Jump to navigation
- Què et sedueix d’Alejandra Pizarnik per convertir-la en protagonista d’aquesta creació?Amb Alejandra Pizarnik m'uneix un sentit poètic de la vida i de l’existència, un amor per la paraula i pel llenguatge. Ella va viure la vida amb molt èxtasi, amb molta força, però també va tenir sempre un sentit melancòlic o dramàtic de l’existència. Sentia que no pertanyia al món en què vivia i que no era acceptada per les normes que imposava la societat, potser per ser dona, per ser escriptora, per la seva tendència sexual, etc. També tenia certs trastorns mentals causats per diferents traumes, com ara pel fet de no ser acceptada en una societat en què la dona, com diu la seva germana en una entrevista, s’havia de casar, tenir fills i ser mestressa de casa. L’àngel de la llar, que en deien llavors. Clar, ella sentia que no pertanyia a aquest món, que no era acceptada i que no trobava el seu lloc. A mi, tot això, també em crida molt l’atenció, perquè jo també visc la vida, a vegades, amb un sentit dramàtic i potser melancòlic, molt lligada a la infància i negant-me a ser adulta. Prefereixo el joc, que me’l dona la meva professió, ser actriu, el fet de crear com a directora. En aquest cas, me’l donava Alejandra Pizarnik. Ella va estar ingressada en diverses ocasions perquè va tenir diversos intents de suïcidi. De fet, al final, es va suïcidar. Per tot això, també m’interessava molt tractar el tema de les malalties mentals, que crec que estan molt a l'ordre del dia, però que encara ningú en parla clar, encara són un tabú. Ningú està exempt de patir una malaltia mental, com ara la depressió o l’ansietat, tot i que de vegades en parlem d’una manera molt frívola.
- ‘Grito de mujer entre los muertos’ és un monòleg creat a partir de textos de Pizarnik. Com els has treballat?M’interessava molt donar visibilitat a Pizarnik a través d’aquesta peça conformada pels seus textos. He agafat les seves poesies, fragments dels seus diaris, parts de les seves cartes i ho he transformat tot en una obra dramàtica, però sempre és la veu de l’Alejandra qui parla. El que passa és que el que he fet ha estat donar-li un sentit dramàtic a través de l’acció. La veritat és que ha estat molt interessant i molt difícil. Especialment, portar les seves cartes, que són prosa, i els versos fins a l’acció dramàtica, però la part musical també m’ha ajudat molt en aquest camí, en què m’he trobat molts fronts, com ara la crítica que fa al sistema mèdic. Entre d’altres, Pizarnik parla de la psicoteràpia i de com ha fracassat. Diu que els metges obren la ferida, però no saben com tancar-la.
- Aquesta part musical que comentes, aquest espai sonor que embolcalla l’actuació, és obra del músic Josep Vidal...El que en principi havia de ser una banda sonora, és a dir, unes peces musicals que havien de sonar de fons o acompanyant alguns dels actes, es va convertir en un espai sonor que va molt més enllà d’aquestes peces musicals. Les vam treballar amb en Josep i ens vam fer acompanyar de sons i de notes d’un piano electrònic que, al seu torn, també s’acompanya de la viola, que toca el seu fill, Marc Vidal. Tots aquests sons i aquesta música potencien la paraula i l’acció. D’alguna forma, és l’argamassa o la cola que uneix cada escena. Quan estàs sola fent un monòleg, és molt complicat que es produeixi l’acció i el conflicte, però això es produeix moltes vegades a través del so. Pot ser amb una alarma que sona per avisar els malalts que toca revisió o una cançó que es converteix en la melodia de la nina de porcellana que crida a l’Alejandra Pizarnik o, en aquest cas, al personatge de la Flora, a entrar a l’altra part del sanatori. El primer tema és 'Resurrección', que és la peça de dansa butoh, i també hem creat una peça meravellosa per acompanyar aquest renaixement del personatge.
