Priscila Alegre

Foto: 

Quim Santacreu
Priscila Alegre

Priscila Alegre: “Com a ciutadans del món estem obligats a seguir el ball que marquen els tempos”

Últims dies per visitar l'exposició d'Ebrergent 2019 a Lo Pati
Roser Regolf
,
24/07/2019
Arts
Des dels anys vint, hi ha quatre hores puntes que a Amposta van acompanyades del so d’una sirena. A les nou, a la una, a les tres i a les set de la tarda. De la Cambra Arrossera del Montsià ressona un udol que ja forma part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions d’ampostines i ampostins. A través de la peça d’art sonor ‘Ergasía’, Priscila Alegre (Amposta,1988) treballa amb aquests i altres sons similars amb la finalitat de parlar sobre temes com la temporalitat o la propietat privada. A través de complexos algoritmes, la creadora multidisciplinària barreja el moviment de les ones sonores per fer ballar durant 24 minuts unes boletes blanques que projecten la seva ombra a terra, creant dibuixos que van més enllà de la imatge.
"Ara mateix sóc aquí perquè sé que hi he d’estar, perquè hi ha una explosió cultural i artística brutal des que es va crear Lo Pati fa deu anys. I estan sortint mil projectes com Ebrergent, Deltebre Dansa o Eufònic"

‘Ergasía’ és una de les creacions seleccionades per l’exposició 'Ebrergent 2019', que es pot veure al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta fins al 28 de juliol. Priscila Alegre ens explica més coses sobre la seva trajectòria i la raó que l’ha portat fins aquest projecte.

- ‘Ergasía’ parteix del so de la sirena de la Cambra Arossera del Montsià.
Em semblava molt interessant el fet que la sirena sonés cada dia, tot i que ara els treballadors ja no fan aquests horaris. És això el que em porta a reflexionar sobre el món capitalista, els horaris del món laboral o la invasió de la privacitat. A l’obra també apareixen sons com el del Whatsapp, la sintonia dels Simpson o de Catalunya Ràdio, perquè considero que han marcat diverses generacions.

- Quina relació té aquest soroll amb aquests conceptes?
La sirena és un tempo que ens obliguen a seguir. Per què sona a les nou? Perquè és l’hora que començo a treballar.

- Qui ens obliga?
És això el que intento plantejar. Ens obliga el més enllà, el capitalisme, els empresaris... Perquè a ells els interessa que tinguem un horari perquè siguem més productius.

- L’obra també es desenvolupa a partir d’unes boles de porexpan. Explica’ns el seu funcionament.
És un tub de dos metres de metacrilat que funciona amb freqüències pures, que no tenen cap influència de res més. Això és un experiment que van fer al segle XIX per a mesurar la freqüència del so, i a partir d’aquí he començat a jugar.

- En què consisteix aquest joc?
Mesurant els dos metres del tub, i amb els altaveus, jo sé que a la freqüència 89 és quan em fa una ona determinada, i a la tercera freqüència la fa diferent. Els altaveus treballen en desfasament, el que significa que les freqüències pures aniran sempre als números imparells. Llavors, a les freqüències pures de les primeres, les tercianes, les quintes, les setenes aniran fent una forma diferent d’ona, que també depèn dels semicercles. Tècnicament és una mica complicat.

- Al darrere d’un projecte com aquest hi ha d’haver un treball tècnic i creatiu complex. Com arribes fins a aquest sistema?
Jo sabia que volia fer alguna cosa visual i sonora a la vegada. Vaig començar experimentant amb aigua i arròs, sabent que la força del so pot moure coses. I aquest va ser el principi.

- Tornant al significat de tot plegat. Amb les ones de so, les boles de porexpan es mouen i projecten unes formes a terra.
Les boletes representen la ciutadania d’Amposta, però es podria extrapolar una mica a tot el món, perquè al final gairebé tots seguim aquesta corrent capitalista. Com a ciutadans del món estem obligats a seguir el ball que marquen les freqüències i els tempos.

