Jump to navigation
1. Teatre-Museu DalíEl vèrtex més important en tota aquesta història del triangle dalinià és a Figueres: capital de l’Alt Empordà i ciutat natal de Dalí. En aquesta població hi ha el Teatre-Museu que el propi artista, a mode de darrera obra magna, dissenyà. Artista amant de l’excés i l’atrezzo subvertit, la visita d’aquest edifici és una esbalaïdora experiència. La història d’aquest museu comença durant la dècada dels seixanta del segle passat. És llavors quan Dalí, en la cúspide de la seva carrera, comunica a l’alcalde de Figueres la seva determinació: construir un museu dedicat a la seva pròpia figura. De l’afany de protagonisme, poc que se’n va pas deslliurar fins ben bé al final. Es diu que al costat del museu, hi volia col·locar un restaurant on només servissin els seus plats preferits. Això últim, però, no va pas arribar a bon port.
L’èxit del museu, en canvi, és inqüestionable: a dia d’avui, el segon més visitat de l’Estat. Tipus Sagrada Família, riuades de gent flueixen per Figueres cada cap de setmana, especialment durant l’estiu. Ben bé al centre, el museu s’alça vora la Rambla, ocupa l’espai de l’antic Teatre Municipal de la ciutat. De l’enrenou del dia d’obertura, una remota tarda de setembre de 1974, encara se’n deu sentir a parlar per la vila. La lògica de la localització de l’edifici, la seva Figueres natal, és del tot irrefutable. Comptat i debatut, Dalí, absolutament vinculat a la geografia empordanesa, també es considerava a si mateix un “pintor essencialment teatral”.
En l’actualitat, l’espai és un emblema indestriable de la ciutat. A mode de readymade, icònics pans i ous decoren la paret (Dalí era fan incondicional del pa de pagès). Corona el museu una fascinant cúpula geodèsica, pura exuberància. D’entre els innumerables atractius que s’hi troben a l’interior, en destacaríem la sala Mae West, un surrealista apartament configurat a partir de la cara de l’actriu, o el cadillac plujós, l’antic cotxe de Gala reconvertit en l’element central del “pati de butaques”.
2. Casa-Museu Salvador DalíTot seguint l’aresta, arribem al segon punt: Portlligat. En aquest poblet de pescadors s’hi instal·laren Gala i Dalí durant bona part de la seva vida. Molt abans, però, de conèixer la seva musa, Dalí ja feia cap per la zona: el pare de l’artista era de Cadaqués. D’aquí que, des de la més tendra infància, el pintor sojornés per l’àrea. Des d’aquesta població, Dalí va fer les primeres descobertes per la comarca. Segurament en aquella època és quan començà a explorar el Cap de Creus, un dels seus paisatges predilectes, ben sovint motiu d’inspiració artística (vegi’s El gran masturbador, una de les seves obres cabdals).
En aquest mateix entorn, vora l’any 1929, Dalí hi conegué Gala. L’aristòcrata russa estiuejava en aquest poblet de la costa mediterrània amb el seu primer marit, Paul Éluard, i la seva filla, Cécile. Un parell d’anys més tard, el 1932, es casava amb Salvador Dalí. Per a l’adquisició de l’immoble de Portlligat, però, encara caldria esperar una miqueta. Aquest canvi de taló de fons, fou conseqüència directa de la ruptura de Dalí amb la seva família política. Expulsat de Cadaqués, l’artista es feia amb una petita barraca de pescadors a Portlligat. Aquesta casa, avui reconvertida en museu, s’ha convertit en un espai massivament visitat. Si us aventureu a perdre-us pel laberíntic entorn, més val que reserveu l’entrada amb antelació. La pròpia experiència avala el consell, queda dit. A Portlligat hi ha el taller de Dalí: seu d’eviternes jornades laborals. També la sala oval, territori privadíssim de Gala. D’entre l’enfarfegada decoració, destaquen l’ós del rebedor i el mussol, il·lustres exemples de l’afició de Dalí per la taxidèrmia.
3. Castell-Museu GalaEl tema central de bona part de l’obra de Dalí és el paisatge de l’Empordà “exactament del paisatge de l’Alt Empordà i, més exactament encara, del cel de l’Alt Empordà”. Això, però, no vol pas dir que el pintor no s’interessés pel que hi havia més avall. A la plana de l’Empordà petit, de terres més humides i paisatge més delicat, Dalí hi passà una bona estona. Concretament a Púbol, vora la Bisbal d’Empordà, l’artista hi comprà un castell. En bona mesura per satisfer Gala, que el reclamava des de feia temps. Després d’una laboriosa restauració, la seva mussa se’n va erigir com a mestressa única i absoluta. Queda prou palès en la decoració de l’immoble, d’un estil molt més sobri i auster que no pas Portlligat. Dalí hi va posar cullerada, és clar, però amb mesura i sota el rigorós control de la russa. De fet, fins a tal punt se l’apropià Gala, que Dalí no podia visitar-la sense demanar permís.
Si us embranqueu a visitar aquest darrer vèrtex de la figura daliniana, hi descobrireu un entorn molt més íntim, una espècie de refugi allunyat del focus mediàtic. Entre d’altres coses, hi trobareu alguns divertits detalls decoratius. Per exemple, uns trompe-l’oeil que Dalí va idear per amagar els radiadors (es veu que no acaben d’agradar a Gala). Amb la intenció de dissimular-los, precisament hi va dibuixar uns radiadors al damunt. La cara més trapella de Dalí. Els jardins, la sala dels escuts o la cripta, són alguns dels principals atractius. Aquest darrer espai era on el pintor havia decidit ésser enterrat, ben a la vora de Gala, literalment agafant-li la mà. Una llàstima que, pel que sigui, en darrer moment canviés d’opinió i optés per la sepultura figuerenca (el seu cos és al Teatre-Museu). Entrar a la cripta i imaginar Gala sola sota la pedra, embalsamada i amb la mà estesa al buit fa de molt mal veure.