- Com bé dius, teatre, música i dansa butoh, un estil molt particular que es defineix com un "lament ballat"…Penso que la formació constant és molt important i el passat mes d’octubre em va sorgir la possibilitat d’anar a estudiar amb Eusebio Calonge i Paco de la Zaranda, que són dos integrants del Grupo de La Zaranda, que porta quaranta-cinc anys sobre els escenaris. Vam treballar diferents exercicis que ens remetien al teatre noh o al teatre kabuki japonès. De fet, quan vaig fer la inscripció al curs, ja vaig comentar que estava buscant recursos per crear 'Grito de mujer entre los muertos'. Llavors, em van donar aquestes indicacions, d’un treball molt lent, de minuciositat en cada moviment del cos, etc. I buscant coses del teatre noh i del teatre kabuki vaig arribar a la dansa butoh, que la desconeixia totalment en aquell moment, però que em quadrava perfectament amb allò que volia explicar. Va ser quan vaig fer una tasca d’investigació i la vaig provar en el meu cos. És una dansa de la mort. De fet, és anomenada dansa de la foscor. Està inspirada en el moment en què llancen les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, ja que es diu que els cossos dels irradiats que queden vius es mouen com zombis entre els morts. Visualment, la dansa butoh s’inspira en aquest moment i, alhora, es converteix en una crítica a la societat nord-americana i en una crida a mantenir les tradicions i la identitat japoneses. Així que, si jo, al meu projecte, partia d’una mort cap a una resurrecció, doncs, néixer d’alguna manera a través de la dansa butoh em semblava perfecte. Partia de moviments lents, cossos escanyolits que amb prou feina es poden mantenir dempeus, genolls doblegats, molt joc d’articulacions, etc. Em funcionava a la perfecció per construir aquest primer acte de l’espectacle, que és sobre la resurrecció. La veritat és que jo parteixo d’una formació autodidàctica i llegint i escoltant mestres de la dansa butoh, t’adones que tots tenim aquest tipus de dansa dins nostre. Jo també apel·lo, des dels meus treballs, a la improvisació, perquè tots som artistes i tots tenim la capacitat de crear, de cantar, de recitar. Així que apel·lo a la llibertat de creació de qualsevol persona i també al poder sanador, curatiu, de l’art.
- Poc abans de suïcidar-se, Alejandra Pizarnik va dir en una entrevista publicada el 1972: “Entre otras cosas, escribo para que no suceda lo que temo; para que lo que me hiere no sea; para alejar al Malo. Se ha dicho que el poeta es el gran terapeuta. En este sentido, el quehacer poético implicaría exorcizar, conjurar y, además, reparar. Escribir un poema es reparar la herida fundamental, la desgarradura. Porque todos estamos heridos.” La poesia com a mètode de cura. Creus que és per la bellesa que se li atribueix o per la via d’expressió de sentiments que permet?Crec que és per les dues coses: per la bellesa de la poesia i com a eina de curació, però també pel que deies, per poder expressar-ho tot, poder traslladar-ho en paraules i poder compartir-lo, que això també cura. Ella diu que tots estem ferits, que tots tenim un estrip a l’ànima i que la poesia ajuda a guarir aquesta ferida. Aquesta és una altra de les coses que m'uneix molt a Alejandra: la poesia com a eina de curació.
Foto: Alegre Priscila- Presentes ‘Grito de mujer entre los muertos’ com un monòleg que posa en escena la bellesa poètica de la mort, de la bogeria i les malalties mentals a través del personatge de Flora. ¿Com es pot trobar bellesa en la mort o en les malalties mentals?Es pot fer perquè l’han trobat tots els savis, els filòsofs i els artistes al llarg de la història. I em remeto a Valle Inclán, amb l’esperpent; a Goya, a 'El crit' de Munch, a les figures recaragolades de dolor de Bernini, etc. Allà també hi veig bellesa, perquè la vida és bellesa, però també patiment. I si no hi ha patiment, no podem veure l’altra part, la del goig. Des de petita, m’ha cridat molt l’atenció el punt lleig, grotesc, esperpèntic, obscur, tenebrista. De fet, en preparar l’obra també hem jugat molt amb el tema de la il·luminació, amb una llum molt tènue. També he de dir que sempre m’han encantat les pel·lícules de terror i aquí potser hi ha un altre segell personal, però no et puc donar una explicació lògica sobre per quin motiu aquí hi ha bellesa, simplement puc dir això: que al món hi ha dolor, hi ha patiment, però jo hi veig bellesa, fins i tot en tot allò que és diferent que, a mi, sempre em resulta molt atractiu.
- A la teva performance també hi apareix la poesia com a mètode de redempció. Les persones amb malalties mentals creus que tenen aquesta necessitat de redimir-se?Crec que tots busquem redimir-nos a través de qualsevol eina, com pot ser l’art. No només les persones que tenen una malaltia mental. Al final, hem de ser conscients de la diferència i entendre que ens fa més complets, més bells i més reals. Jo penso en la poesia i em sembla una cosa molt etèria, però és que la poesia ens uneix a la veritat i la veritat està en la quotidianitat real del dia a dia.
