Ada Castells

Foto: 

Surtdecasa
Ada Castells

Ada Castells: "El bombardeig apocalíptic crea apatia"

L’autora d’'El dit de l’àngel' i 'Mare' publica nova novel·la amb L’Altra Editorial
Mar Molero Dolz
,
30/03/2023
Llibres
Ada Castells, a cavall entre Barcelona i l’Empordà, ha publicat la seva última novel·la, 'Solastàlgia' (L’Altra). El títol del llibre és un terme híbrid -consol més dolor- proposat pel filòsof australià Glenn Albrecht a principis del segle XXI per designar la tristesa, apatia, aquest malestar, somort, ni tan sols actiu, per l’extinció de la Terra. A la novel·la, la Sara i la seva família deixen la ciutat a causa d’unes inundacions i s’instal·len en un poble de l’Empordà. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l’amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia. N’hem parlat amb l’autora.

-La Sara i la seva família es troben en un moment una mica apocalíptic. El context és una pandèmia i unes inundacions a Barcelona. Per què vas decidir situar la història aquí?
Vaig situar la història a la pandèmia perquè estàvem en pandèmia i va ser l’espurna per començar la novel·la. Però jo tracto la pandèmia com si fos el més normal del món. M’estalvio descriure-ho gaire perquè tots ho hem viscut. Això ja em dona un to de tragèdia, d’apocalipsi, de situació estranya. Però necessitava una cosa més puntual que fes que la Sara i la seva família decidissin fugir de Barcelona. Aleshores vaig pensar en l’augment del nivell del mar, inundacions. Tot això que ens vaticinen contínuament que passarà, vaig imaginar que passava.

- Per una part, hi ha la realitat del canvi climàtic i que l’ésser humà va cap a l’extinció, que sembla que és un fet; però per l’altra, hi ha la salut mental de la Sara, algun desequilibri emocional que fa que realment cregui que el món s’està acabant.
La resta de personatges veuen la situació com una cosa que ha passat, que evidentment econòmicament la ciutat se’n ressentirà molt. Fins i tot hi ha hagut morts i molts damnificats que s’han quedat sense casa, però és una tragèdia en una part del món privilegiat, per tant, assumible. La Sara ho viu com la fi del món. Jo crec que és una cosa que ens passa una mica a tots, en moments puntuals. I no necessitem estar tan malament com la Sara, sinó que el bombardeig constant apocalíptic ens resulta desesperançador, crea apatia. Crea, fins i tot, la idea que "l’últim apagui el llum". Jo m’espavilo i que els altres es fotin, que és precisament tot el contrari del que necessitem. El canvi climàtic és evident, tota la comunitat científica el corrobora, és el repte del nostre temps. I ens cal tenir el cap clar i estudiar molt les possibilitats de resolució i adaptació en un planeta que no serà com el que hem viscut fins ara.

  • imatge de control 1per1

- Per exemple, en el meu cas, durant la pandèmia hi havia lectures que no podia llegir, o pel·lícules que no podia mirar o fins i tot havia de deixar de veure les notícies.
Hi ha una renúncia activa a la informació i això és molt perillós, perquè no deixem de ser una societat democràtica, i, per tant, tenim el deure d’estar informats per després actuar en conseqüència. Si hi ha una renúncia massiva a això és perquè precisament la informació en lloc de ser informació és profecia, amb molts titulars en futur. Aquesta tardor ens havíem de congelar, el preu de l’energia s’havia de disparar, fins i tot es parlava que hi hauria problemes d’abastiment de productes. Contínuament hi ha problemes que després no hi són. I això és molt perillós. És com el conte de 'Pere i el llop'. Que vindrà, que vindrà. El dia que vingui, no sabrem com actuar.

- La salut mental té pes a la novel·la. Descobrim que hi ha un episodi important en la vida de la Sara i que sempre el porta amb ella.
Ella té un remordiment que fa que encara estigui més tocada. No l’ha resolt, no s’ha perdonat a ella mateixa. I això amplifica aquesta solastàlgia que ella pateix degut a una cosa externa, tot i que internament ella té altres problemes. També hi ha dos factors més.

