Isabel Jordà

Foto: 

Cedida

Isabel Jordà: "Aquesta novel·la em permet fer participar el lector dels costums i tradicions del meu poble"

L’autora guanya el 35è Premi de Narrativa Vila d’Ascó amb ‘Rondalla del Mal Pas’
Judit Monclús
,
26/03/2024
Llibres
Isabel Jordà Cabacés (Ascó, 1957) torna a les arrels del seu poble natal, Ascó, a través de la novel·la ‘Rondalla del Mal Pas’, una història ambientada a finals del segle XIX a la vila de la Ribera d’Ebre. En aquest llibre, el primer que publica i que s’ha alçat guanyador del 35è Premi de Narrativa Vila d’Ascó, explica la història de Toni de Lilo i de com les seves trapelleries el porten, de gran, a treballar per un influent aristòcrata barceloní amant de les males arts. Quan l’obliguen a actuar per damunt de la seva consciència, però, tot canvia.
Per a mi, Jesús Moncada, amb obres com 'Camí de Sirga', és el gran mestre de les Terres de l'Ebre

- La teva primera incursió en el món literari acaba premiada amb el 35è Premi de Narrativa Vila d’Ascó. Com et sents després d’aquest reconeixement?
És una satisfacció tremenda, la veritat. Haver guanyat aquest premi, que és un guardó molt consolidat i important, em fa sentir orgullosa. I ho estic encara més pel fet de ser del poble.

- Què t’impulsa a escriure aquesta primera història?
Durant molt de temps vaig pensar que de tot allò que havia sentit explicar al poble feia molts anys, quan era joveneta, en podia bastir una ficció. I és el que vaig començar a fer. El que passa és que no era conscient que recordava tantes coses, la veritat. [riu] Als pobles, sempre se senten explicar històries, anècdotes, llegendes... Recordo que pelant ametlles a l'estiu, que és quan s'ajunta la gent, una cosa molt comuna per passar l’estona era explicar històries. Es veu que jo, de petita, anava per allà i en sentia explicar moltes. I com que la major part d’aquestes persones eren grans, explicaven coses que a ells també els havien arribat de la mateixa manera. Continuaven la transmissió oral d'unes llegendes i d'unes històries que havien sentit narrar abans. Va ser així com vaig pensar d’escriure una ficció d'acord amb aquests relats i que ho podria fer a través d’un personatge inventat a qui li pogués atribuir aquestes històries i fer-li viure algunes d’aquestes experiències, també. I així va ser com va néixer Toni de Lilo i com van sortir totes les històries del llibre.

  • imatge de control 1per1

- La història de Toni de Lilo, el protagonista de ‘Rondalla del Mal Pas’ ens porta fins a l’Ascó i la Ribera d’Ebre de finals del segle XIX. Com ha estat transportar-te fins a aquesta època per escriure la novel·la?
Realment, hi havia d’anar per força a aquesta època. Perquè en aquestes històries que et deia, sentia explicar que els llums eren de carbur, que anaven per camins de ferradura, que no hi havia carreteres, tot i que hi havia la barca, que tots anaven amb espardenyes d’espart i les vetes lligades, que no hi havia llum elèctrica ni aigua corrent... Clar, per escriure em vaig situar tenint en compte l'edat de les persones que ho contaven. Per això, me n’havia d'anar a finals del segle XIX i principis del XX. Tampoc he hagut de fer massa cerca històrica, perquè és una ficció, però he intentat comprovar certs aspectes i detalls que apareixen al llibre.

- D’alguna manera, també ha estat una manera de reivindicar uns paisatges i unes tradicions que ens ensenyen les arrels d’un territori...
Totalment! La infantesa del personatge transcorre al poble, a la vora del riu: ell hi pesca, va a fer la migdiada allà a la vora, etc. És un amant del riu i em serveix per fer que el lector participi dels costums, de les tradicions i de les celebracions que es fan al poble. És donar-li a conèixer una vida agrícola al llarg de les estacions de l'any, de les collites, de les celebracions que anaven incorporades a cada època i és fer que es conegui el poble.

- Al llibre, també reivindiques i recuperes expressions i mots de la parla ebrenca...
Aquesta novel·la, fa anys que la vaig escriure i fins ara, havia quedat guardada en un calaix. Quan la vaig escriure, ho vaig fer en català estàndard, però quan la vaig rellegir em va semblar que els personatges no eren la gent del meu poble, d’Ascó. Va ser quan vaig decidir que la gent del poble havia de parlar com parlem a Ascó: amb l’article lo, amb les terminacions, amb el subjuntiu acabat amb el morfema /a/, etc. Ara, tot això ho vaig haver de comprovar perquè hi havia algunes conjugacions que no m'acabaven de sortir després de tants anys vivint fora del poble!