- Però també tens en compte l’art com a eina de denúncia: parles d’una societat hipnotitzada, que sembla aliena al dolor dels altres…Conec molts casos de persones que pateixen algun trastorn, jo mateixa també vaig viure un episodi d’ansietat durant un temps, i el primer que fan els metges és donar-te pastilles. Amb les pastilles potser funcionem millor, però no hem atès el fons del problema. Ho passem per alt moltes vegades. Ja ho solucionarem, però primer mantinguem-los sedats i donem-los pastilles. I això ens afecta, perquè estàs ficant-te un producte químic al teu cos i estàs deixant de fluir d’una forma natural. Llavors, sí que critico el sistema. Ho he viscut de primera mà. Abans que la pastilla, caldria analitzar d’on ve aquesta ansietat, aquest estrès o aquest trastorn. No cal posar pegats. Com deia abans, obrim la ferida, però no la tanquem. Creem persones dependents de la medicació.
- Durant la preparació d’aquest projecte, a més de conèixer més profundament Pizarnik, hi ha hagut alguna descoberta que t’hagi colpit especialment?Sempre dic que quan s’és actriu o artista, l’art és sanador i tant posar-me a investigar com posar-me sobre l’escenari té un efecte catàrtic en mi. Com deia Aristòtil en la seva poètica: quan hi ha un reconeixement hi pot haver un guariment. I això és el que pretén el teatre, que l’espectador reconegui certs aspectes i que, en el cas de 'Grito de mujer entre los muertos', se’n torni a casa pensant, reflexionant, sobre tots els temes que ha pogut veure sobre l’escenari, però no perquè apel·li a la lògica o a la raó, sinó a les emocions, a la intuïció, a tot allò que hi ha més enllà. Per això utilitzo Pizarnik, perquè ella és una poeta surrealista, que apel·la el món dels somnis, l’inconscient. Un senyor, després de la mostra oberta que vaig fer, em deia que esperava alguna cosa més divertida i que el que havien vist els havia deixat molt mal cos. Doncs objectiu aconseguit! El que jo volia era donar-los un cop de puny a l'estómac, que patissin amb aquesta sensació d'angoixa, perquè aquesta realitat existeix, és la realitat de la gent amb malalties mentals, del suïcidi, de la cerca d’identitat, d’una necessitat de curar que no trobem. Hi ha una angoixa vital, però vivim un moment de xarxes socials en què impera tot allò que és perfecte. S’ha d’agradar els altres i s’ha de mirar més cap a fora que cap endins. Jo el que vull és treure la màscara. A banda, a l’obra hi creo un cicle, ja que comença i acaba amb la mort. Això és perquè també penso que sempre estem en un procés de canvi o, al contrari, que hi ha molta gent que no és conscient que es pot canviar una vida, que mai és tard. També m’interessava expressar que, al capdavall, la mort no deixa de ser un trànsit més, però tenim por de parlar-ne, i això que forma part de la nostra existència. M’interessava molt estudiar el tema de la mort i parlar del més enllà, perquè crec que no se’n parla prou. Volia mostrar la mort com un procés més de la vida.
- Parlar-ne per afrontar-ho millor, com fas també amb el projecte Lorquianas, una associació cultural per donar visibilitat, impulsar i empoderar dones a través de l'art i la paraula de Federico García Lorca. Altre cop la poesia...Seguim! Vam sorgir el 2017 i continuem actives i unides. No només som un grup de dones que fem teatre o recitals de poesia, sinó que també funcionem com una xarxa d'ajuda mútua per donar-nos un cop de mà les unes a les altres i enriquir-nos en tot allò que puguem. Ara, potser jo estic una mica més immersa en els meus projectes artístics i no sempre puc atendre l’associació. De totes maneres, amb motiu del Dia Internacional de les Dones, l’associació En clau de dona ens ha convidat a fer un recital poètic que es farà a la plaça del Mercat, a Amposta, el dia 9 de març a les dotze del migdia. I, per descomptat, el Grito de mujer entre los muertos també porta el segell de Lorquianas.
- I on podrem veure aquest ‘Grito de mujer entre los muertos’?La meva idea és estrenar a les Terres de l'Ebre ben aviat, però si no hi hagués aquesta possibilitat, estem mirant altres espais. Tenim confiança en el projecte i crec que es pot vendre prou bé. Especialment, després de la mostra que vam fer a L’Obrador de Deltebre i de sentir el feedback del públic.
- Com va ser aquest treball de residència que vas fer a L’Obrador Espai de Creació?Hi vaig passar una setmana, principalment, treballant els textos i la coreografia. També hi venien en Ramon Gil de TotSona i el seu equip, l’Eric i el Raúl, que s’encarregaven del tema del so i de la il·luminació. Plegats, vam fer un disseny d’il·luminació molt concret. I pel que fa a la música, també comptava, com et deia abans, amb en Josep Vidal i en Marc Vidal. Estic molt agraïda pel fet que existeixin aquest tipus d’espais per treballar, assajar, preparar aspectes tècnics i, a més, per poder fer una mostra oberta al públic i rebre unes primeres impressions, que van ser molt positives.
Twitter Fuensanta López