- Quins?
El primer és que és una escriptora que no escriu. I això no l’ajuda gens a estabilitzar-se. Se sent sola perquè no té cap personatge amb ella, i no es pot explicar al món a través de les paraules, que és com ella sol funcionar. Ella necessita escriure per funcionar. I, després, és mare d’una filla adolescent. Que això és molt dur, perquè per a aquella criatura que t’havia idolatrat, t’havia estimat tant i que eres el seu referent de cop i volta passes a ser la culpable de tot el que passa.

 


- De fet, l’escriptura cura la Sara. Té por de no poder escriure més, de no trobar història, personatges ni veu. Però a mesura que va escrivint la història de la Mary Mallon sembla que ella també està més bé.
Sí. Jo no dic que curi a tothom, però els escriptors escrivim perquè ho necessitem. És com si un músic no tingués el seu instrument. Et sents mancada d’alguna cosa, hi ha una part del teu cos que no funciona. I sí, en el cas de la Sara ella ho necessita moltíssim. I troba aquest personatge, que està extret del món real, que és Mary Mallon.

- Qui és Mary Mallon?
És el primer pacient que tenia un reservori a la vesícula biliar del bacteri de la salmonel·la i era asimptomàtica. I no s’entenia per què una cuinera de les classes benestants nord-americanes cuinava el seu gelat de préssec i tots els rics emmalaltien i es morien. La cuinera era l’únic element coincident de totes aquelles famílies. I ella es negava a col·laborar amb la ciència, perquè ella estava molt sana. La Sara descobreix aquest personatge, s’hi enganxa i per fi pot continuar escrivint la història. Però li passa una cosa greu, que no entén el seu personatge. Si no entens el teu personatge, no pots continuar.

- Però arriba un moment que sí que l’entén.
Acaba reconciliant-s’hi. I acaba entenent en certa manera la necessitat de sobreviure i de lluitar, que és el que li falta una mica a ella. Primer està una mica més passiva, apàtica, solastàlgica, i després comença a veure que és necessari actuar. 

- Què té l’Empordà com a refugi de l’apocalipsi?
Per a algú de ciutat anar a parar a l’Empordà és el paradís, avant la lettre. Al principi et penses que és el paradís, després quan hi vas més, veus que l’estufa de llenya si s’encén és perquè has de carregar la llenya, ordenar-la, encendre-la -si és que s’encén-, no és automàtic, hi ha mosquits, a vegades fa pudor de fems... I totes aquestes coses que des de ciutat pots tenir idealitzades del camp.

- A la Sara li va bé marxar de la ciutat.
La Sara, allà, es pot emmirallar o pot entrar en contacte amb la natura i dialogar-hi. I això també contribueix a la seva sanació, crec. Primer és una confrontació molt dràstica perquè la natura no té pietat; si plou, plou i no deixa de ploure perquè tu ho estiguis passant malament. Però després descobreix aquests ritmes de la natura, que quan aconsegueixes connectar-hi tot entra en consonància. Quan no et resisteixes que es faci de nit, quan no et resisteixes que la terra sigui humida, que potser tocar l’escorça d’un arbre et pot donar certa pau o estabilitat. Quan no ho vius com una confrontació. Entrar en consonància amb la natura és la clau per estar amb la solastàlgia i assumir la nostra fragilitat.

 


- Entrar en consonància amb la natura també vol dir viure d’una forma diferent.
Sí, amb menys comoditats. I tampoc no passa res si has d’esperar deu minuts a escalfar-te amb l’abric posat a casa. Tenim el confort sobrevalorat, i el confort no comporta la felicitat. I sí, haurem de canviar d’estil de vida, perquè és insostenible, el que portem. Ens haurem d’acostumar de valorar altres coses que no necessàriament són aquest confort automàtic, aquesta velocitat frenètica, aquest ritme d’oci que ni tan sols ens provoca cap plaer ni cap benestar. Arribarem a la conclusió que ens sembla lleig i de mal gust agafar un vol per anar un cap de setmana a un lloc.

