirat pel seu cantó. No sé què hagués passat. Però cremats d’una cosa i començant l’altra, més informal, sense cap preocupació de lletres, discos, estudis de gravació, etc., va fer que tiréssim cap aquí. Ens sortien concerts, ens van començar a pagar, ens ho passàvem bé i la gent venia a veure’ns, doncs l’altre grup ja no tenia sentit. També t’he de dir que no haguéssim creat Di-Versiones si l’altre grup no hagués estat de capa caiguda.

 

L'Orquestra Di-Versiones durant una actuació | Foto: Gisèl Aslina
- L’any que ve ja farà vint anys de la vostra primera actuació. Com heu evolucionat des d’aquell primer concert de festa major?
El grup era un drama! Ara ho fem malament, però és que allò era infumable! Aquella essència del primer concert, dinou anys després encara hi és perquè continuem sent la colla d’amics que vam muntar aquell concert de festa major per passar-ho bé. Òbviament, han anat passant els anys, hem posat una secció de vents, hem agafat un tècnic de so, un tècnic de llums, hi ha hagut gent que ens ha ajudat amb la comunicació a xarxes, i també ens hem fet grans nosaltres. Alhora, hem pogut organitzar diferents coses que no s’havien fet mai, com ara tenir un festival propi, una festa pròpia a la platja i tenir aquest punt de jugar amb la gent perquè es disfressi. Això ha sigut un canvi brutal, però també a l’hora de fer un repertori, d’assajar-lo, de ser més conscients de tot. Al principi, tot era una festa i un descontrol. No pensàvem que arribaríem on hem arribat. I potser no en serem conscients fins que passin uns quants anys i recordem que vam portar 20.000 persones a una platja totes disfressades del color que els dèiem! És molt fort!

- I sempre tenint present que l’Orquestra Di-Versiones és una afició dels seus components...
No, però sí que és cert que en el moment en què comences a cobrar i a treballar amb ajuntaments, doncs hi ha un punt de professionalitat en tots els aspectes, tant el de no fer el capullo dalt de l’escenari com en el de fer un producte digne. Al cap i a la fi, és una feina i ajuda les famílies. Però bé, la filosofia vol ser de grup amateur, que ha treballat tota la setmana en les seves feines i que arriba el cap de setmana i que, igual que el nostre públic, vol anar a sopar amb els seus amics, amb la seva gent i passar-s'ho bé. I el fet que no siguem professionals i que no toquem de dijous a diumenge ni repetim sempre el mateix ajuda perquè el dimarts o el dimecres ja tinguem ganes que sigui dissabte per anar a tocar. Això ens diferencia d’altres grups, que són professionals i ho fan molt bé, però el que veus amb l’Orquestra Di-Versiones et fa preguntar: ¿com és que s’ho passen ells millor dalt de l’escenari que jo? Això també és un punt del secret, de ser sempre els mateixos, de ser una família, de plorar i riure junts, etc.

- Com és el procés de triar les cançons que formen part del vostre repertori? Sempre l’aneu actualitzant i en un concert en sonen un bon munt, ¿potser un centenar?
Sí, pot ser. Són al voltant de les noranta cançons, les que poden sonar en un concert. A més, les repartim per blocs: al principi és molt més ieié, més antic; després anem cap als vuitanta i, al final, una mica de disco dels noranta i temes actuals. Cada any intentem afegir un parell de cançons a cada bloc i substituir-ne d’altres. Veiem que la dinàmica del concert és bona i no la canviem, tot i que a cada gira traiem cançons, en posem de noves o en recuperem d’altres anys. Aquest any, per exemple, estem pensant en cançons que potser fa dotze anys que no fèiem. Clar, per a molta gent seran noves o la secció de vents potser les farà diferents. El que és més difícil de tot és treure cançons. Sempre hi ha temazos. Jo, durant l’any, vaig escoltant-ne per la ràdio o entro en un bar i en sona alguna que m’apunto al mòbil perquè penso que aquesta cançó és ideal per a nosaltres. Tinc una llista tremenda de cançons que vaig pensar per afegir. La dificultat és que totes o la majoria funcionen i cal pensar quines treure, perquè no podem estar tocant durant quatre hores.

- Hi ha alguna versió que no us hàgiu atrevit a fer?
Totes aquelles cançons en què la tessitura de qui les canta és bastant alta perquè el cantant de Di-Versiones es caga a les calces! [riu]. També hi ha cançons de grups que no m’atreveixo a fer perquè veig que no hi arribo. Llavors, sempre les adaptem bastant la nostra manera, però hi ha algunes cançons que, per respecte, ja no ens atrevim a fer. Les podríem fer la nostra manera, però n’hi ha en què la veu té una importància molt gran, com ara cançons de Tino Casal, Cher o Bruno Mars, i el cantant que tenim no les pot fer...

- Hi ha alguna època musical o algunes cançons que vegis que no podeu treure?
N’hi ha que no és que siguin les preferides, però és que és impossible treure-les, perquè no imaginem un concert de Di-Versiones sense 'Freed from desire', 'Mi gran noche', 'I will survive', 'Melancolía', 'Un beso y una flor', etc. Ja ens va costar treure Julio Iglesias, però hi ha aquelles cançons que, tot i que no són les que més ens agrada tocar, no podem deixar-les al calaix. És com si els Rolling Stones no toquessin 'Satisfaction' en un concert.

