Jump to navigation
- L’origen de Màia el trobem en la resposta d’un anunci en un web musical...Jo ja tenia els meus projectes quan vaig veure un anunci que havia posat en Gus a la pàgina web d’Atiza en què buscava una cantant. Tot i que l’anunci ja estava caducat, vaig trucar-lo igualment i li vaig enviar maquetes meves. Em va escoltar i va voler fer-me la prova tot i que ja tenia escollida la cantant. Vaig arribar tard però em vaig acabar quedant.
- I el projecte qualla perquè cinc anys més tard us trobeu presentant ‘Esclat’, el tercer disc...Aquest tercer disc és també l’inici d’una nova etapa en tots els sentits ja que Lluís de Puig, un dels components de Màia, ha deixat el projecte i hem passat a ser un duet. A més, l’experiència dels dos discos anteriors ens va obrir moltes ganes de provar i d’experimentar nous sons. I aquest disc l’hem anomenat ‘Esclat’ perquè ha estat el canvi total, el canvi d’etapa.
- A més, heu volgut renovar l’estil acostant-vos a les grans produccions anglosaxones. Per què decidiu fer aquest pas?Nosaltres sentíem que Màia havia de fer un canvi cap a millor. És una aposta totalment personal i ens venia de gust. Teníem ganes d’experimentar amb els sons electrònics més actuals i més anglosaxons. Aquí potser aquests sons no són tan representatius però volíem fer alguna cosa diferent i explotar la meva veu, perquè en discos anteriors no hi havia tanta exigència vocal sinó que més aviat es trobava a nivell de lletres i de melodies. En aquest tercer disc, en mans del productor Oriol Padrós, vam voler anar una mica més enllà i que hi hagués un treball bastant més intens a nivell vocal.
- I a tu, què t’ha suposat aquest canvi?Una de les coses que m’ha suposat és pujar a l’escenari amb molt més respecte que abans. Evidentment, sempre l’he tingut, aquest respecte. Els meus companys no entenen que encara em posi nerviosa. No sé si és una cosa que té a veure amb l’exigència amb un mateix però crec que ara tot això s’ha multiplicat perquè és un disc complicat i cada vegada que pujo a un escenari he d’estar cuidant tot el que faig.
- Comenteu que és un estil inexplorat al nostre país. Manca de risc?No ens ho plantegem gaire. El tema de l’estratègia en la música ha arribat un punt en què nosaltres l’hem deixat una mica de banda. Potser vam començar sent una mica més estratègics, anant més cap al folk i fent coses que ja s’estaven fent i que se seguien. I al final, entens que el que arriba és el que la gent es creu de tu, la transparència. El que tu transmets és el que agrada a la gent. En aquest tercer disc hem volgut ser el que ens venia de gust. Evidentment, sabent que hi havia un risc ja que aquest estil nou no s’ha explorat encara aquí això i no en teníem referències. Un quan treu un disc té els seus discos propers i té influències. En aquest cas, nosaltres, d’influències pròpies d’aquí no les teníem perquè el català en aquest estil ja per començar era complicat. Per exemple, una cosa que s’ha tractat molt en aquest disc ha estat la rima, que sigui molt rítmica. En aquest estil de música no es pot parlar, no es poden dir les frases sense que la pròpia paraula tingui ritme. Tot això era un repte però estem molt contents amb el resultat.
- ‘Esclat’ és un disc molt optimista i primaveral. Era el que volíeu transmetre per donar la benvinguda a una nova etapa de Màia?Súper optimista! Li vaig dir a en Gus quan va presentar totes les lletres. El procediment que fem és que jo li presento uns temes que m’agradaria que tractés i els desenvolupo però a nivell personal, sense rimar-los ni res. A partir d’aquí, ell agafa idees i crea les cançons. I de totes les idees que vaig donar n’hi havia alguna que no era tan optimista i ell ja no la va agafar. Va fer un disc molt rodó en quant a positivisme. Potser hi ha la cançó ‘Foc Immortal’, que parla de les persones que ja no hi són però tot i així ho fa des d’una visió molt optimista. No hi són però les estimarem sempre. Hi ha un punt de llum en tot el disc.
- Amb tot, el violí és l’instrument que més poseu en valor.Vam començar amb violins molt clàssics perquè tant en Lluís de Puig com jo veníem de la música clàssica que fèiem al conservatori. Clar, jo no tenia encara la soltesa que he guanyat amb els anys. Els violins acústics del primer disc eren molt clàssics. Tot era molt clàssic. En el segon disc ja vam fer més experiments. Vam treballar amb un productor que ens va proposar que el so del violí no fos tan fidel a l’esperat i provar sons nous, més atmosfèrics. Ara, en aquest tercer disc, amb l’Oriol Padrós els violins passen a tenir un so totalment electrònic. De fet, en algunes cançons pots escoltar violins però en altres et podries pensar que es tracta d’un sintetitzador o algun altre instrument, però realment sóc jo tocant el violí i després se n’ha modificat el so. Això, a nivell de directe, ho intento portar amb algunes pedaleres i amb el violí elèctric intento imitar el so del disc.
- Heu tornat a apostar pel micromecenatge per produir aquest disc. Creieu que és el pas natural per treure nous treballs donat l’entorn discogràfic actual?Desgraciadament, sí. És molt difícil treure un disc avui en dia i més treure’l havent fet butxaca. Aquest és el gran problema. Nosaltres fem una gira i a vegades no és suficient. Això sí, serveix per pagar els músics que ens acompanyen, invertir en imatge, xarxes socials... Hi ha moltes coses al voltant d’un grup que generen moltes pèrdues i llavors a l’hora de gravar un disc et trobes que és molt complicat. Nosaltres hem tingut la infinita sort d’haver arribat a l’objectiu amb el micromecenatge perquè era el segon cop que ho fèiem i teníem un respecte brutal perquè tornàvem a estar demanant ajuda però per altra banda era l’única manera que teníem de treure disc. Però ha funcionat molt bé i estem molt contents i agraïts. Sempre tenim present la gent que ens ajuda, que a més és un cercle reduït al qual tenim una gran estima.
Web Màia