- Per a algú que no hagi sentit mai “la sirena”, com li explicaries ‘Ergasía’?
És un fet curiós, perquè per a la majoria de gent una sirena és com una cosa perillosa, que et fa estar alerta o que indica que passa alguna cosa dolenta. Per això és molt sorprenent que la gent d’aquí ho tinguem tan normalitzat. Intento que sigui un sacseig per fer-nos pensar perquè avui encara sona això.

- És la primera edició d’Ebrergent que presentes un projecte propi. Esperaves ser una de les seleccionades?
La veritat és que no. Fa temps que tenia la idea que volia fer alguna cosa amb la Cambra Arrossera i experimentar amb el tema del so. Llavors quan va sortir la convocatòria em van animar a que em presentés. I després de presentar un primer esborrany força bàsic ja el vaig anar desenvolupant.

- Canviant de tema, també ets una de les impulsores del Kino Tarragonik. A Surtdecasa.cat ja n'hem parlat alguna vegada, però què ens pots dir més sobre aquest moviment?
Kino Tarragonik són unes jornades col·laboratives audiovisuals on ens presentem artistes i  tota aquella gent que tingui una motivació per fer un projecte audiovisual. Vénen persones d’arreu del món, i en tres dies s’ha de fer un curtmetratge entre tots.

- A les nostres terres està agafant embranzida.
Kino Tarragonik va ser el primer que va sortir a Espanya com a Kino Kabaret. Sempre dic que entrar a Kino és com entrar a una secta, perquè és familiar i et sents tan realitzat i acollit que no vols sortir d’allí mai. Jo vaig conèixer el moviment a Helsinki, a Finlàndia, i em va agradar tant que vaig saber de seguida que això també ho volia a casa meva.

  • imatge de control 1per1


Priscila Alegre I Foto: Quim Santacreu

- Com és compartir temps i material amb altres persones que gairebé no es coneixen?
És la màgia de la improvisació. Són uns dies molt intensos on comparteixes material, temps, energia per centralitzar-te tant en alguna cosa que surten coses espectaculars.

- A finals de juny es va acabar la primera edició. Com va anar?
Força tranquil. Hem tingut la classe magistral 'Multiscreen Live Cinema Editing Masterclass' de Gnomalab Studio que ha sigut realment interessant, perquè hem vist un procés d’experimentació on a través d’un mateix material s’ha gravat i punxat en un directe. Quan el vam presentar al Casino d’Amposta, dins del MónFilmat, vam tenir dos projectes que s’estaven editant al mateix moment. Va ser una experiència única.

- Entre bambolines m’has dit que has viscut a països com Anglaterra, Finlàndia o el Brasil. Totes aquestes experiències artístiques i culturals que has absorbit arreu les portes ara a casa per quedar-t'hi?
Tots els llocs tenen la seva màgia. Jo sóc molt amant dels paisatges nòrdics: els boscos, els llacs, el fred... Però la forma de ser de la gent que tenim aquí baix no la trobes a cap lloc. I molta gent ve aquí pels arrossars, per l’horitzó infinit, per estar al costat del mar i de la muntanya.

- És a dir, tens pensat seguir treballant per les Terres de l’Ebre?
Ara mateix sóc aquí perquè sé que hi he d’estar, perquè hi ha una explosió cultural i artística brutal des que es va crear Lo Pati fa deu anys. I estan sortint mil projectes com Ebrergent, Deltebre Dansa, Eufònic, Escenari del crim, Formes diverses de vida... I totes les que em deixo, perquè el territori està on fire.

- Quins fronts oberts tens ara mateix?
Estic amb Eufònic, fent un documental i aprenent a fer escultures d’arena amb ‘Arenas posibles’, a més del festival de música ‘Formes diverses de vida’ i altres projectes musicals que encara estan una mica a l’ombra. I és per això el naixement d’’Ergasía’, perquè m’agradaria fusionar una mica l’art visual i sonor i decantar-me una mica cap aquesta vessant.

Més informació: 

A

També et pot interessar