- De fet, ja fa uns quants anys que alguns autors de les Terres de l'Ebre reivindiquen els personatges del territori fent-los parlar amb el dialecte propi...
És veritat que fins ara potser no s’havia fet tant i gairebé tots escrivien en català estàndard. També et diré que la gent com jo, que hem hagut d'estudiar i de treballar fora, també tenim la parla alterada. Ja no parlem ben bé com es parla al poble, tot i que si jo miro enrere i torno a la meva infantesa, totes les paraules sonen com en aquell moment.

- Fins a quin punt t’ha influenciat l’obra de Jesús Moncada per explicar la quotidianitat d’Ascó de finals del XIX?
Per a mi, Jesús Moncada, amb obres com 'Camí de Sirga', és el gran mestre de les Terres de l'Ebre. I quant a l’escriptura i al seu plantejament, sempre m’ha agradat com escrivia Manuel de Pedrolo i Andrea Camilleri, autor dels llibres que tenen el comissari Montalbano de protagonista. Sempre que els llegeixo, penso que jo hagués resolt les trames que narra de la mateixa manera. Em fa gràcia! [riu] I en el cas de la fantasia, m’agrada molt J.K. Rowling, l’autora de la saga de Harry Potter. De fet, quan a 'Rondalla del Mal Pas' explico l’origen de les gàrgoles medievals, tot és fantasia pura i m’he inspirat molt en fer-ho com ella.

- En el relat, trobem dos paisatges que denoten el contrast en la vida del protagonista: Ascó i la vora de l’Ebre, com a símbol de llar, d’acollida i on en Toni desplega la seva cara més amable, i Barcelona, on és la mà dreta del comte i dels seus negocis tèrbols...
Aquesta novel·la em permet fer participar el lector dels costums i tradicions del meu poble a través de la infantesa de Toni i, alhora, conèixer també, com era aquesta persona, que era un trapella. Li agradaven tota classe de juguesques. Al llibre explico que és un artista de les cartes. Mentre és petit, doncs, puc elaborar el personatge perquè el lector ja comenci a pensar què pot esperar d’algú gens convencional i que sempre intenta sortir-se amb la seva. Quan es fa gran, això li dona aquestes característiques personals de ser un jove audaç, valent, que fa que es fixin en ell. En aquest cas, s’hi fixa un aristòcrata de Barcelona sense escrúpols que veu que, tenint-lo al seu servei, li pot treure partit. Efectivament, se l'emporta a Barcelona i li encarrega unes missions que en Toni va fent, però quan li comença a demanar que actuï per damunt de la seva consciència s'ho replanteja i ha de prendre certes decisions.

- D’acord amb la història, creus que en Toni és un personatge ambiciós o generós?
Diria que és ambivalent. És ambiciós perquè quan fa operacions a Barcelona, fa operacions de risc i ho fa tot pel negoci, per fer diners. Però alhora també és generós amb els seus.

- Tot i això, el sentit de la justícia que té, fa que el lector tingui empatia amb ell malgrat les trapelleries que fa de petit i les que fa de gran...
Exacte, tot i que jo no sabia com acabaria aquest personatge. Va anar creixent sol, però al principi pensava que podria acabar sent un delinqüent, d’acord amb allò que li agradava i com feia els diners. No anava per a pagès, diguéssim! Ell feia diners d'una altra manera, amb les juguesques, i clar, hi havia un moment en què jo pensava que no sabia com evolucionaria. Però el personatge va anar creixent i, arribat el moment de la veritat, la que va guanyar va ser la seva part bona. En el fons, veus que és un bon home, que ha fet coses que potser no les hauria hagut de fer i que se'n penedeix, probablement, però que en el fons és un bon home.

- De fet, aquesta “oportunitat” de feina a Barcelona al palau del comte Fluvià és la que es pot deduir al títol de la novel·la, amb aquest mal pas que acaba fent el protagonista...
Absolutament, és el joc de paraules. El Mal Pas és el penya-segat d’Ascó, que es troba al costat de la capelleta del Carme. Quan vas a Ascó, es veu una paret argilosa que cau en vertical sobre l’Ebre. Aquesta és la definició física, però la figurada seria que a la vida pots fer un mal pas, que malgrat pensar que has fet un canvi per a bé, pot ser que allò es torci i acabis fent un mal pas.

- Tot i això, el mal pas d’en Toni, d’alguna manera, acaba salvant les vides de les persones que més estima: la Polina i l’Eulàlia...
Sí, per descomptat. Aquest mal pas pot tenir unes conseqüències greus, pot comportar la desaparició i, fins i tot, la mort, ves a saber... Però sí, ell, amb els seus negocis i tota la resta, intenta no deixar desprotegides les persones que estima.

- Hi haurà una altra segona novel·la, Isabel, després d’aquesta? Suposo que has rebut un bon feedback per part dels lectors...
La veritat és que la gent em diu que els agrada molt, que els ha enganxat i que fins que no han arribat al final, no han pogut parar. M’agrada que em diguin que s’ho han passat bé llegint-la. Realment, era l’objectiu, ja que també és l’objectiu de la rondalla: entretenir el lector. Que s’ho passin tan bé com quan jo la vaig escriure és el més important.

A

També et pot interessar