 

L'Orquestra Di-Versiones durant una actuació | Foto: Gisèl Aslina
- Tot està planificat? És a dir, quin marge deixeu per a la improvisació durant els vostres concerts?
El repertori segueix una línia que sempre és la mateixa, no el solem canviar de concert a concert. El tècnic de llums ho té tot programat. El que passa és que, comparat amb grups nous en què tot ho tenen seqüenciat i tot va amb claqueta, nosaltres encara no som tan digitals i ens permetem aquest punt d’improvisació, de comentar coses que passen entre el públic, de posar-nos a cantar cançons que no venen al cas i que el grup les segueixi. Hi ha moments en què improvises i queda tot molt bé i hi ha altres cops que veus que no queden tan bé, però ja tenim l’habilitat de veure què funciona i què no. El públic és molt entregat i durant la setmana ens escriu molta gent per dir-nos que vindrà algun comiat de soltera, que hi ha algun aniversari, etc. Llavors, això et dona marge perquè passin coses. Algunes de ben surrealistes que ni te les esperes, però passen.

- Quina és la cosa més boja que us ha passat com a Orquestra Di-Versiones?
Oh! De tot! Com ara anunciar el sexe d’un bebè en públic perquè el noi volia donar-li la sorpresa a una noia que era molt seguidora nostra i ell ja ho sabia, parelles que s’han demanat la mà, gent gran que puja a l’escenari a ballar i es queda cantant amb nosaltres, gent que es disfressa i t’apareix per allà. Tot molt surrealista.

- Us heu centrat, sobretot, en fer la major part dels vostres concerts per la Costa Brava i l’interior de Girona, però quan toqueu fora d’aquesta zona també teniu ple assegurat. Només cal veure que, des de fa anys, sou assidus a la festa major d’Hostafrancs, a Barcelona, i a la de l’Ametlla de Mar i us segueix un públic entusiasmat. Què cal perquè us veiem voltar més per Catalunya?
Tenir vint anys menys! Tornar vint anys enrere! [riu] És un punt també de comoditat i que estem en una zona de confort en què, com que no és una prioritat, ens apalanquem. Molta gent ens diu que si toquem a Lleida, ens sortiran molts concerts perquè agradarem molt també allà. O, si toqueu a Tarragona, flipareu! El que passa és que no volem després haver d’anar-hi molt. No per la gent, òbviament, sinó perquè tenim famílies, criatures, compromisos i tocar de manera professional vol dir marxar a les dotze del migdia de casa i tornar a les cinc o les sis del matí. Ara, si podem sortir de casa a les set del vespre i tornar-hi a la una de la matinada, el grup i la seva salut ho agraeixen. També és cert que fem algun concert a Manresa o a la Cala perquè hi ha aquesta relació que sempre ha tingut amb Palamós. Ara, Barcelona, Vic, Ripoll, la Cerdanya, el Maresme o el Vallès sí que són una mica la nostra zona de confort. No et dic que si ens truquessin per anar a tocar a Mallorca, a Madrid, a Pamplona o a París, com ja vam fer, no féssim aquesta sortida. A mi m'agradaria tocar a l’Aplec del Caragol de Lleida o a la plaça més gran de Tarragona, però sé que, per fer-ho, primer s’ha d’anar a quatre o cinc pobles del voltant. És una mica la comoditat del grup i la gestió, i també que jo ja tinc tancada la meitat dels concerts del 2025 i es pot dir que encara no hem començat el 2024. Com que no volem tocar tots els caps de setmana, molts pobles ens diuen que si l’any que ve no hi podem anar, que els reservem el bolo per al següent. Si un dia la cosa anés de baixada, que pot passar, nosaltres picaríem les portes de Lleida, de Tarragona i de tot arreu. Potser llavors ens diran que ens quedem a Girona. No és fàcil gestionar onze músics i tres tècnics, cadascú amb la seva situació personal, familiar, laboral, etc. Al final, si volem mantenir aquesta essència de grup, d’amistat, de bon rotllo, ho gestionem així i ho fem nosaltres mateixos. Potser per això també durem molts anys, perquè hi ha grups que ho peten moltíssim, rebenten durant tres anys totes les festes majors i després en ve un altre.

- Repassem: la Diver-beach, el festival Diverland, la gravació del Diverdiscu, els Diverkids, la Diverclandestina, el Diverllibre, la Diverural, la festa de Cap d’Any a la Mirona... Quin repte us queda al calaix?
Ens queda una cosa que tenim pendent i que ens portaria una mica més de feia i és fer alguna cosa a la neu. Podríem fer-ho, però com tu has dit, totes aquestes mogudes les fem molt a la nostra zona perquè és molt còmode i podem fer les visites tècniques fàcilment. Fer la Diverneu serien molts viatges al Pirineu, però és una cosa que m’agradaria fer i que ja l’hem parlada. Tenim estacions d’esquí que voldrien jugar amb nosaltres. Per ara, ho tenim una mica frenat, però és un repte collonut.

Més informació: 

A

També et pot interessar