- També s’explora la relació mare i filla, un tema que ja has parlat a ‘Mare’, per exemple.
Amb ‘Mare’ era més des del punt de vista de la filla, que es volia reconciliar amb la mare, que volia entendre-la, i per tant, créixer ella mateixa com a persona, a través de l’entesa de la mare, una mare complicada. En aquest cas és des del punt de vista de la mare, la mare que necessita entendre la seva filla, que necessita sobreposar-se amb la filla i és molt difícil entrar en diàleg amb ella perquè està creixent i està en un moment de transició irracional molt egoista. En l’exercici de la maternitat l’adolescència és un del moments més durs i et posa a prova. Es treballa molt com tractar l’adolescent, que s’ha de ser molt receptiu, molt a favor de l’adolescent, i jo el que vull és que ens consolin a les mares d’adolescents també, que hi hagi certa pietat cap a nosaltres, que no tot sigui responsabilitat nostra. Es parteix de la base que la figura més feble és la de l’adolescent, però no sé fins a quin punt.

- Malgrat tot, la novel·la també té punts d’humor i de llum, com ara el personatge de la tia Emily o, a moments, la Sara mateix.
Sí, la Sara es qüestiona a ella mateixa. Però és que la Sara és una escriptora i està molt avesada a emmirallar-se amb els seus personatges i es relativitza. Ella hi treu ferro. Després hi ha un altre component, la Sara és creient. Té el refugi de la Bíblia i de tenir una esperança. Això també li dona certa llum. I ella es rebota al final contra tots aquests autors apocalíptics i els amaga al calaix de les calces una mica com a càstig. No és una fleuma, la Sara. De vegades no se’n surt però ho intenta. I la seva mestra amb això és la tia Emily, que és una dona més gran i que també és una gran supervivent perquè ha passat coses dures a la vida i ha decidit apostar per l’optimisme. I diu pel que em queda a la Terra jo penso ser feliç. I si veig que tot s’enfonsa jo ho veuré des d’un altre punt de vista. Per això no se sap si la seva demència senil és buscada, una ingenuïtat voluntària. Ella potser té una demència voluntària, de dir tampoc cal ser tan racional o tan assenyat perquè és molt dur. Puc refugiar-me en les meves ficcions quan les necessiti. I la Sara topa una mica amb això, perquè és més conscient de la realitat, però en certa manera li fa gràcia i certa enveja. En realitat es diu tant de bo fos capaç de veure aquestes flors, jo només veig cards.

- La Bíblia és un element recurrent a la teva obra.
És marca de la casa dels meus llibres. Jo, al ser de tradició protestant, tinc la Bíblia molt present, des de petita l’he anat llegint. En aquest cas, si parlo d’una situació apocalíptica, la Bíblia per nassos havia de sortir, i va ser un pou, com sempre, d’elements. A part de les set trompetes dels àngels que anuncien l’apocalipsi hi ha també Lot sortint de la ciutat amb la seva família fugint, la idea de l’estàtua de sal, de la dona que es gira. La família surt de Sodoma i Gomorra, i uns àngels els visiten per avisar-los que fugin de la ciutat perquè serà destruïda. I fugen i els àngels diuen no mireu enrere. Però la dona de Lot mira enrere i es converteix en estàtua de sal com a càstig. Pobreta, però si s’estava acomiadant dels seus veïns, els estava intentant ajudar. És un missatge que poses en dubte. Per què és Lot el fanàtic, el premiat, en canvi qui té pietat dels altres però desobeeix la llei és la castigada. La Bíblia et dona molts elements per pensar-hi.

- La nina de la il·lustració de la coberta és inquietant.
No se sap si està dormint o és morta, jo crec que tots rebem la idea que és morta. La cinta mètrica sembla un procés judicial, però les papallones li donen aquesta esperança i aquest color. I una mica sí que és el to de la novel·la. La novel·la és dura però hi ha tota l’estona aquest to d’humor, d’esperança, de necessitat d’adonar-nos que sí, la situació és un repte, però s’ha de viure com un repte, no com una espasa de Dàmocles.

Més informació: 

A