Nu Díaz: "Les pedres reflecteixen el que som nosaltres"

L'artista multidisciplinar porta l'exposició 'Lo que dicen las piedras' a l'Antic Molí d'Ulldecona

Helena Martín

11/01/2021

Arts

Una pedra, diu l'artista Nu Díaz, és un reflex de l'interior dels humans, una oportunitat per escoltar-nos. Després de l'aturada del confinament per la Covid-19, s'ha evidenciat la necessitat d'establir una nova relació amb la natura que ens porti a sentir més i millor. L'exposició 'Lo que dicen las piedras', que va passar pel Mucbe de Benicarló, es troba ara a l'Antic Molí de Cèsar Martinell d'Ulldecona fins el 14 de febrer, i mostra una obra que ens convida a interactuar amb la matèria intervinguda per Díaz. Els diferents espais del Molí, des del subterrani fins les golfes, carregades de la història local, s'han convertit en un laberint que acull les pedres, la seva distància, la seva col·locació, com a habitants d'un univers que conviu amb el paisatge del Montsià.

Durant el confinament la natura estava parlant perquè estava alliberada de la nostra pressió

- Com neix la idea de fer una exposició amb pedres?
Sento com si jo hagués nascut entre pedres. He tingut sempre l'atracció d'agafar alguna pedra allà on vaig. Vaig començar aquesta obra fa uns cinc anys, vaig començar a pintar pedres petites i després va sorgir la idea de fer una exposició al Mucbe de Benicarló. Allà em vaig trobar un espai ple de pedres de la història. Semblava que aquell entorn parlava...

- A Benicarló hi vas passar el confinament i allà vas establir una connexió amb els materials de la zona...
Amb l'arribada de la Covid-19, que ens obligava a estar en un exili etern, vaig començar a explorar les pedres més a fons, també pedres gegants i les que es troben a les muntanyes. Aquí és on va començar a vibrar aquesta obra.

- El confinament va deixar l'entorn natural lliure d'humans durant algunes setmanes. Aquest fet va accentuar la relació que hi vam establir?
Estàvem acostumats a viure i tenir el control de la nostra ment, a viure molt fora, i el confinament ens ha obligat a estar dins, a tenir una mirada interior i cap a la naturalesa. Durant el confinament la natura estava parlant perquè estava alliberada de la nostra pressió, no estava directament al nostre servei. El confinament et reté a un lloc i ajuda a concentrar-te. No estar a Barcelona significava que estava en contacte amb les pedres, i això ja era suficient perquè tant era quina pedra agafés, en ella estan reflectides totes les pedres del planeta.

L'artista a l'exposició 'Lo que nos dicen las piedras'. | Foto: Anna Zaera
- En aquesta relació entre el nosaltres i la natura tu et centres en les pedres. Què tenen d'especial?
La pedra és una matèria que està molt dins. Sempre diem de forma despectiva "ets com una pedra" o "la duresa de la pedra" i, tanmateix, si traspassem la pell externa de la pedra, podem trobar el mateix que al nostre interior. Les pedres reflecteixen el que som nosaltres: som àtoms en vida igual que nosaltres, éssers espirituals com nosaltres. Tenen un altre llenguatge que cal escoltar i explorar.

- Una pedra és art?
Més que entendre la pedra com a art, l'entenc com un vehicle d'expressió i comunicació. L'art el valorem i l'avaluem els humans, tot pot ser art. Estem acostumats a determinar les coses i donar-los valors i escales i en realitat hauríem d'anar a allò que sentim amb les coses. És el mercat el que dóna valor a l'art. Aquesta obra, més enllà de ser una obra d'art, és una obra per a sentir i poder reflexionar, poder tenir l'oportunitat de transformar-nos.

- En aquest procés de reflexió, tu et situaries com una mèdium.
Jo crec que tots som mèdium si ens situem en la posició d'escolta, observació i de transmetre el que sentim. Jo em considero un element intermedi entre el que puc veure i el que puc expressar. L'escolta de la natura i la transmissió directa cap a la matèria és una benedicció. No estic jo sola fent això, és la mateixa naturalesa que parla.

Imatge de l'obra de Nu Díaz. | Foto: Anna Zaera
- Ens calen nous vehicles de comunicació amb la natura?
Hem passat molt temps, fins i tot abans de l'era industrial, en què hem perdut la connexió amb la natura. La tenim dins i en parlem, però és una entitat que encara ens sembla externa a nosaltres. Hem viscut separats d'ella perquè hem cregut que podíem controlar el món, i estem veient que ella és la mestra. Generacions anteriors hi vivien en simbiosi i eren més independents, nosaltres hem creat sistemes socials que ens han convertit en esclaus.

- Com intervens les pedres, aquests vehicles de comunicació?
Al principi tenia una mica de respecte d'intervenir la naturalesa, a mi m'agrada donar permís quan vaig a un bosc, quan toco un arbre o quan toco una pedra, i intervenir-hi em semblava un sacrilegi. Després ho vaig començar a entendre com un vestit, des del permís i el respecte volia poder vestir-la com ens vestim nosaltres. No estic intervenint en la naturalesa interna, sinó en la comunicació interna, en la seva pell. Les pintures que utilitzo són a l'aigua, pigments naturals, i també faig servir eines creades per la naturalesa. La muntanya que vaig pintar a Benicarló la vaig pintar amb una branca de xiprer.

- De quina manera pot el visitant interactuar amb l'exposició?
Tota l'exposició es pot transitar i es pot tocar. La planta primera és un homenatge a Ulldecona. 'Lo que dicen las piedras' va néixer en l'espai sagrat del Mucbe, però la intenció és que fos una exposició viva, que el viatge amb les persones pogués tenir més peces que entressin i sortissin de l'espai, i que quan viatgés a altres llocs, se situés en aquell territori en forma d'homenatge.