Joana Serrat: “Em serveixo dels paisatges per expressar el que sento”

Actuarà el pròxim 25 de juliol a l'Antiga Estació de Benifallet

Anna Zaera

19/07/2015

Música

Joana Serrat (Vic, 1983) diu que li agrada fer una música lligada a la terra, que parli del que realment preocupa a les persones. Sobre aquesta pista de base, Serrat ha imprès les descobertes i les transicions dels seus darrers anys. De la vintena a la trentena. Del desorde a l'acceptació. I finalment a reconèixer-se com a cantautora. L'afició als 'westerns' del seu pare la va portar a endinsar-se en la cultura americana, i d'aquestes sonoritats de l'Amèrica profunda va néixer un estil sensual i transcendent, la majoria de les vegades marcat per l'anglès, que ara la identifica en l'univers musical català. El proper 25 de juliol actuarà a l'antiga Estació de Benifallet, enmig de les muntanyes i els pins, un paisatge que, com ella mateixa diu que passa a les seves cançons, es convertirà en un actor més del seu repertori.

"Crec que el fet de fer cançons tan genuïnament del continent nord-americà fa que sigui natural cantar-les en el seu idioma original"

- Quin és el primer record que tens vinculat amb la música?
El meu pare despertant-nos diumenge al matí amb discos de Neil Young, la Creedence o Roy Orbison. I la meva mare posant-me els vinils de Xesco Boix i cantar-ne les cançons mentre m’ensenyava les seves lletres. En fèiem un joc. Tinc molt bons records de la meva infantesa.

- Per què a una noia nascuda a Vic li interessen els sons del folk americà?
El meu pare és un gran admirador dels westerns, com els de John Ford, per exemple, així que a casa miràvem moltes pel·lícules de l’oest. D’altra banda, el fet de viure a Vic pot arribar a marcar-te pel pes de l’entorn geogràfic. Tot això sumat a l’imaginari col·lectiu cultural i a l’atracció que vaig sentir per autors com Neil Young, Bob Dylan, Pete Seeger, Woody Guthrie o Patsy Cline, va fer que em sentís que pertanyia a aquest espai que ells havien creat. A més a més, m’atrau el vincle que hi ha entre la terra i les històries que canta el folk. El que realment preocupa les persones, com sentiments i situacions, i la necessitat d’expressar-les. Escoltant aquests autors del gènere, sempre he sentit que les seves eren cançons veritablement honestes. I crec que, per damunt de tot, això m’ha commogut des de ben petita i m’ha fet sentir com a casa.

- Quins creus que són els temes més recurrents en les teves lletres?
Varia segons el disc i, per tant, segons l’època que visc. Les lletres i les cançons són un reflex de la meva experiència vital i personal. Al primer disc, 'The Relief Sessions', hi havia molta temàtica amorosa. Crec que cantava a l’amor des de diverses perspectives: des de la vessant més afable fins a la més dissortada, passant per un estat exorcista i catàrtic. Fou una època en què vaig tenir grans canvis personals i va despertar d’una manera quasi definitiva la consciència del pas del temps. Amb la perspectiva dels anys, veig que va ser un disc confessional i, alhora, un viatge iniciàtic. La sensació és que s’hi respira una innocència i una frescor característiques de la joventut, que crec que queda reflectida tant per la lírica com pel tractament naïf de la seva sonoritat. Al segon treball, 'Dear Great Canyon', aquesta candidesa s’ha convertit en pes i en experiència, i això s’ha traslladat a la seva sonoritat. En aquest segon treball, el que vinc a presentar a l’antiga Estació de Benifallet, la temàtica es mou més entre la supervivència i la lluita per aconseguir un somni. L’envergadura d’aquesta gravació va ser per a mi tota una gesta: quan lluites per un objectiu, un somni, has d’establir prioritats, i fer-ho suposa, sempre, haver de renunciar a tot allò que no és prioritari.

- Què signfica 'Dear Great Canyon' en la teva carrera?
Crec que aquesta empenta, aquest esperit de superació personal queden plasmats en les cançons. Quan sorgeixen els primers acords del 'Dear Great Canyon' em trobo en un període de transició: per una banda em trobo al final d’una relació alhora que em veig sorpresa per un idil·li preciós; i per altra banda, ja no tinc por ni complexos per assumir la meva condició de cantautora. És un disc molt intens i crec que algunes de les seves lletres transmeten aquesta intensitat.

- Així, què creus que ha canviat del teu anterior disc a aquest?
Quan em trobo escrivint les cançons del 'Dear Great Canyon' no necessito ni matar fantasmes, ni fer una recerca de la meva veu, perquè ja sé quina és. Per tant, aquest segon disc és una consolidació artística. I ve marcada, sobretot, per la presa de consciència del meu rol i per la tenacitat de voler fer realitat el somni de gravar el disc de la meva vida. Aquesta lluita marca un pols i un batec que es traspassa tant a la sonoritat del disc com en els versos de les cançons.

- Quina creus que és la diferència "de textura" entre cantar en anglès i fer-ho en català?
Sobretot és una qüestió de gènere. A mi no m’entusiasma escoltar bossa nova cantada en anglès, ho he trobat sempre postís i mancat de màgia i sensualitat. Crec que el fet de fer cançons tan genuïnament del continent nord-americà fa que sigui natural cantar-les en el seu idioma original.

- A les Terres de l'Ebre actuaràs a l'antiga Estació de Ferrocarril que va estar abandonada durant anys. Com creus que lliga aquest escenari amb les teves cançons?
Serà la segona vegada que tocaré a l’Estació i no podria estar més contenta de repetir l’experiència. En guardo un record molt bonic, tant per la seva gent com per l’entorn. Cantar en indrets naturals delicats com aquest és sempre un plus que acompanya els meus concerts. Jo em serveixo dels paisatges en algunes de les meves cançons per expressar el que sento, així que moltes vegades aquests escenaris acaben convertint-se en un actor més del concert.